"Les novel·les sobre altres realitats o sobre el passat tenen tanta legitimitat com qualsevol altra. Només adverteixo que l'opció narrativa d'allunyar-se de l'immediat, que sol ser el que es coneix millor, hauria de ser producte d'una tria conscient, no resultat de la claudicació individual que s'apunta a covardia col·lectiva. No em puc deixar de referir en aquest punt al cas a part de Pla, el primer dels escriptors catalans i gairebé l'únic dels grans que va engegar a passeig la censura ideològica i, arriscant-se a la censura col·lectiva, va lluitar explícitament per suprimir-la. Gaziel, Estelrich, el Villalonga de Mort de dama l'acompanyen a distància. Vicens i Vives i el Tarradellas de l'exili van coincidir amb ell en l'elaboració ideològica i en la praxi política que consistia a reconciliar el catalanisme amb Catalunya. És una tragèdia per a qualsevol cultura que l'obra dels seus escriptors desaparegui definitivament amb la seva mort. La persistència de Pla, la tossuderia amb què tanta gent de tants àmbits diferents s'ha negat a donar-lo per enterrat seguint el dictat del poder polític i cultural, és una de les poques mostres de vitalitat que ofereix la literatura catalana. Si Pla perviu en el present, és gràcies a la capacitat interlocutiva de la seva obra. Josep Pla és un reformador moral dels catalans. Va dur a terme una operació d'alta volada intel·lectual i nacional, que comença amb el blasme als somiatruites i als seguidors de les pròpies expansions sentimentals, i continua per una crida contundent i inusitada al més estricte realisme, requisit imprescindible per a la continuïtat dels catalans com a poble. Ens prefereix eunucoides perquè ens coneix els excessos imprudents i contraproduents. Amb l'únic poder de la paraula literària, Pla és el referent amb què mirem el paisatge físic i humà. Tot i que al preu d'un conscient rebuig de la modernitat estètica que el deixa, un cop més i malgrat la sàvia construcció del seu jo narratiu, a contrapeu de la cursa de relleus que marca la seva època, o bé, si es prefereix, en un ramal sense continuïtat. Importa poc, perquè aquesta cursa ja es deu haver acabat i la lliçó del realisme de Pla perdura entre els catalans. A pesar d'això, no sembla que hagi d'aconseguir, com explicitava, incorporar la seva època i la seva gent al bagatge amb què ingressarem a la seva posterioritat. La mítica Penya de l'Ateneu, els Homenots, els personatges populars del seu temps, ja es van difuminant i acabaran esborrats, malgrat l'esforç ingent de Pla, segons el principi que el passat ha deixat d'operar en el present, i a pesar de la inigualada capacitat de subjugació i convicció de la paraula planiana. Malgrat aquests límits, Pla és un cas únic, un model a seguir pel que fa a la posició de l'escriptor davant la societat, ja que escriu des d'ella i no des de la cesura entre realitat i desig, que és la norma habitual de la Renaixença als nostres dies, potser amb una pausa durant el Modernisme. 

Mentre, segons l'exemple de Pla, la literatura catalana no es desprengui del moviment nacional anomenat catalanisme, a tornajornals de l'evidència que el catalanisme s'ha desempallegat del seu caràcter cultural i ha esdevingut del tot polític, les seves probabilitats d'esdevenir correlat i interlocutor social es veuran impossibilitades per la submissió als projectes redreçadors (suposant que siguin a hores d'ara gaire més que simulacres, mers trucs per mantenir el poder, i suposant, en cas afirmatiu, que la literatura estigui convidada a exercir-hi cap mena de paper, a part d'existir i sofrir com la invocació d'aquesta existència no té altra finalitat que servir d'argument per reclamar més autogovern, com veurem més endavant). Un cop admès el principi de realitat, les dificultats de la literatura catalana tendiran a estandarditzar-se, no seran ni majors ni menors, salvant la dimensió del mercat intern, que les de les literatures circumdants. Potser no hi haurà guanyat gran cosa però s'haurà tret de sobre un gravíssim desavantatge addicional."

(Del llibre El descrèdit de la literatura. Barcelona: Quaderns Crema, 1994, p. 54-57)

* * *

"Concelebrants, davant l'evidència que la discòrdia soterrada és la causa principal dels nostres mals, que la discòrdia oculta ens ha dut a la trista situació en què ens trobem; atès que la discòrdia de fons troba en el consens un fals remei que, en privar-li la sortida natural de la confrontació i la resolució en favor d'una o altra posició, empitjora les coses perquè les resol en fals, en el buit i sense satisfer ningú, ens convé un canvi fonamental en la nostra forma de regir la polis i llevar-li la melitis; i ens convé fer-ho, després d'escombrar amb una sola llambregada escrutadora l'antigor, amb l'ànim exultant per la potència innovadora del remei que n'extraiem, del qual en sobrevindran sense dubte els millors resultats, de manera que el món se n'enlluerni i prengui exemple. 

En conseqüència, considerant que la democràcia consisteix a repartir, escampar i canviar de mà el poder, principis destinats a impulsar i accentuar el dinamisme de les societats, principis que nosaltres hem deixat, per desídia, que se'ns pervertissin, amb el resultat que ens trobem en una situació estàtica, tan encallats que ni l'alternança ha mogut res, en conseqüència, doncs, resolem per aclamació que Catalunya disposi de dos copresidents en comptes d'un. Que es barallin, que s'abracin, que s'odiïn o s'estimin, però que, l'un per l'altre, s'avergonyeixin de no resoldre res de res com els dos que ja sabem -manca de resolució sens dubte originada en el fet que no han estat presidents simultanis sinó progressius- i que les relacions, un cop preses, i en bateria, agafin la força que del mutu acord es desprèn i que incrementa la noble competició per dur-les a terme. 

I, per si calgués donar als ignorants alguna mena d'explicació a la reforma política, s'addueix que Esparta disposava de dues famílies regnants, no emparentades, i alhora doncs, de dos reis, que Roma es fa gran atorgant el poder a dos cònsols, institució que encara es manté a San Marino, per no esmentar els dissemblants però cacofònics coprínceps d'Andorra."

(Del llibre Fot-li més que encara som catalans. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006, p. 45-46)