"L'aparició de Fràgil interessa forçosament tot aquell qui, de prop o de lluny i sigui quin sigui el criteri que s'hagués format dels primers llibres de Bru de Sala, hagi estat atent a la producció poètica catalana del darrer decenni, perquè és innegable que Bru de Sala ha estat un element important en l'eclosió més o menys violenta de la que podem anomenar poesia jove dels anys setanta; tan important que aconseguia el premi Carles Riba el 1972 amb el seu primer llibre, La fi del fil. Un altre llibre immediat, Les elegies del marrec (1973) i sis anys de silenci que podien ser símptoma de moltes coses; podia haver deixat definitivament l'ofici poètic i els dos llibres publicats haurien quedat com la mostra agosarada d'un altre jove més que ha provat, i amb fortuna en aquest cas, de treure el cap en el món de la poesia catalana per deixar-se de falòrnies al cap de poc i dedicar-se a feina més segura. Perquè no ha estat així ha d'interessar l'aparició de Fràgil i hom es veu obligat a enfrontar-se a una nova lectura dels dos primers. D'altra banda, el lector afeccionat raonarà fonamentadament que l'edició d'aquest nou llibre és un pas arriscat per al seu autor, perquè suposa tornar a la palestra amb noves armes després d'una decisió prou mesurada, o prou necessària, i perquè el lector pot interpretar aquest retorn com a senyal de compromís del poeta amb la seva obra i amb la nostra literatura. Aquesta situació que acabo de descriure no només emmarca el llibre i dóna al lector una informació prèvia: un dels primers poemes ens hi emmena de ple quan narra la buidor de mots que el poeta ha viscut en l'interval esmentat i canta amb joia exultant el miracle de la revinguda poètica, incontrolable, desmesurada. I aquesta exultació, no poc carregada d'una vitalitat i d'una frescor gairebé innocents, és sens dubte el signe més definidor de Fràgil. En efecte, al llarg dels poemes és narrada una petita i alhora grandiosa història d'amor -petita pel que té de quotidiana; grandiosa pel que té de meravella i de somni acomplert per a qui la viu-, en la qual el lirisme, la ingenuïtat, el desig i la murrieria del poeta imposen una sàvia senzillesa al realisme narratiu del discurs de bona colla de poemes. És inevitable en aquest punt anar a parar al record del Salvat-Papasseit amorós i somniador perquè, com ell, Bru de Sala sap convertir en esclat meravellós i joiós la més minúscula incidència amorosa, i així, enmig de la narració, ens sorprendran exclamacions ("Quina llum als teus ulls!") i sobretot l'expressió juganera, molt repetida en aquests versos, de qui, per complaure i fer-se seva l'estimada, inventa i somnia les mil i una transformacions ("Seré gegant o bruixa..., seré 1'6s Nicolau..., Seré un vell mariner ..., Sóc el guerrer..., el cambrer..., el monjo...), recursos que al capdavall donen la impressió de l'enamorat sincer i desimbolt, de reaccions infantils. I això és així perquè el poeta està decidit a viure a cor que vols el seu moment ("viure el meu temps, mes no a la catedral / enamorat i poeta dramàtic), i com que ara només sé / que l'amor em captiva i em tanca, / i no és a desgrat, al seu cercle, per això ha convertit el seu amor en tema gairebé exclusiu de la seva poesia. Aquesta referència a la vida immediata, al desig de viure, és un altre puntal de Fràgil, i en aquest sentit de vitalitat cal entendre la paraula viva amb què qualifica els seus poemes en el primer del llibre. Sis anys de silenci han estat fructífers. Hem trobat un poeta desembarassat d'un excés de provatures formals -però amb un bon domini rítmic, sens dubte fruit dels seus primers llibres- que sembla presentar-se'ns, sis anys més gran, més senzillament jove, o adolescent si voleu, perquè es deixa dur, com en un joc, vida avall per l'amor. Fràgil és una poesia més jove que aquella de La fi del fil, quan el poeta maldava per afirmar amb rotunditat un Jo que el trobem molt més viu ara en la frescor d'aquest nou llibre."

(Pere Farrés: "Xavier Bru de Sala, 'Fràgil'", Reduccions (Vic), núm. 11, setembre del 1980, p. 57-58)
 

