Josep Checa, autor d'una obra ja consolidada i àmpliament reconeguda amb premis rellevants i crítiques elogioses, ens ofereix a La barberia un llibre que se'ns torna íntim. Llegint La barberia és inevitable esmentar Rainer Maria Rilke, que va escriure "La veritable pàtria de l'home és la infantesa."

Al penúltim poema del volum, Checa inclou aquests versos: "El temps vesteix el passat a mida/ i tu escrius com aquell que endreça calaixos." Sí, aquest és un llibre que mira enrere, que retroba i evoca emocions, experiències, percepcions que van ser configuradores i fundacionals per a la personalitat del nostre escriptor i que per als qui formem part de la mateixa generació són del tot familiars.

La Guerra Civil feia temps que havia quedat enrere però la postguerra era encara latent i el franquisme es feia omnipresent a l'escola, amb el crucifix al costat del retrat de Franco, a les desfilades militars, al Nodo del cinema o a la televisió, que va irrompre a les nostres vides exercint una fascinació gairebé invencible. Checa ens transmet la tristesa indefugible de la Setmana Santa d'aleshores, ens parla de "la grisalla d'un temps." Però més enllà de l'atmosfera política asfixiant, La barberia ens endinsa amb subtilesa i una exquisida sensibilitat pels territoris de la quotidianitat d'un infant nascut en un entorn rural, que el dotarà d'una relació immediata i plena amb la naturalesa. Els seus colors i les seves olors impregnen profundament aquests poemes. L'aigua transparent de la font i la mel del préssec de vinya o la dolçor de la sang de les cireres són plaers que viu de prop, a tocar de la terra, immers en un paisatge que estima i que reflecteix amb una llengua fresca, generosa de matisos i expressions, exuberant de vida autèntica.

La barberia és gairebé un sol poema, perquè respon a un únic propòsit: Checa hi condensa el seu món d'infantesa i adolescència. Ens trobem, doncs, davant d'un conjunt d'una gran coherència interna, no tan sols de contingut, sinó també formal. Checa l'estructura en cinc parts: Sabatetes de cartró, Hereu de la por, La barberia, Saltamarges i El vers i la balança. Cada un dels cinc capítols s'inicia amb una citació i un haiku que sintetitza el sentiment que el presideix.

Podríem considerar que La barberia té un caràcter eminentment narratiu, perquè s'hi conten històries i s'hi descriuen llocs sovintejats (la vaqueria, el safareig,...) i personatges que l'encuriosien (alguns tan singulars com l'enterramorts). I és cert. I això en fa un text interessantíssim. Però alhora –i sobretot!– és un llibre líric, que ens commou i ens interpel·la. Les emocions hi són primordials. Des del primer moment, quan ens transmet el desconsol de perdre de menut la mà de la mare un dimarts de plaça, el neguit pel pecat i el càstig etern, la por associada a les golfes misterioses ("Et corglaça la paüra./.../A dalt hi viuen en pau, n'estàs convençut,/ els silencis de família") o a la tempesta esfereïdora ("El temporal ha esquerdat la nit./La fosca, encesa de llamps, ha caigut/ com tota la vaixella de les festes").

Checa ens convida a recuperar al seu costat, a cada plana, la ingenuïtat de les primeres descobertes: des del petó robat a la impressió trasbalsadora del manyà forjant el ferro. Hi compartim la placidesa dels estius amb els veïns asseguts amb cadires al carrer, la crueltat inexperta i feridora dels infants, el primer gos, les primeres feines,... Llegint La barberia ens capbussem en un passat proper que ens convoca a la memòria i a la consciència de fragilitat. Hi reconeixem les nostres mans tacades de tinta als pupitres de l'escola o tocant enjogassadament la campana del cotxe de bombers que gira veloçment amb nosaltres al cavallets ("Cinc minuts de donar voltes/ sense anar enlloc pot ser tota una vida"). I observem amb complicitat el nostre protagonista assegut ben quiet a la casa de l'alcalde: "Ensinistrat en el protocol dels pobres,/ en el teu silenci cot esperes alguna cosa:/ un gest forçat, condescendent, catòlic..."

