[...] El cas de Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) és volgudament atípic. A aquestes altures de la seva vida literària, ja ha quedat clar que Espinàs no va d’escriptor sinó que simplement ho és i aspira a ser llegit. Sempre en contra de la transcendència literària, ha arribat a un grau de senzillesa expressiva i de depuració estilística envejables. Així li ho han reconegut els seus entusiastes lectors, que són innombrables, de totes les edats i ideologies, i així ho avalen els més de vuitanta llibres publicats fins ara, en què no només hi ha llibres de viatges sinó també algunes novel·les i moltes reflexions autobiogràfiques i d’observació de la realitat quotidiana. Els dos últims, a més, Relacions particulars i A peu per l’Alt Camp, publicats el 2007, han comportat un ampli reconeixement crític del seu autor, amb unànimes elogis justificats tant des del periodisme com des de la literatura. Són llibres que traspuen saviesa i experiència, tant humanes com literàries, obres per llegir a poc a poc, per assaborir-les, adaptant la respiració al seu treballadíssim ritme narratiu i a un to sorprenentment epicuri. Espinàs s’ha decidit ara a publicar El meu ofici, un llibre de notes, observacions i opinions sobre la literatura i la naturalesa de l’escriptor, amb algunes incursions en la reflexió moral i reconeixements tant als seus editors com als seus escriptors preferits. Està escrit amb serenor i autocrítica, sempre amb una punta d’ironia i, també, amb una aparent ingenuïtat. Espinàs té una poètica pròpia, perfectament coherent. Potser el que més caracteritza aquest petit gran llibre és que Espinàs no fa un adoctrinament sobre com creu que ha de ser la literatura, sinó que expressa, amb modèstia i, sobretot, preocupant-se de com explicar- ho al lector, com creu que és la seva literatura: 'Sempre he escrit a la meva manera, no he tingut cap desig d’influir ni d’imitar, admeto tranquil·lament –des de fa temps– que sé escriure el que vull escriure però que no sóc un geni.'

El llibre és de fàcil lectura i desenvolupa alguns dels conceptes amb els quals Espinàs s’identifica més: independència, antidogmatisme, presentisme, sentit de la realitat, naturalitat estilística, curiositat personal, claredat de pensament. Està ordenat amb una sèrie d’entrades com ara: originalitat (“un error”), caràcter (“el que dóna la identitat a un escriptor”), ambició (“tothom té els seus límits, encara que no tothom conegui les seves limitacions”), glòria (“no m’ha seduït mai”), l’enveja (“perjudica, fa perdre molt de temps”). Però l’element que travessa el llibre, el que el justifica i li dóna raó de ser, el que permetria que interessés també lectors d’altres llengües, és la seva argumentada denúncia dels dimonis literaris: la vanitat dels escriptors, el rebuig de la suficiència i la verbositat afectada, l’excés de pretensions i l’enfarfegament de tants joves autors. Hi ha hagut sempre, per part de la crítica més llepafils, una certa condescendència davant dels llibres d’Espinàs. Sense entendre que Espinàs participa d’un ampli moviment europeu de renovació de l’escriptura literària que s’allunya de l’escriptura artística, que rebutja l’èmfasi i la pretensió literàries perquè són incompatibles amb el fet de dir la realitat tal com és. Per ell, l’escriptor ja no és sagrat, ja no pot ser un príncep o un elegit, no pretén 'evangelitzar els descreguts' o 'resoldre els problemes dels lectors'. És només un home d’ofici, algú que s’estima les paraules, i les coneix i les tecleja amb la seva vella Olivetti.

Aquest és el soroll del seu ofici.

(Xavier Pla: "La literatura com a antídot", Avui, 28 de febrer de 2008)

* * *

Ara farà cinquanta anys que l'escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) es dedica a la narrativa i ja té una setantena de llibres publicats, entre ells nou novel·les i catorze de les seves populars cròniques d'excursions a peu. Tota una obra variada i marcada per la curiositat que ahir Òmnium Cultural va distingir amb el Premi d'Honor, dotat amb deu mil euros i el prestigi d'una trajectòria de trenta-quatre anys, amb guanyadors com Espriu, Rodoreda i Calders. [...]

Al llarg de tot aquest temps de dedicació a les lletres, Espinàs ha anat aprenent aspectes d'un ofici que ha practicat des de mitjans de comunicació, com l'Avui, i en llibres de viatges, de retrats i de ficció: 'He après a no escriure de manera que quedi bonic, a no construir frases només perquè tinguin gràcia, perquè siguin poètiques, per sentir-me escriptor', sinó que ha mirat d'aportar 'com més idees millor, sense embolicar-les amb paper de caramel'.

Una de les premisses de la seva feina ha estat defensar la llibertat prescindint de 'capelletes i del què diran els crítics més exigents i el públic'. Tampoc no ha estat 'mai subvencionat ni pendent per fer coses perquè me les demanessin'. Per Espinàs, 'la paciència és una virtut de l'escriptor, la persona pacient és una persona apassionada i jo he tingut paciència per anar fent llibres'. Uns llibres que va començar als anys 50, amb Com ganivets o flames: 'Temps difícils en què ser escriptor en prosa i en català era una excentricitat i els més grans eren a l'exili o callaven'. Ara no se sent diferent de quan va començar ja que la seva obra continua marcada per la curiositat que el porta a provar gèneres diferents: 'Crec en la fatalitat de l'escriptor. Un autor mai no pot triar quina mena d'escriptor serà'. Una altra costant és la llengua: 'Jo de petit vaig passar d'escriure en castellà a fer-ho en català i va ser per un canvi biològic, cosa que té més pes que la convicció política i el resistencialisme. Vaig entendre que si no hagués escrit en català no hauria tingut identitat com a escriptor.'

Tot i que Espinàs té fama de persona assenyada, ell considera que no ho és: 'Escriure en català als anys cinquanta, practicar gèneres diferents, fer concerts sense saber tocar la guitarra… no és gaire assenyat, però el que realment hauria estat una falta de seny és haver intentat ser una persona que no sóc'. Ahir se li va agrair, per tant, que Espinàs hagués optat per ser l'Espinàs.

(Ada Castells: "Espinàs, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes", Avui, 11 de juny de 2002)