No els faré pas la feina definitòria, però quan qualifico Galceran de comediògraf, al·ludeixo, d'una banda, a una tradició universal molt sòlida i de llarguíssima avior però, sobretot, intento destacar una singularitat preciosa dins la producció dramatúrgica catalana d'ara mateix. Jordi Galceran [...] és el primer comediògraf sense complexos de ser-ho i que, de moment, ha optat tan decididament per aquest gènere —fet que no l'incapacita per a cap altra aventura escripturística— que ja ha acumulat un seguit de peces (el nombre pertany, per ara, al secret del sumari) que van molt més enllà del pur aprenentatge, tot i que Déu me'n guard de penjar-li la cucurulla d'autor madur: que per molts anys pugui continuar aprenent-ne.

Comediògraf perquè el gruix de la seva producció coneguda pertany a la tradició del gènere, com podran comprovar ben aviat tant lectors com espectadors. Però també perquè, d'acord amb la mateixa tradició, innova a partir d'un sòlid domini dels recursos i tècniques que ha heretat. Una tradició que no és exclusivament teatral sinó que inclou també les expansions relativament recents del gènere cap a la narrativa audiovisual —el cinema, la televisió— i el còmic, dotat d'una paleta de colors i d'un instrumental d'aplicació molt més ric i efectiu que els predecessors només tradicionalistes. I amb un utillatge que és emprat al servei d'una sensibilitat d'avui, irònica i escèptica, sense voluntats apostòliques de cap mena però també sense concessions ni temptacions de suavitzar la mirada crítica cap a l'entorn, remot o pròxim.

I això, senyores i senyors, ho fa sense complexos ni demanar perdó per dedicar-se a un gènere tradicionalment considerat «menor» pels estrenus conreadors del drama de tesi, l'especulació avantguardista, la recepta de moda ultrancera o la tabarra críptica llorejada i indispensable per a la supervivència contemporània.

(Guillem-Jordi Graells: "Una comèdia de comediògraf sense complexos", pròleg a Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 11-12)
 

* * *
 

Podem avançar sense precaucions que Jordi Galceran (Barcelona, 1964), llicenciat en Filologia Catalana i exfuncionari del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, és el darrer —i encara invicte— gran fenomen de la dramatúrgia catalana. Un fet a destacar, si tenim en compte que no es tracta en absolut de l'últim epígon de la literatura dramàtica en llengua catalana; és evident que durant els darrers vint anys han estat uns altres —curiosament propers a la generació de Galceran— els autèntics renovadors del text teatral a casa nostra: Lluïsa Cunillé i el teatre de la sostracció heretat de Sanchis Sinisterra, o Carles Batlle i el drama fragmentat, entre d'altres que amb continguts i formes, farcint la dramatúrgia catalana d'usos i tendències en ocasions provinents de tradicions teatrals alienes. Però aquest no és el cas de Galceran; ell no ha inventat un nou codi, no ha creat una nova manera, no ha encetat una via inèdita difícil de continuar. Galceran ha fet seus alguns dels vells trucs dels comediògrafs d'ofici, demostrant la vigència i eficàcia d'antics plantejaments.

[...]

Les seves obres no són excloents; el seu no és un teatre obtús que exigeix a l'espectador cap credencial. Defensa amb vehemència la facilitat amb què l'espectador ha d'entendre el sentit i el contingut de l'obra, de principi a fi. Per aconseguir-ho, Galceran s'autoimposa un bon gruix de normes que, a manera de gran marc de configuració, li serveixin de full de ruta per enfrontar-se al disseny de l'obra; normes que determinen les característiques dels espais, dels personatges i dels recursos dramatúrgics emprats en cada cas. Tanmateix, no queda tot regit per l'imperi d'una plantilla d'efectes i dispositius; l'autor de Surf confia cegament en la força de l'atzar, un ressort infal·lible que li permet introduir nombrosos girs dramàtics i que, segons l'autor, sempre apareix de forma fortuïta durant el procés creatiu.

(Pere Riera: "Una dramatúrgia desacomplexada, o l'altra cara de la moneda. Aproximació còmplice a l'obra de Jordi Galceran", Pausa. Tercera època, núm. 29, juliol del 2008, p. 93-97)
 

* * *

Si hi ha una cosa difícil, al món, és escriure comèdies. La comèdia, com cap altre gènere dramàtic demana, exigeix, unes condicions estrictes, una diabòlica combinació de rapidesa, d'efectivitat i de ritme, de pauses mesurades i de descensos per muntanyes russes d'inclinacions paoroses. I també de plàcides valls on descansar breument per tornar a sentir el batec de la velocitat. No hi ha res més difícil que escriure una comèdia perquè enlloc no és tan necessari apuntalar les parets del text amb allò que en diuen la fusteria teatral, aquell conjunt de peces, d'artesanat, de claus i martells, de cargols d'ironia i mala fe, que serveixen perquè la funció llisqui com una cosa inevitable, com el recorregut indefugible d'uns dits sobre la superfície de la seda. [...]

(Josep Maria Fonalleras: "Vulnerables", El Periódico de Catalunya, 18 setembre del 2013, p. 10)