I assaborim amb ell el goig de caminar ("l'acompanyes a caçar papallones/ als camps embordeïts, esquitxats/ de gallarets, com llàgrimes de sang") o d'anar amb bicicleta, de sentir-se amo de la pròpia vida: "A les teves cames rau la llibertat",... però ens deixa ben clara la seva escassa devoció per les vacances a la sorra de la platja.

Josep Checa és un poeta arrelat a un territori i al cicle del temps que s'hi esdevé. Checa gaudeix de la lentitud i de la densitat en la incerta aventura d'existir. Tot i no ser pas esquerp, s'arrecera al silenci i a la solitud. Els seus versos ho expressen amb nitidesa: "Com dir a la dona més dolça/ que fins i tot mataries per preservar la teva solitud." Checa no és un misantrop, però esquiva les multituds i se sent a gust confrontat amb el seu pensament, com succeeix amb els grans escriptors. I precisament, a mesura que el llibre avança i que l'infant canvia de veu i s'endinsa en l'adolescència, emergeix una maduresa que s'acabarà projectant literàriament en l'home savi i reflexiu que fa de la paraula una porta que el duu cap a l'interior d'ell mateix, és a dir cap a l'interior de tots nosaltres. És el Josep Checa introspectiu d'aquests versos impressionants "Entre la fosca i tu, només hi habita /un silenci que has descobert desolador" o aquests altres: "Les teves passes ressonen, nocturnes,/ com l'eco d'una casa despullada per dins."

La barberia és un bellíssim homenatge a un món perdut de parets menudes on Josep Checa va enlairar els seus primers somnis, però alhora és un autoretrat que dibuixa amb precisió, endreçant els calaixos de la memòria, el perfil d'algú que roman sota la pell del Josep Checa d'avui, com hi és, al capdavall, en tots nosaltres la infantesa, la nostra primera pàtria.


(Carles Duarte. "Els calaixos de la memòria", pròleg del llibre)

* * *

Tanques els ulls, imagines el món

Aquest llibre és, sens dubte, un llibre completíssim. Excepcionalment complet perquè, entre altres raons, no hi ha cap cosa, de les que aquí trobareu escrites, que sigui prescindible i sobrera. L’encapçalen tres dedicatòries. Tres. Dues de les quals són especialment emotives i ens parlen també dels torts i envestides que ens fa el déu Cronos: una és per a en Ramon Guitó, l’altra per a l’Esther Obradors. I una tercera –la la primera, de fet– que crida l’atenció pel seu posat irònic. Fa així: “A tots aquells que no els interessa gens la poesia i se’n riuen fent més palesa la seva incapacitat per a tantes coses essencials. Això m’esperona a seguir escrivint versos.”

Com diu Carles Duarte al pròleg del poemari, Josep Checa és autor d’una obra consolidada, reconeguda i premiada. Però tenir una obra no és qualsevol cosa. Demana, una continuïtat, un estil ja conformat, dúctil, i un gruix notable de paraules i de silencis, a més d’una voluntat de persistència a través del temps o a desgrat del temps.

Tenir obra és això. I més coses, potser. I també és poder mirar enrere per poder pouar del passat, gens gloriós –el passat no n’és mai, de gloriós–, allò que el sedàs de la vida ens presenta com a banal, accessori, per convertir-ho –màgia del poeta– en matèria essencial. L’escenari d’aquest passat és precisament el de Caldes de Montbui, el seu poble de naixença, i l’indret on se situa la talaia de l’avi, barber d’ofici.

