—Agafant el català com a idioma de referència, amb quins altres idiomes el treballes, ja sigui com a origen o com a destí?
—Pràcticament sempre amb l'alemany com a idioma d'origen. Ocasionalment, el castellà, l'anglès o l'italià.

—Recordes quin va ser el primer llibre que vas traduir?
—Del primer de tots no en tinc dades. Va ser una feina ocasional com a estudiant de filologia anglesa i alemanya, a mitges amb una companya que portava les gestions. Era un volum anglès de no-ficció i parlava dels magnats del petroli entre altres coses. Per aquella època també vaig traduir textos breus de química a partir de l'alemany, una feina que com em va dir la senyora Schneider, la pacient i venerable bibliotecària de l'Institut Alemany, ella no gosava fer per por de no causar algun desastre ambiental, que jo tampoc no vaig causar, afortunadament. Després, ja llicenciada en Filologia Alemanya, vaig traduir un llibre de sociologia de Joachim Israel de l'alemany al castellà sota l'estricte control del doctor Josep Francesc Yvars, l'editor de Península, i algunes altres coses, sense continuïtat per desídia meva. Feia classes d'alemany a la Universitat de Barcelona, i estava tan obsessionada amb l'obligació de fer el doctorat que no aconseguia mai acabar de decidir-me a fixar un tema i posar-m'hi de debò. [...]

—En general, qui tria el traductor d'una obra?
—En la meva experiència, l'editorial o més concretament la persona que porta una col·lecció. He estat més professora que traductora, i segurament per aquest motiu he anat acceptant encàrrecs que venien de forma a vegades més regular i altres de més esporàdica des de diverses editorials. [...]

—Sovint els lectors ens preguntem quins mecanismes utilitzeu els traductors perquè l'original no perdi intensitat en ser traduït: com trobar el significat més exacte d'un mot, com mantenir els jocs fonètics o de paraula. Ens en podries fer cinc cèntims?
—Sempre he intentat buscar similituds entre les dues llengües i cultures, i com que gairebé mai no he tingut permís per introduir notes ni glossaris, he fet mans i mànigues per aconseguir un ressò (ni que fos distant) que transmetés les actituds i realitats personals i culturals de l'original. Així per exemple, quan apareixien jocs infantils o cançons populars amb una funció rellevant dins de la trama, calia buscar una aproximació sense substituir una realitat per l'altra. En la novel·la que podem qualificar de sàtira Les amants (Die Liebhaberinnen), Elfriede Jelinek empra com a encapçalament d'un capítol punyent, on una de les protagonistes aconsegueix enviar els sogres a l'asil i quedar-se per fi la seva caseta, apareix com a títol la referència a una cançó tradicional suïssa conegudíssima: Muss i' denn, muss i' denn zum Städtele hinaus und du, mein Schatz, bleibst hier, posada en boca del jove que ha de marxar de la ciutat (Städtele) i deixar enrere l'enamorada; Jelinek substituïa la ciutat per la caseta (Häusele). Aleshores se'm va acudir recórrer al poema L'emigrant de Jacint Verdaguer i substituir la ciutat i la noia pels tresors perduts pels sogres expulsats: «Dolça casa meva, jardí del meu cor…» I si m'hagués calgut fer la versió al castellà, hauria davallat uns quants graus d'erudició tot recordant el programa de ràdio que la meva mare escoltava quan era nena, De España para los españoles, i n'hauria sortit «Adiós, mi casa quería, dentro de mi arma te tengo metía…». Com es pot veure, la motivació per a fer una associació quan es busca un text o un referent paral·lel pot arribar a ser molt anecdòtica i trivial…

—També sovint es comenta que alguns idiomes són més rics que d'altres en un camp semàntic concret. Si això és cert, com es resol aquesta qüestió?
—No puc teoritzar sobre lexicografia comparada, sinó tan sols sobre el que he après i practicat d'ençà que als disset anys, en venir a estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, em vaig enfrontar amb l'alemany, però crec que efectivament hi ha aspectes en els quals la llengua alemanya ofereix més matisos. A mi se'm presenten sovint problemes causats per la capacitat de substantivar actituds o qualitats, com també la de convertir mots nous o fins i tot sigles en verbs i adjectius i altres derivats, amb una gran tolerància per part dels receptors. També es fa difícil trobar l'expressió que correspongui a un aspecte verbal o un derivat verbal que especifiqui si allò de què es tracta s'ha assolit o bé si està encara en vies d'assolir-se. De fet, el primer text que em va fer traduir a tall de prova el doctor Yvars ja portava l'estigma al títol: era un apèndix de l'obra de Jürgen Habermas Erkenntnis und Interesse (publicat en castellà sota el títol Conocimiento e interés). No era pas que jo hagués de traduir aquest títol ni l'obra en si, però el xoc de no saber com expressar la diferència entre Kenntnis i Erkenntnis ja era prou per espantar qualsevol: jo no era capaç de saber expressar el fet de posseir o haver assolit ja un saber, un coneixement, com a resultat de la progressió intel·lectual a través de la qual aquest havia estat assolit. És a dir, l'expressió d'un procés dirigit a l'obtenció d'un resultat, i la manifestació del camí recorregut tot implicant alhora que s'ha assolit la meta. [...]

(Sílvia Romero: "Pilar Estelrich: «Traduir un text és un plaer molt gran i alhora una càrrega força feixuga»", Llavor Cultural. Lletres i vida sana, 7 de novembre del 2018)