Autors i Autores

Noemi Bagés

Coberta de Que s'acabin les vacances, si us plau!

Que s'acabin les vacances, si us plau!

Va apropar-se lentament a la cuina, però abans que pogués sentir res, la mare, que estava de cara
a la porta recolzada al marbre, el va veure.
—Marc! Vine, fill...
—Sí, vine. Ara et volíem cridar —va dir-li el pare, girant-se i movent-se un pas a l’esquerra per
deixar-li lloc.
—Mira, Marc... N’hem estat parlant. Això de la iaia és més greu del que sembla d’entrada —va
encetar la mare.
—Vols dir que...?
—No, no t’espantis. No volem dir que tingui res dolent de salut. Les fractures són el que són, i
tenen el seu curs, el seu temps de curació.
—Quan diem greu, ens referim al fet que no és com si l’haguessin operat de cataractes o li hagues-
sin cosit una ferida —va ajudar el pare—. Volem dir que la recuperació és llarga, està sola i ara ma-
teix necessita ajuda per a tot. No pot quedar-se sola.
—Oi que ho entens? —El Marc entenia que no podia quedar-se sola. Però fins aquí i prou.
Suposava que les conseqüències l’afectarien, però no es feia a la idea en quin grau ni de quina ma-
nera.
—I no té ningú més... El que no podem fer és demanar a mes tietes o mes cosines que es facin
càrrec d’ella. —La mare es referia a les dues germanes de l’àvia i les seves filles, que entre totes sumaven sis.— Una cosa seria dos o tres dies, o si n’hi hagués prou de passar una horeta cada tarda... Però ajudar-la a dutxar-se, vestir-se, fer les coses de casa, el menjar... Això no els ho podem demanar.
Hi va haver un instant de silenci. Els pares se’l miraven com si esperessin que digués alguna cosa,
però a ell no se li va acudir què podia ser.
—Vindrà amb nosaltres, a casa nostra? —va llançar a la babalà, per dir alguna cosa i acabar amb
aquell punt de tensió.
—Ens ho hem plantejat —va explicar el pare—­. Però la mare té raó: a casa nostra, un pis de dos
dormitoris, perquè les altres habitacions les hem convertit en despatxos, no s’hi trobaria a gust. No
la farem dormir al sofà. O no t’hi farem dormir a tu, i li donarem la teva habitació...
—A mi no m’impor...
—No t’importaria per una nit o dues —el va interrompre ella—. Però deixar-te sense habitació és una cosa que tampoc no podem ni volem demanar-te. A més... Aquí, encara que no sigui
per fer-se’n càrrec, hi té família i les amigues. La podran visitar, fer petar la xerrada... A Tarragona
s’hi avorriria i s’acabaria deprimint.
—Així, doncs...
—Així, doncs, fill —va enfilar el pare—, vindrem nosaltres. La mama i tu teniu dos mesos de vacances. Per tant, no hi ha problema. Jo les començo d’aquí a pocs dies, però miraré a la fei-
na d’endarrerir-les per a l’agost, a veure si tenim temps d’anar a algun lloc...
“Algun lloc”? Per què deia “algun lloc”? S’estava referint a... Al viatge! Ostres, és clar! El viatge se
n’anava en orris. Però per què no havia dit “endarrerirem el viatge”?
—I Escandinàvia? —ho va preguntar fluixet, amb por que semblés que en un moment com
aquest, aquesta era la seva única preocupació. No volia semblar un egoista, però feia tant de temps
que ho organitzaven i en tenia tantes ganes...
Els pares es van mirar un instant.
—No podrà ser. —La mare ho havia dit posant-li una mà a l’espatlla, senyal que sabia que li estava donant una molt mala notícia.— És un contratemps, ho sabem, però...
—No passa res. Hi haurà més ocasions... L’any vinent, si tot va bé.

(De la novel·la Que s'acabin les vacances, si us plau!)