Autors i Autores

Josep Maria Espinàs

Coberta del llibre A peu per Mallorca.
Coberta del llibre A peu pels camins de cendra.

Llibres de viatge

"La senyora Magdalena, de can Bagot, vol acompanyar-nos fins a la sortida de Llubí, perquè no agafem un camí equivocat. Però la placa del carrer és ben explícita: 'Carrer de Sineu'. Ens submergim altra vegada en la gràcia natural dels carrers i carrerons de Son Ramis, nascuts sense projecte, respectuosament conservats, encara que la senyora Magdalena troba que a Llubí es deixen perdre coses que valen la pena. La seva frase és una delícia: 'Lleven lo guapo.'

Als afores de Llubí hi ha 'la fàbrica de ses tàperes', encara que aquí no és que les fabriquin, com es comprèn, sinó que les preparen. El cel està tapat, i de tant en tant cauen algunes gotes.

La senyora Magdalena ens acompanya, no li fa res caminar, ho fa cada dia per passejar la seva néta. Té temps, ara, s'ha jubilat de professora de matemàtiques. És una dona molt agradable i ens acomiadem al peu del camí que porta als talaiots.

És un conjunt anomenat Es Racons. Els talaiots són unes construccions prehistòriques, pròpies de Mallorca i Menorca, fetes amb pedres superposades, sense morter, que fan una paret una mica inclinada cap endins. La que trobem prop del camí és més aviat petita, molt encerclada pels arbustos. Hi ha una minúscula entrada, potser de sis pams d'altura, amb una pedra llarga al damunt. Són pedres notables, irregulars, treballades pel temps, d'un gris inicial que en algun moment s'ha fet una mica terrós. Sovint eren torres o fortificacions de defensa d'uns nuclis poblats que han desaparegut. És evident que talaiot prové de 'talaia', lloc de vigilància, sovint enlairat.

Ha deixat de ploure. Quan aquests talaiots no eren monuments, sinó espais habitats, el paisatge que els volta no era pas aquest que ara veig. Ni el camí era aquest camí.

Quan passo prop d'una possessió, amb galeries, amb una planta enfiladissa en una paret, amb teules, amb una palmera en un angle, sé que estic en el meu món en la meva història. Aturar-se davant d'un talaiot vol dir mirar la pedra, només, mirar la pedra i no saber veure res. Sóc incapaç d'imaginar, d'entendrir-me. En canvi, això és el que em passa davant les cases del camp de Mallorca, que humanitzen el paisatge solitari.

Les possessions són construccions generalment apaïsades, per al meu gust les més belles, les més elegants, que sovint amaguen darrere la llarga façana estables per al bestiar i dependències per emmagatzemar-hi els productes rurals. Però vistes des de fora –i una mica de lluny–, que és com anem trobant les possessions en aquest pla, la paret principal té la unitat d'un casal distingit, amb una porta, unes finestres i a vegades uns porxos i unes galeries que combinen amb una exacta sobrietat geomètrica. També hi ha possessions formades per cases de volums diferents, algunes amb una torre que els dóna un aire acastellat. Però les que m'atrauen més, les que miro amb aquell punt d'emoció que deia, són les que s'estiren damunt d'una petita ondulació, amb una actitud plàcida, acollidora.

El mapa de les possessions és el mapa de la propietat rural a Mallorca, repartida de manera desigual, i que fins a la primera meitat del segle XX ha constituït el patrimoni agrícola de l'illa. Després va començar a decaure, en bona part per la disminució dels ingressos dels senyors, molts dels quals tenien magnífics palaus a Palma. Encara visibles. A més, les liquidacions per successió –a Mallorca també hi ha la figura de l'hereu– creaven moltes dificultats per poder continuar.

Em miro l'aire daurat que envolta la pedra d'aquests edificis, i em sembla que s'obrirà la porta i sortirà a cavall el senyor. El senyor fill del senyor que havia estat el senyor. Successió de llinatges en el mateix petit turó, petita monarquia entre un camp de monarquies, cada una dominant les seves vinyes, els seus boscos, les seves pastures, els seus camps d'ordi…

M'imagino una noia, a la finestra, mirant qui s'acosta, a cavall, pel camí.

Però el que estic mirant, ara, és el petit forat negre que fa de porta del talaiot.

