Mercè Canela Garayoa neix a Sant Guim de Freixenet (la Segarra) l'11 de juliol de 1956. És la tercera de sis germans: quatre noies i dos nois. Viu la infantesa al poble, però als quinze anys es trasllada a Barcelona per continuar els estudis, seguint els passos dels seus germans grans. Acabat el batxillerat, estudia Història i s'especialitza en Arqueologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Són uns anys de vaivé, amb un peu aquí i un peu allà, i és que la ciutat de Barcelona no l'acaba de convèncer del tot: la seva vida és Sant Guim i només espera tornar-hi a viure ben aviat.

Amb només dinou anys, Canela s'inicia en el món de la literatura per a infants amb el llibre De qui és el bosc? (1976). Una amiga l'empeny a presentar la història al premi Josep Maria Folch i Torres, i tot i que no guanya, sí que convenç Josep Vallverdú, membre del jurat, que anima l'editor de La Galera a publicar la novel·la. Al cap d'un mes de sortir a la llum aquest primer llibre, rep la fotocòpia de l'acta d'una sessió del grup del Llibre Infantil del Congrés de Cultura Catalana, amb una nota signada per Joaquim Carbó, en què se la convida a assistir a la reunió següent. I així és com, a poc a poc, entra a formar part del grup de gent que treballen per al llibre infantil, entre els quals es troben figures tan emblemàtiques com Joaquim Carbó, Pep Albanell, Fina Rifà, Teresa Duran i Josep Vallverdú. Aquell mateix any guanya el Premi Josep Maria Folch i Torres amb L'escarabat verd (1977).

Amb el títol de llicenciada en Filosofia i Lletres sota el braç, i després d'uns quants intents frustrats d'entrar a l'ensenyament i d'un any i escaig d'exercir de secretària al Col·legi d'Economistes de Catalunya, guanya unes oposicions i entra al món de les biblioteques. Torna a la Universitat Autònoma, però aquesta vegada per treballar-hi de bibliotecària. La novel·la S'ha de ser animal! (1992), que dedica a la biblioteca i a la seva gent, està directament inspirada en una anècdota del seu pas per una de les biblioteques de la universitat.

Les ganes de viure una temporada a l'estranger, però, porten Mercè Canela a fer una pausa de la feina de bibliotecària per anar-se'n a Berlín, on viu durant tres mesos. Quan torna, el 1985, tot just es convoquen les primeres oposicions per a funcionaris de la Comunitat Europea arran de l'adhesió d'Espanya i Portugal. Decidida a tornar a escampar la boira per altres terres, s'hi presenta, les aprova i al cap de poc se'n va a Brussel·les amb la idea de passar-hi dos anys, que finalment es converteixen en gairebé vuit, treballant com a documentalista. Durant aquesta llarga estada a la capital europea, estalvia i es prepara per aconseguir d'una vegada allò que sempre ha desitjat: tenir tot el temps del món per dedicar-se a escriure.

El 1994 torna a Barcelona conscient que la vida no li serà tan fàcil com a Brussel·les. Tanmateix, els tres anys següents fa realitat el desig de viure de l'escriptura. És l'època més productiva de la seva carrera: Les portes del temps (1995), Per un plat de macarrons (1997), La casa de les acàcies (1997) i Els dimarts del senyor F. (1998), entre d'altres. També fa traduccions de l'alemany, del francès i de l'italià.

El 1980 entra a formar part del consell de redacció de Cavall Fort de la mà de Joaquim Carbó i s'hi reincorpora l'any 1994, quan torna a la seva estada a Brussel·les. El gener de 1998, pren el relleu d'Albert Jané com a directora de la revista, fins a l'octubre del 2022, quan es jubila. Són uns anys de dedicació intensa que li deixen molt poc temps per a escriure. Des del 2007 fins al 2010 ocupa el càrrec de vicepresidenta pel Principat de l'AELC.

La seva tasca com a escriptora li ha merescut diversos premis, entre els quals cal destacar —a part del Folch i Torres 1976— el premi Crítica Serra d'Or 1981 amb La fantasia inacabable d'Antoni Gaudí, el premi Esparver 1982 amb Lluna de tardor i el premi Vaixell de Vapor 1991 amb S'ha de ser animal! A més, el 1984 va entrar a la llista d'honor de l'IBBY (International Board on Books for Young People) amb el llibre Asperú, joglar embruixat.

El 2017 és distingida, juntament amb Eugènia Morer, amb el Premi Aurora Díaz-Plaja d'estudi, crítica i divulgació de la literatura infantil i juvenil catalana pel dossier Ramon Llull, un home fantàstic, publicat a la revista Cavall Fort.

És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.