SÓC EL MÉS CLAR

Ben lluny del riu de l'aigua neta i pura
clamo a l'orat que em digui el meu destí
cerco combat retrunyen les espases
de tots els mals

Enllà del mar tambors de festa aclamen
el meu pas lleu i l'hora es torna dura
i dic que vull el món més ric i prim
i sense embulls

Després del crit silenci sóc dels astres
ben dibuixats contorns de foc i fil
els vostres morts són llum de vida nova
als defallents

Tan lluny de tu que et dic la meva dona
sóc las al jaç i espero passar d'hores
de flams vermells voltat el cos, la testa
m'he coronat

(Del llibre La Fi del Fil. Barcelona: Proa, 1973, p. 41) 
 

* * *

LES MEVES UNIVERSITATS

Quin miralleig quan els gossos d'atura m'encalcen pels boscos, 
quan els crits dels marrecs són les agulles sagnants,
molt endinsades als ulls del Sol, forjades per ogres.
Els monstruosos han pres aquella saca del fons
del celler, tan immensa que hi caben canilles senceres,
agullonades per nens mig inhumans i brutals. 
Al celler de la Casa Gran tothom s'enferritja,
que no troben (pobrets) aquella saca del fons
on s'apleguen els llibres dels savis antics, respectables. 
Hi ha mirmecòfags. Els fulls dels respectats manuscrits
són formigues. Com agulles que es claven a l'ala
dels esgarips solars, quan els mastins del Pastor
(quin miralleig!), els gossos d'atura ens encalcen pels claustres,
quan els clàssics retuts reben els cops dels pastors.

(Del llibre Les elegies del marrec. Barcelona: Llibres del Mall, 1974, p. 25)
 

* * *
 

Poètica

Sóc una cambra
que es mou quan tu et bellugues.
El vent m'escampa.
Avui sóc roba blanca
al teu voltant estesa.

(Del llibre Fràgil. Barcelona: enSiola, 2003, p. 48)
 

* * *
 

A la porta de la cambra de la cambra
de dins de la cambra de la cambra de la cambra. 

A la porta altíssima i solemne,
de batall monumental, incommovible,
que s'alça sol en veure'm,
cendra alada, prostrada, pelegrina, 
que cau amb un estrèpit greu, gravíssim, 
que reverbera per la cambra de la cambra de dintre de la cambra,
que es delecta anticipant
que en ressegueix els sons, que els ressegueix,
no amb el cap dels cinc sentits sinó amb les ones
que empaiten ones per la cambra de la cambra. 

A la porta de pany canviant i ocult,
vestit de regalims de càntics,
amb clau de cuc iridescent,
en safata de plata, amb cíngul i cogulla;
en ordre de batalla, per perdre o ser guanyat,
extàtic, postrat i corrugat,
a la porta de la cambra que amaga la cambra de la cambra
del fons de la cambra secreta
del centre de la cambra de la cambra de la cambra.

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 15)
 

* * *
 

EXPLOSIÓ

No se'n van les parets,
que ja no s'expandeixen?
És un límit, el moment delicat,
l'ansiat, el més buscat,
i el més temut,
el ball amb l'ai al cor,
la porta del no res. 

Doncs m'inflo fins al sostre,
la mà prop del tabal tibant,
tensió per dins, per dins. 
Si m'allunyo, es desinfla, 
si el toques peta, si em mantinc
just al punton s'empeny sense tocar,
coixí de l'aire en l'aire,
encara puja, i s'infla de transport. 

Que ets delicat, amor, 
que ets exigent d'habilitat, de tacte,
de pacient ascesi cap a tu. 

Fer el cim és fer l'abisme.

(Del llibre Oratori. Barcelona: Empúries, 2004, p. 35)
 

* * *

"Atès que, en matèria estètica, vivim temps daltònics i deltaics; per si un cas una hipotètica lectora ha fet el pas d'obrir aquest llibre sense tenir la menor idea de quina mena de narrador sóc; amb la intenció de facilitar-li l'accés a algunes claus de lectura que no són del tot evidents, condescendiré, i espero que sigui per última vegada, a especificar d'entrada tres o quatre trets constitutius. Preferiria que l'esperada lectora gosés arriscar-se a descobrir-los pel seu compte. Si li bastés saber que les citacions que l'encapçalen no són ornamentals, que sense tenir-les presents aniríem tots venuts, que passi pàgina i comenci. Només en cas contrari esdevé ferma la invitació de prosseguir amb el paràgraf que segueix. 
Quant a la composició, pot valer una metàfora: m'he mirat en diversos miralls i he preguntat, "de qui són aquests autorretrats"? Per tota resposta el present collage, fet d'elements dispersos, de diverses menes de materials, els uns buscats i rebuscats, d'altres aportats per l'atzar. No hi he exclòs les esquerdes ni els d'enderroc. Com en tot collage, hi ha fragments que pretenen significar per ells mateixos, n'hi ha que tan sols tenen contrasentit i n'hi ha que ni això (tot i que, confiem-hi, ja n'adquiriran). A diferència d'un collage en baix relleu, aquest s'estén per diversos plans i dimensions. Malgrat la progressió narrativa, és feina de l'al·ludida i assimilats fer o permetre que els materials s'ordenin en el seu imaginari com un tot. No sense immodèstia, adverteixo i anticipo que presentaran un cert embalum. La pretensió no és que facin patxoca, sinó que el collage es dissolgui tot seguit per unificació. N'hi ha prou? Si la resposta és positiva, com espero, salt de pàgina. Si calen més claus, què hi farem. Al paràgraf de sota. 
Potser a algú no li ho sembli, però aquest esbós de pseudonovel·la també tracta de la resistència a la feminització radical de l'home com a requisit per a l'amor de parella, concebut com la millor forma de fer de l'existència alguna cosa més que un seguit d'intents malaguanyats de supervivència. Més facilitats? És sobretot una invocació amb ribets de profecia. Encara més? Doncs cinc ratlles més i s'ha acabat. 
Tota composició artística que no sigui un fracàs afecta els cecs rerefons comuns de les pulsions, les seves ordinacions. Els de l'emissor, també del receptor. Aquest llibre és ple de raonaments i pseudoraonaments, del que sense condescendència se'n dirien efluvis de l'intel·lecte. Sorgeixen dels alambins de les entranyes, de l'experiència que les nua i les regira. Més enllà del reconeixement d'un mateix, el propòsit ha estat de recomposició, no sempre a les palpentes. 
Oi que ens entendrem?"

(Del llibre Cartes d'uns coneguts a una desconeguda. Barcelona: La Magrana, 2007, p. 7-8)