Plany per Cala Llonga

Del teu areny, en vam fer un paradís 
limitat per la mar i les savines.
Tots els nostres somnis adolescents
corrien descalços damunt la sorra.
Gaudíem del bres de totes les ones,
teníem el do de totes les llengües,
fruíem dels sentits a flor de pell.
I, tenyits de sol i amarats de lluna,
crèiem que els temps estaven canviant...

Ara els meus records jeuen sota tones
de ciment, vora la mar ultratjada.

(En pèlag d'amor. Palma: Documenta Balear, 1999)

* * *

Borden els gossos.
Els caçadors s'apleguen,
al Coll de Josa.
Flaires de mort a l'alba;
fugen corrent els cérvols.

Altes senderes,
ara de neu cobertes,
camí de bruixes
i d'alguna besàvia,
velles trementinaires.

La llum de l'alba
ja veu feinejar als masos.
I, amb la munyida,
les ferrades s'emplenen,
talment, de neu calenta.

(L'hivern sota el Cadí. Tarragona: Arola Editors, 2001)

* * *

Les serps i el vent
ondulen el lleu rastre
sobre les dunes.

Els grocs llangueixen.
Una ombra entre les iuques?
El coiot passa...

Nit rere nit,
en plena volta brillen
els grans de sorra.

(Mojave. Sitges: Papers de Terramar, 2006)

* * *

La nit entrada,
quan s'adormen els masos
i es queda sola,
puja als tossals, la lluna,
s'esmuny per les terrasses…

Als bancals dormen
els ceps, sota la boira,
i a cada branca
d'ametllers i oliveres
hi floreix la gebrada

El sol matina
i arreu s'escampa un xiscle
groc de ginesta.
Com aquell qui no gosa,
surt del cau la tortuga.

(Terres de llicorella. Tarragona: Arola Editors, 2008)

* * *

Cinc mil vint-i-sis i mig

Vinguin ics químics civils,
mig tímids, mig sibil·lins,
i sis físics filipins,
siris, indis, libis, frigis...,
típics guiris tiquis-miquis,
vint-i-cinc ministrils d'Ibi,
Tibi, Vic, Tírig i Sils
ixin dins ginys mig cilíndrics,
rics i tips, nítids i crítics,
dins llits rígids i triclinis
brindin i libin vint vins
—discriminin kirsch i gin—,
imitin dístics ciríl·lics,
critiquin i dignifiquin
rims lírics, vinils divins,
clips mínims i films idíl·lics
d'Higini, Tirs i Ciril,
criïn simis, grills i linxs,
lliris i pipiripips,
kiwis, litxis i mirtils,
instiguin circs hípics mítics,
liquidin pícnics insípids
i cítrics líquids dins brics,
filin prim fins l'infinit
i citin Plini i Tit Livi.

(Cloc! Tarragona: Arola Editors, 2011)

* * *

Anhel

Abans albiraven astres,
aurores, àdhuc aucells,
animals astoradors...
—antiga avior ancestral.

Ara admirem automòbils,
avions articulats,
andròmines automàtiques;
adormits, ai!, adorem
atletes analfabets,
anques aerodinàmiques,
autòmates anorèctiques;
acceptem, amb apatia,
autoritaris autòcrates...

Alcem-nos airosament,
ardidament ajuntem-nos
avançant agermanats,
així aturarem, amics,
aquesta aspror acarnissada,
aquests aires agressius.
Alliberem-nos avui!,
a Albelda, a Alaró, a Alcoletge,
a Angostrina, a Alcalalí,
a Andorra, a Arles, a Artà, a Alcoi...

(Beabà. Tarragona: Arola, 2014)

* * *

Érem, som... i serem

Pel que hem estat,
pel que ara som
i volem ser,
allà on siguem
o ens estiguem,
serem només
si volem ser,
i serà bo
i estarà bé,
si tots hi som
i els que s'hi estan
hi poden ser.

Som i serem,
no ens n'estarem!

(Tornaveu. Tarragona: Arola Editors, 2019)

* * *

Nit a la platja

Nit a la platja:
només remor d'onades
i randes blanques.

(Blau marí. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2018)

* * *

Emmascarats

En els carrers solius,
ressonen els teus passos.
I ben poques vegades
trobes algú, com tu,
que surt a buscar el pa
o que, apressat, s'adreça
a ca l'apotecari.

Emmascarats tots dos,
respecteu les distàncies
que imposa el ritual
d'aquest indesitjable,
macabre ball de màscares.

(El contagi. Barcelona: Saldonar, 2021)

* * *

El riu dargueja

Fins ara, l'última setmana d'octubre, hem tingut un temps excepcional. Com era d'esperar, però, ja han arribat els primers freds. Alguns dies els passem ja totalment sota zero, malgrat que sembla que encara no hem baixat a més de cinc o set graus negatius. Com que aquí no hi ha la humitat característica de la costa catalana sinó tot el contrari, el fred és molt més suportable. Això si no fa vent.  Però, si no es va convenientment abrigat, al cap d'uns deu minuts de caminar es comença a sentir autèntic dolor a les parts dels cos exposades a la intempèrie, especialment a les orelles. En parlàvem aquesta tarda amb en Wittlin, quan apressats i enfredorits caminàvem pel pont de la Universitat, de tornada de la feina, camí de casa. Malgrat el taro que hi bufa, no m'he sabut estar d'aturar-me uns moments, al mig del pont, a contemplar l'espectacle de les dargues que baixen riu Saskatchewan avall, com un estol de vaixells blancs tramès pels follets dels boscos del Nord. Conscient de la novetat que aquest fenomen representava per a uns ulls mediterranis com els meus: —A mi m'agradarà més quan en tornin a baixar d'aquí a uns quants mesos... —m'ha comentat.

(Dotze llunes a Saskatchewan. Lleida: Pagès, 2013)