Fixament, abstret. Me'n desenganxo quan en Sebastià em diu: 'Em podries fer una foto, aquí?' Després, quan l'hagi revelat, me l'ensenyarà. I només hi veuré en Sebastià davant d'un talaiot."

(Del llibre A peu per Mallorca)

* * *

"Són dos quarts de set del vespre, i escric algunes anotacions assegut en aquest banc que, al costat de la porta de l'hostal, és com casa meva en aquest petit espai de Sant Martí: l'església tancada, la vella rectoria, potser, també tancada, una casa de bon aspecte, refeta, una casa més nova en la qual no sé qui hi viu, l'edifici de l'ajuntament, també tancat, i el cafè-hostal. Sota un cel gris, l'aire és quiet. Un ocell s'exercita en un cant molt retallat i insistent, i sento el mugit llunyà d'una vaca. Passa pel meu davant la gossa clapada de blanc i cafè amb llet que he vist abans de dinar. No arriba cap soroll de la carretera. És el dia primer d'agost.

Al cap d'una estona s'acosta en Josep, el de l'hostal, i seu al banc, al meu costat. M'explica que aquella casa nova en la qual ara hi viu algú, i jo no sabia qui, era la casa que van fer per al mestre, i ara una família l'ha llogat aquests dies d'estiu. A l'esquerra, hi ha una altra casa, que era la de la mestra. Està ensorrada. I l'antiga escola va tancar, quan van canviar els plans escolars. Ja no s'havien de fer centres rurals, sinó recollir els nens amb autobusos i dur-los a viles allunyades.

–I això funciona, ara?
–Miri –em diu– potser només hi ha quatre nens en tot el terme, i això que és gran. I aquestes quatre famílies que tenen nens petits s'espavilen pel seu compte.

Cau la tarda. La nuvolada s'ha esquinçat una mica i es veu la llum del sol de posta.
–La vermellor vol dir estrellat –sentencia en Josep–. Demà farà sol.

Tenim al davant, tancant l'horitzó, el Serrat Alt, i en Josep m'assenyala una casa, a l'extrem de la carena, que ja distingeixo difícilment en el capvespre: es diu Puig de Sala i es va cremar.

Li pregunto si va veure com començava el foc.
–I tant que ho vaig veure! –Ho explica amb precisió i amb lentitud, com si necessités aquesta calma per convèncer-se ell mateix que allò va ser real–. Primer va aparèixer fum darrera el serrat, només fum, i vaig pensar que hi havia foc a l'altra banda, és clar, però em feia l'efecte que era lluny. I de cop, a la carena va sortir una llengua de foc, però una llengua ràpida, llarga, que va encendre tot un tros del serrat. Poc després va saltar una altra llengua, que va córrer no sé quants metres en pocs segons, i ja estava cremant mig serrat. I van disparar-se altres llengües, l'una darrera l'altra, i el foc corria per tot arreu.

–Sota la franja de pins negres, carbonitzats, hi ha tota aquella massa d'arbres que tenen les capçades de color torrat, però que quan venia pel camí m'ha semblat que no estaven pròpiament cremats…

–No, en aquests claps de bosc les flames no van arribar a cremar les capçades, el foc corria per terra i va afectar les soques, que per dins sí que estan cremades, i això és el que va matar les fulles.
–I potser l'escalfor, també…
–Sí, la temperatura de l'aire era terrible, i l'escalfor dels arbres que cremaven va assecar les fulles dels que eren al costat del foc. Miri, molts d'aquests arbres que ara són morts, l'endemà de l'incendi encara eren verds. En dos dies els he vist passar del verd a la fulla morta.

Mira la muntanya que tenim a l'horitzó, fixament, com si el color hagués de tornar a canviar, i com si jo no hi fos.

Callem una estona. És un plaer profund i tranquil compartir ara aquest banc amb en Josep, i anar alternant petites converses amb moments de silenci.

–Potser ja no plourà, aquest vespre –diu–, i això que ho semblava. A vegades ja ho fa, això; quan han passat els senyals ja no plou.

És una frase bonica, i li demano que m'expliqui què vol dir 'quan ja han passat els senyals'.
–Els senyals són que caiguin quatre gotes i que soni algun tro. Si passen, sovint la pluja ja no s'hi queda."

("Conversa al banc", del llibre A peu pels camins de cendra)