* * *
 

"Ben cert que a Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952) aquest Oratori li arriba en un moment singular en termes de projecció de les seves expansions creatives com a poeta; una creixença que en forta mesura s'hauria reactivat, farà cosa d'un any, amb la reedició, a la col·lecció illenca Ensiola Poesia, del llibre Fràgil, un volum que havia aparegut per primera vegada el 1979 i que sumava la tercera entrega del Bru de Sala poeta, després de La fi del fil (premi Carles Riba, 1972) i de Les elegies del marrec, publicat l'any 1973. En un dels paràgrafs de l'extens pòrtic que inaugura l'esmentada reedició, el poeta deixa dit: "Sempre he renegat del doll, de les inundacions, de la passió desfermada. Sempre he estat partidari de la forja i l'orfebreria, les canalitzacions, l’enginyeria constructiva". En el seu cas, aquestes afirmacions –que progressen en el text no pas desproveïdes d'un fort component d'autocrítica– deriven directament a la reflexió sobre les tensions entre emoció i comprensió que produeix tota creació artística. El poeta, el teòric, tria i furga en el terrer de la comprensió –"de la cultura", matisa– i és just en aquest moment que arrenca la batalla de les superacions de l'abrandament i de les rotunditats excessives; una comesa, si voleu, que no arriba a tots els ports en el viatge de Fràgil, però sí en canvi que n’albira assedegadament els contorns... No fóra just parlar d'un nou Bru de Sala en la construcció del present Oratori. Ni precís, tampoc, en termes literaris o bé estètics, per més que els primers respiralls ens hi empenyessin. Entre altres raons, perquè hi ha un flux catalitzador –concentrat bàsicament en els poemes de temàtica amorosa– que conté perfums de La fi del fil i, tot i que més esblaimats, també de Fràgil, amb relació a unes equidistàncies evidents en certes expansions en el to i el punt de vista. [···] En consonància amb aquesta suggerida confecció de verticalitats, cal entendre que en Oratori la temàtica de l'amor respon a una centralitat distinta a la que podia ocupar en el poemari Fràgil; allí n'era el nucli neuràlgic expandit en espiral, i en canvi en el llibre present es col·loca no com a centre sinó com a aglutinador, diguem-ne horitzontal, de força més territoris, per tal com sembla adquirir el paper de detonador d'uns poemes que voldrien evitar l'hermetisme conceptual i també estètic, justament amb l'objecte d'acabar abraçant el nombre màxim de transparències i direccions. Tal és el cas del joc trepidant de persecucions i d'essències que s'estableix entre el jo i el tu –unes vegades desdoblat, altres no– poètics. En aquest sentit –i heus aquí l'origen del suggeriment anterior d'un probable nou Bru de Sala– el poeta penetra, no sense capteniment, en l’efluxió de les formes i les textures de les versificacions lliures adaptades a uns poemes que en moltes ocasions tenen la respiració just en el desaplom d'una sintaxi movedissa fins ara no tastada en la poesia de l'autor de La fi del fil."

(Roger Costa-Pau: "El poema del poema", Avui. Cultura (Barcelona), 25 de novembre del 2004, p. 13.
 

* * *

"Aquestes Cartes d'uns coneguts a una desconeguda són un extens fractal narratiu en què els protagonistes són els cossos, el desig i les formes de viure i relacionar-se. És un collage polièdric que narra la desconstrucció d'una relació a través d'un sorprenent joc de miralls i de pantalles d'ordinador. Un narrador, fragmentat en diverses màscares i alter egos, es pregunta sobre la construcció contemporània de la identitat. És un llibre excessiu, torrencial, amb reflexions sobre sexe i política, filosofia i moral. Hi ha diverses formes epistolars més o menys reeixides (les de l'spam publicitari no són pas les millors), amb jocs de paraules divertits (arreglar/arrelar, pura/puta, estimar/estimbar) i provatures estilístiques d'influència espriuana més o menys versemblants, però tot plegat servit en una llengua una mica deixatada a la qual ha faltat, potser, contenció. En un món de nàufrags sentimentals, dominat per les relacions virtuals i les falses identitats, en què tothom menteix, les formes de relació entre homes i dones canvien forçosament. La identitat de la Desconeguda a qui s'adrecen totes les cartes, mails i missatges d'uns enigmàtics pretendents, en competició per una Penèlope sense Odisseu, només podrà ser el resultat de les projeccions dels seus interlocutors, jos disfressats d'altres jos, per enamorar-la. El messenger i els xats poden ser bones eines d'autoconeixement en què cadascú (l'esperit impur, el romà, el cavall esbojarrat, el que sempre va calent, etcètera) fa de mirall de l’altre. L'autor del llibre, primer reconeixible darrere un personatge anomenat Xavier, amb pis al passeig de Gràcia i a la rue de Rivoli, amant de les navegacions amb veler pel Mediterrani, va desvelant la seva identitat a mesura que es decideix a ocultar-la. I alhora es va desplegant una teoria antisocràtica i antiromàntica de l'amor ("un mateix és un abisme insondable") i la parella. És una visió duocèntrica en què es fa necessària la feminització de l'home i la masculinització de la dona, en què la distinció entre subjecte i objecte amorós deixa de tenir sentit si l'un no integra l’altre: "Només dos es podran gronxar bé en un trapezi compartit si tots dos han fet els seus deures amb la soledat", "La meva manera d'escalar-me no és escalar-te, amor", "Per ser comprès per l'altre, és imprescindible explorar-se, fer-se llum, mostrar-se".

(Xavier Pla: "La solitud de les parelles", Avui. Cultura (Barcelona), 25 d'octubre del 2007, p. 12)