Em vaig fixar en l'empedrat de llambordes que tenia sota els peus. Al cap d'uns quants metres hi havia el reixat d'una claveguera, i se'm va acudir una idea. De moment vaig continuar caminant amb tota normalitat, i mentrestant anava fent repicar contra l'empedrat els talons de les meves sabates blaves, que combinaven tan bé amb el vestit blau estampat de flors vermelles. Sempre que sortia a fer contraban portava posat aquest vestit que m'havia regalat la meva mare quan encara teníem diners. A hores d'ara, totes les altres peces de roba que tenia estaven tronades, algunes fins i tot les havíem sargides qui sap quantes vegades. Si les hagués portat posades, no hauria pogut caminar ni cinc metres pel mercat sense cridar l'atenció. Però aquest vestit i aquestes sabates, que cuidava com si fossin la nineta dels meus ulls, eren la meva roba de feina, el meu camuflatge, la meva armadura.

Vaig anar tot dret cap a la claveguera i vaig fer encallar aposta el taló entre els barrots. Vaig trontollar una mica, vaig deixar anar un renec estudiat («Ai, mecàgon l'olla!»), vaig deixar les bosses de la compra a terra i em vaig acotar per tal de fer sortir el taló, que havia quedat ficat entre dos barrots. Mentrestant, mirava d'amagatotis al meu voltant, i llavors les vaig veure: les hienes.

El meu instint no m'havia enganyat. Malauradament, no m'enganyava mai. O afortunadament, segons com es mirés.

Eren tres homes. Un de baixet i cepat, sense afaitar, amb una jaqueta de cuiro marró i una gorra grisa de pinxo anava al davant. Devia voltar la quarantena i es veia ben clar que era el capitost. El seguien un tipus gran amb barba que semblava capaç d'arrabassar penyes senceres, i un xaval de la meva edat. El noi també portava una jaqueta de cuiro i una gorra de pinxo i semblava talment una versió reduïda del capitost. Que potser era el seu pare? En qualsevol cas, el noi no anava pas a l'escola: si no, no hauria estat rondant pel mercat a mig matí, a la cacera de persones.

Quina bogeria; als que vivíem a dins dels murs ja no ens permetien anar a escola, perquè els alemanys ens tenien prohibida tota mena d'instrucció. Sí que encara hi havia escoles il·legals en la clandestinitat, però no per a tothom, i jo ja feia força temps que no hi anava. Ara el que em calia fer era tirar endavant la meva família.

En canvi, aquell noi polonès tenia el dret d'anar a escola, podia arribar a ser algú, però no hi tenia interès. Perquè de fet es podien guanyar molts calés anant a caçar jueus amb una d'aquelles bandes de «llardosos» —szmalzowniks, com en dèiem en jiddisch— i lliurant-los als alemanys a canvi d'una recompensa. I als «llardosos», que abundaven tant a Varsòvia, no els sabia gens de greu que els alemanys afusellessin tots els il·legals enxampats fora dels murs.

Aquella primavera del 1942 hi havia pena de mort per a tothom que es trobés il·legalment al sector polonès de la ciutat. I la mort no era pas el pitjor, ni de ben lluny; es contaven les històries més terribles sobre com els alemanys turmentaven els presoners abans d'afusellar-los. Tant li feia que fossin homes,dones o nens. Fins i tot de vegades torturaven nens fins a la mort. Només de pensar en una d'aquestes presons on torturaven els detinguts se'm feia un nus a la gola. Però jo encara no estava vençuda, torturada ni afusellada. Encara era viva! I així havia de continuar. Per la meva germana petita, la Hannah.

(28 dies, de David Safier [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: Empúries, 2014, p. 8-10)

* * *

Hi va haver una vegada un temps que a la ciutat hi habitaven déus. Ara Raffael està enterrat al Panteó, un semidéu, encara, un fill afortunat d'Apol·lo, però que trista la colla de cadàvers que se li va afegir posteriorment, un cardenal de mèrits oblidats, uns quants reis, els seus generals castigats pels déus amb la ceguesa, funcionaris ascendits a l'escalafó, erudits que van assolir l'entrada a l'enciclopèdia, artistes amb dignitats acadèmiques. A qui li importa la seva vida? Els viatgers s'estan admirats sota l'antiga volta i amb cara perplexa alcen els ulls cap a la llum que els cau al damunt com si fos pluja per l'única finestra de la sala, l'obertura rodona de la cúpula antigament recoberta de teules de bronze. Es una pluja d'or? Probablement Dànae es deixa dirigir per Cook i per l'Associació Estatal Italiana per al Turisme; però de plaer no en sent pas. Per això tampoc no s'alça el vestit per tal de rebre el déu. Perseu no neix. La Medusa conserva el cap i s'instal·la en una existència burgesa. I Júpiter? Sojorna entre nosaltres els mortals, com un jubilat qualsevol? Potser és el vell senyor de la companyia American Express, l'encarregat de l'Agència de Viatges Germanoeuropea? O bé habita rere murades a la rodalia de la ciutat, tancat al manicomi i analitzat per psiquiatres encuriosits, reclòs a les presons de l'Estat? Sota el Capitoli hi han ficat una lloba rere les reixes, un animal malalt i desesperat, ben lluny d'alletar Ròmul i Rem. Les cares dels turistes sota la llum del Panteó són com una massa. Quin forner la pastarà, quin forn li donarà color?

(Mort a Roma, de Wolfgang Koeppen [traducció de Pilar Estelrich]. Barcelona: La Magrana, 2002, p. 7-8)