Per les pàgines de La barberia, pel camí del llibre, hi veureu passar tot un estol de personatges i objectes. Patrimoni de la humanitat: aquell homenet, l’avi Franco amb el seu fil de veu, la ferralla de las fuerzas armadas, el boc legionari, la gran vergonya que continua; del patrimoni més local: aquell Bonifacio, home prepotent, que segrega fatxenderia per totes bandes, falangista de via estreta.

La barberia és, en efecte, una obra amb empenta narrativa, i per tant la desfilada de personatges no s’acaba amb l’exhibició d’aquests agents de la corda militar més airosa. Hi sura, en realitat, el record d’una ideologia mesquina que en aquelles hores del franquisme ho embafava ben bé tot, i de la qual hem sortit –n’hem sortit?– masegats, amb sentiment de trist abandonament i fins i tot incrèduls per tanta derrota.

“Cap àngel de la guarda et vetlla”, diu el poeta. Acompanyats pel seu vers, i a toc de sarcasmes, confirmem que vam deixar la innocència ja fa estona, i que estem molt sols, realment sols. Diu el poeta: “Entre la fosca i tu, només hi habita un silenci que has descobert desolador.”

Hi trobareu, malgrat tot, un enterramorts polifacètic, un escolà fatxenda i unglallarg, i –més entranyable – la germana mallerenga; i després, encara, algú, un mossèn, que dispara l’amenaça del càstig etern. I tot això reblat per un apunt molt exacte, molt nítid: “Els pecats se’t multipliquen en qualsevol cosa / que emprens per pròpia decisió.”

Com diu també Carles Duarte, hi ha en els seus poemes aquella lírica que commou. Checa excel·leix en l’evocació dels moments de desolació i dolor que acompanyen la malaltia, la mort sobtada, aquella irrupció que ens roba l’íntim, la mort intrusa. És líric perquè commou.

El poemari està organitzat en cinc parts, cinc actes o suites, les quals es descabdellen partint d’un haiku, talment una primera pinzellada, i amb una citació abans. Tot és imprescindible i total. El llibre avança en un sentit aproximadament històric, des dels temps més remots de la infantesa (que inclou el batec de la creació) fins a les promeses dels somnis que no hem pogut abastar atrapar. “Cel endins, l’estiu se te’n va empaitant / les lires de les orenetes.”

Detallista com pocs n’hi ha, en Josep Checa cerca la bellesa en cada àmbit, en cada reducte de l’existència. Entre la grisalla, si cal. Dins la crua existència. Tècnica quasi fotogràfica la d’ell, la de detall sobreprojectat amb belles metàfores visuals, però sovint també amb metàfores gustatives, acústiques...

Un estilisme, en fi, que cerca la bellesa i que la fa correspondre amb una dimensió ètica en què, alliberats de tota forma de mesquinesa (la vilania que diu Holan), la dignitat humana preval. Amb una necessitat de surar. La teva cambra no té finestra , / tu que sempre vas afamat d’aire i de llum.

En Josep Checa és, en efecte, un dels homes que jo conec més amoïnat per la limitada repercussió social de la poesia i les arts en general, i de manera ben particular, pel fet que l’art i la bellesa no siguin més compartits, més gaudits. Per la manca de socialització de la cultura. Li sap greu, molt de greu. Se’n plany tot sovint. No endebades, i coherentment amb això, va promoure els enyorats Versosbisaura, coordinà el Casserres poètic, de gran record per a molts de nosaltres.

Crec, en fi, que la barberia s’han de llegir i rellegir fins que el lector arriba a trobar-hi allò que el mateix lector voldria recuperar, com a fonament de somnis mirant de copsar aquests retalls, aquell polsim de l’adolescent que encara som: “company de sargantanes,/ tornes vestit d’heroi i pols/ a l’hora de berenar.”

Ell ho viu així. Una lluita incessant. I amb notes èpiques, “com el retorn d’un soldat que arriba a casa quan tots dormen.”

