—El subtítol diu que el text és un esbós de pseudo-novel·la. No n'hi havia prou amb esbós de novel·la o pseudo-novel·la?
—Així es veu que anem de barrocs i hi dóna també una certa ironia. El subtítol proposa al lector una experiència poc usual des del punt de vista estètic i la disposició de materials. I "esbós" rebaixa les pretensions d'un mateix. Ara, dit això, jo penso que és una novel·la.

—El títol pot fer entendre que parlem d'una paròdia, d'un pastitx, en remetre a la Carta d'una desconeguda, de Zweig.
—No, en absolut. Descriu l'estructura de la novel·la. Ara la gent s'ho pregunta perquè se n'ha fet una versió teatral. Només faltaria que perquè un escriptor ha fet servir dues paraules en un títol ja no les poguessis utilitzar.

—Es pot dir que l'amor és el protagonista de la novel·la?
—Totalment. El tema és la construcció imaginària de l'objecte amorós. De l'objecte, del subjecte i com això modifica l'imaginador. Evidentment, si és fora de tu és el subjecte i l'objecte, també. Aquest és el motor i el tema principal, i els altres temes, que n'hi ha molts, hi estan subjectes. 

—Heu volgut fer una introspecció per saber coses de vós que ignoràveu o allunyar-vo, per controlar millor el narrador, tot i haver creat un procés aparentment laberíntic. 
—Totes dues coses. Una de sola no serveix. És un vaivé. I l'eina de l'allunyament és l'autoparòdia. Sense confondre-ho amb una manca de seriositat. És una novel·la seriosa. Els instruments estètics són al servei del coneixement i la bellesa, encara que no sigui una bellesa proporcionada o amable. No és una obra proporcionada ni amable, ésun collage.

—Fa l'efecte que no heu volgut que les formes conegudes i convencionals de la novel·la us encotillessin. Us feien por o pensàveu, per rutinàries, que serien una fnt d'avorriment?
—Sense innovació estètica no hi ha art. Però la innovació sola no té sentit, ha de sorgir de la pròpia ment narrativa, i fent-te tu mateix amb la literatura. I si no he publicat narrativa fins ara és perquè no em sentia satisfet dels resultats. 

—Hi apareix un cant a la independència personal, ajudat d'un consell d'Espriu. És un programa estètic, moral, literari...?
—És la paradoxa entre l'aspiració a assolir-se un mateix i el manament biològic de l'aparellament. I l'ideal, com a mínim estètic, seria aconseguir totes dues coses alhora. Però gràcies al desllorigador barroc això no porta a l'abisme romàntic, sinó, podríem dir, a l'acceptació horaciana. 

—El barroc seria, doncs, la millor forma d'enfrontar-se al món i a la literatura?
—Sens dubte. Com que sóc barroc constitutivament, és normal que el defensi. És el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient, per la diversitat de prismes. És el que proporciona més coneixement d'un mateix. 

[···]

—Com a observador de la literatura catalana, del mercat, penseu que el vostre llibre tindrà pocs o molts lectors?
—No sóc profeta i un mateix és el que menys ho pot preveure. La meva aspiració és de tenir-ne pocs i que em llegeixin de tu a tu. El llibre no admet ser llegit des d'un pla superior, com tampoc no en traurà gran cosa el lector que se situï en un pla d'inferioritat. 

(Lluís Bonada: "El barroc és el menys tràgic de tots els programes i el més autoconscient", El Temps (València), núm. 1.223, 20 de novembre del 2007, p. 80)