[...] En català el teatre per a infants el recordem sempre inserit en una època de l'any determinada: el Nadal; i les fronteres entre un teatre popular i un teatre adreçat als infants sovint queden desdibuixades.

I la poesia? Afortunadament comptem amb un gran autor, Miquel Desclot, el poeta que s'ha adreçat als nostres infants —com el va anomenar Teresa Duran. Desclot ha publicat nombrosos llibres de poemes per als infants com Viatge perillós i al·lucinant a través de mil tres-cents vint-i-set dies infestats de pirates i de lladres de camí ral, Música mestre o El llevant bufa a ponent on apareixen poemes com:

Jo serveixo per caçar
la guineu i el cervatell.
Només m'heu d'arreplegar
i tirar-me al seu clatell.

Però de quina cosa parlem quan diem «poesia per a infants»? El mateix Desclot, en un article on feia un repàs a la poesia per a infants publicada en català, deia: «Entenc com a poesia per a infants la poesia escrita expressament per a la mainada, no pas aquella poesia que hom selecciona de l'obra dels nostres poetes per presentar a les criatures». Si partim d'aquesta definició ens podem fer una idea de com es redueixen les mostres del gènere al mercat, per tant no ens ha d'estranyar que el monogràfic que una revista dedicava recentment a la poesia es titulara «La poesia, la Cendrosa de la cultura infantil» [...].

(Gemma Lluch: "Hi ha poesia per a infants?", Caràcters, núm. 1, segona època, octubre 1997, p. 20)
 

* * *
 

[...] en poc més d'un any ens ha lliurat una tria de sonets del Cançoner de Petrarca (Proa, 2003), una introducció al classicisme vienès, L'edat d'or de la música (Angle, 2003), un generós compendi de les seves versions poètiques, De tots els vents (Angle, 2004), i l'aplec de dos textos deliciosos sobre el Montseny i Sant Llorenç del Munt, Muntanyes relegades (Proa, 2004).  [...]

Assaig musical, versions poètiques, prosa de no-ficció: tres gèneres del tot complementaris quan provenen d'una mateixa mà, que es defineix, abans que res, com a poeta. Un poeta dels que no tenen pressa a publicar i més aviat sembla dels pocs que saben que, arribats a una certa edat, és en la mesura que sapiguem deixar d'escriure certs poemes que un dia n'escriurem un que valgui la pena (de fet, ¿per quants poemes recordem la majoria dels nostres poetes preferits si no per ben pocs?). Un poeta conscient, com deia Montale, que un excés de pràctica malmet la veu, la qual cosa no vol pas dir que no l'haguem de treballar, aquesta veu, a través de múltiples exercicis, com ara les versions poètiques o bé la prosa de la mena que sigui. En aquest sentit, no oblido el consell que un vell Aleixandre va donar als joves aprenents d'escriptor: "Els prosistes, que llegeixin poesia; els poetes, que llegeixin prosa". Per tot plegat, no cal dir que els lectors de Miquel Desclot esperem amb candeletes el seu proper llibre de poemes, d'aparició encara incerta: d'ençà d’aquell Com si de sempre de fa més de deu anys que ens té dejuns de versos propis, tot i que les versions amb què mentrestant ens ha com els poemes que de tant en tant intercala enmig de la seva prosa muntanyenca.

A De tots els vents hi trobarem poemes del segle VII fins a d'altres estrictament contemporanis: un ampli ventall temporal que no fa sinó mostrar, un cop més, l'íntim comerç de la poesia amb allò que menys canvia de l'home: el seu món de desitjos, somnis, pors, recances i frustracions, i la necessitat d'assolir –o si més no aspirar a– alguna mínima forma de saviesa que l'ordeni, el contingui i segons com el transcendeixi.

Des d'aquest punt de vista, la poesia pot ser vista justament com una de les poques arts en què el sentit ha estat cercat i construït d'una manera molt semblant al llarg de la història, i comprovar això un cop i un altre és un dels plaers més significatius i una de les lliçons més explícites que ens depara la lectura d'una antologia com aquesta. Des de alguns poetes escocesos del nostre segle, tota una rècula de veus –majors i menors, conegudes i desconegudes, llunyanes i properes– de les més diverses procedències s'encadenen i desfilen davant nostre irradiant "múltiples ecos i significacions". De totes elles, Miquel Desclot n'és l'intèrpret i, doncs, amo i senyor de cadascun d'aquests versos: tota una lliçó de digitació i recursos varis posats al servei d'una llengua i una tradició que en surten del tot enriquides i enfortides.

Així les coses, resulta magnífic detectar els ponts suspesos entre aquest llibre, en aparença més impersonal, i Muntanyes relegades, escrit des d'una primera persona inequívoca: si prenem com a punt de referència els poemes de Stewart Conn i els d'Anna Crowe, veurem que ens menen de dret als topants del Munt i l'Obac. I a l'inrevés, és al llibre en prosa on veiem com sorgeix l'espurna del poema i assistim a un autèntic taller d'escriptura en directe: sovint, en plena passejada, Miquel Desclot s'assembla a un d'aquells poetes japonesos del s. VII o VIII que li són tan cars –Kakinomoto Hitomaro, Yamanoe Okura, Otomo Tabito– i ens mostra, millor que en cap tractat, d'on surt l'estranya flor del poema. Tot això, però, sense oblidar el contrapunt d'una mirada acerada cap al paisatge que s’estén als seus peus i d'on sembla haver desertat qualsevol vestigi de poesia: "Des d'aquí dalt és prou evident en què va parar el noble desideràtum noucentista de la Catalunya Ciutat, el d'una Catalunya civilitzada i orgànica que meresqués el nom d'europea: al llarg dels avatars de la guerra, la dictadura i la postdictadura, l'ideal d'una Catalunya Ciutat ha quedat reduït simplement a una decebedora Catalunya Suburbi que fa angúnia de mirar”.

(Àlex Susanna: "L'any de Miquel Desclot", Avui, 27 de gener de 2005)