A la poesia –que és un afer del qual, en veritat, no sé gran cosa, crec que li corresponen algunes feines o ocupacions. Com ara aquesta: la de retenir aquell instant impossible. I idealitzar-lo, si cal. El record és aquí. “I tu baixes a la cuina on espurneja el foc, / talment com ho fan, somni ençà, els teus ulls.”

Rainer maria Rilke, citat per Duarte al mateix pròleg, assegurava que “la veritable pàtria de l’home és la infantesa”, i gràcies a en Josep Checa potser podríem completar-ho assegurant que la infantesa és el lloc, ben bé, on trobem el fonament dels somnis que ens han fet créixer. I per això, diu ell, “maldestre, algunes nits proves / de dibuixar la pell de les paraules. ...”. I llavors el record és aquí, i hi tornes. Els convoques.

Diu el poeta: “Tanques els ulls, imagines el món”.

(Jordi Dorca. Presentació del llibre)

* * *

Amb els poemes de La barberia (Témenos Edicions), Josep Checa ens convida a transitar pels dies de la seva infantesa de nen de poble, amb el que això significa de vida acostada al medi rural. Checa és nascut a Caldes de Montbui l’any 1962 que aleshores, en efecte, era una petita població. Ara no hi ha indret en tot Catalunya que no tingui trets urbans. Rural i urbà són termes que estan estretament connectats. Però en aquella època la diferència entre un espai i l’altre es feia veure i sentir.

El temps ens transforma per fora i per dins. Així és com envellim, però també és la manera d’evolucionar com a persones. No obstant això, hi ha alguna cosa en nosaltres que roman: el ble de l’espelma, en podríem dir, que crema fins al final de les nostres vides, il.luminant-la. Hi ha qui creu que aquest ble roman també un cop traspassats. Però aquesta és una altra història en la qual no entrarem aquí.

Des de la maduresa, des del rostre i l’ànima que amb el pas dels dies ha anat acumulant arrugues i ferides, sentim ben viu aquest fil que ens lliga a la vida immensa. Des de la maduresa podem contemplar el recorregut d’aquest fil que ens identifica fins arribar als records de la nostra infantesa, aquell temps que aleshores ens semblava que no passava. Els dies de la infantesa es viuen amb una total plenitud. Tant que semblen la mateixa eternitat llevant-se cada dia en cadascú de nosaltres.

Des de la talaia de la seva maduresa, personal i poètica, a La barberia Josep Checa ens acosta aquells dies amb els seus afanys. I ho fa amb un to íntim i proper, com remarca Carles Duarte en el pròleg del llibre. Els qui coneixeu Josep Checa sabeu de què parlo. Parlo d’aquesta conversa seva sense alçar la veu, una conversa de tu a tu, mirant-te als ulls. És com l’aigua transparent evocada en les fonts de la seva infantesa, també aquella font calda, curativa, salvífica.

En els quatre apartats de què es compon l’arquitectura formal de La barberia, que és també una arquitectura de la memòria, trobem: «Sabatetes de cartró», «Hereu de la por», «La barberia» i «El vers i la balança». En el primer capítol el poeta ens narra aquell temps i aquell país en què els efectes de la Guerra Civil encara es deixaven notar en el fet d’haver de cantar Cara al sol a l’escola, i en la migradesa de la vida quotidiana de la gent senzilla, traduït amb un fred com no n’hi ha hagut mai més. En el segon apartat trobem les pors de l’infant, que es condensen en nits de tempesta i en la pèrdua de la mà de la mare, en els treballs difícils de l’escola, i en la posa quieta i reverencial davant d’aquells que detenten el poder. En el tercer apartat trobem els primers treballs com a adult encara jove, en l’aprentatge de diversos oficis, també en altres oficis com els de mirar les noies, la descoberta de l’alteritat en tots els sentits, ja que el jove es troba en plena socialització. Finalment, i a mode de balanç, trobem el poeta adult que es recorda, millor dit, es viu tant en contacte amb el seu medi, en aquest cas el medi rural de la seva infantesa. En aquests records, que són encara presència pura, l’autor ens explica la seva estima per tota cosa viva, ja sigui animal, planta o mineral, ja que els minerals també tenen la seva vida, ni que sigui vida tan lenta.

Tot aquest passeig pel temps –que és l’espai de vida que se’ns atorga als humans en aquesta existència– serveix al poeta per reflexionar sobre el que aleshores vivia tan intensament, i que ara reviu a través de l’escriptura, potser aquest és el poder de l’escriptura. Quan ets dins del ball no t’adones de la dansa. No és fins que surts de la dansa que veus que has estat en moviment. I des d’aquesta posició és quan es viu una vida multiplicada per la consciència de viure. Així és com a La barberia trobem el poeta d’avui integrat al noi que es recorda i s’escriu, tal com el mateix Josep Checa diu al començament del seu llibre: "A hores d’ara ja no faré cap confessió si dic que m’escric." Diu Josep Checa en un dels poemes del final del llibre: "El temps vesteix el passat a mida / i tu escrius com aquell qui endreça calaixos." El nen viu i l’adult posa ordre –consciència– als records de l’infant de La barberia, en aquest cas espai real de l’experiència esdevingut metàfora d’un espai de socialització ben típic de l’època.  

(Teresa Costa-Gramunt. "La barberia de Josep Checa", Eix diari, 17 de març de 2016)

* * *

La memòria, aquesta capacitat de retenir, amb una nitidesa prodigiosa, figures, paisatges, moments, fins i tot sons i olors, que pertanyen al nostre passat, està estretament lligada a la poesia, perquè impulsa el poeta a reflexionar líricament; la memòria, en efecte, ha fecundat alguns dels textos més bells de la tradició poètica en totes les llengües.

I la memòria és el material sobre el qual ha construït Josep Checa (Caldes de Montbui, 1962) el seu darrer llibre La barberia (Tèmenos Ed.), un passeig, alhora reposat i commogut, pels anys d’infantesa i d’adolescència en el qual convida el lector a acompanyar-lo a través de les estances d’una casa de poble, d’una aula escolar o dels camins del bosc, que tot és descoberta (plaent o feridora, això depèn) per a qui fa encara pocs anys que trepitja el món. En el pròleg, Carles Duarte defineix el llibre com “un bellíssim homenatge a un món perdut de parets menudes”. Cal dir, però, que aquests escenaris personals s’emmarquen en un context col·lectiu (i, per tant, perfectament recognoscible per molts) que passa pel No-Do, la televisió en blanc-i-negre i la "Formación del Espíritu Nacional".

El llibre està estructurat en cinc parts: "Sabatetes de cartró", “Hereu de la por”, “La barberia”, “Saltamarges” i “El vers i la balança”, i cadascuna d’elles hostatja els records d’un estadi de la vida del poeta. Però el balanç que Checa fa del seu passat no té res d’èpic ni de grandiloqüent; ben al contrari, la mirada que hi projecta és de plans curts, una mirada càlida i minuciosa, amarada d’un sentiment que oscil·la sense estridències entre la nostàlgia d’uns anys irrepetibles i la serenitat de qui ha anat superant, millor o pitjor, els trencacolls de la vida.

Checa és un poeta de veu sòbria, que confia més en la persistència de les brases que en el devessall pirotècnic; a La barberia –un poemari homogeni, d’arquitectura ben travada– aquesta veu es fa més discursiva que en d’altres llibres anteriors, però també ateny una gran força que li ve del solatge profund d’on ha estat pouat, i que el porta a expressar-se amb imatges colpidores: “Una taula humil. Llesques de pols com a tovalles” o bé “La fosca, encesa de llamps, ha caigut / com tota la vaixella de les festes”. Una successió de petits esclats de llum que ens van il·luminant el camí, com només ho sap fer la bona poesia.

(Miquel-Lluís Muntané. "Memòria en to menor", El Punt Avui, 17 de juliol de 2016)