[...] MUTILAT: M'ompliu els carrers de barreres arquitectòniques, em doneu un subsidi de misèria i gireu la vista quan passo per davant, pensant que ja heu fet prou. Què us penseu, que sou invulnerables?

HIPÒLIT: No em vinguis amb tòpics.

MUTILAT: I a sobre m'heu convertit en un tòpic. Increïble. El progrés d'una societat es mesura per l'atenció a les minories i als col·lectius menys afavorits. Com jo. Intolerant.

HIPÒLIT: Tu no ets un col·lectiu.

MUTILAT: Sí que ho sóc. Dóna'm vint duros, interlocutor. 

HIPÒLIT: No.

MUTILAT: Molt bé. Després no us estranyi si agafem una metralleta i matem vint-i-sis persones en un McDonald's de Bismark. (Emprenyat.) Però clar, tu no tens ni idea d'on és Bismark. A tu t'importa una merda el que pugui passar a Bismark, insolidari. Doncs, perquè ho sàpigues, Bismark existeix, companys. Hi viuen persones. (Comença a marxar. Es tomba.) Ja ho llegiràs als diaris. Només amb vint duros podies haver evitat una massacre. Indocumentat.

(El MUTILAT surt.)

HIPÒLIT: (Al públic.) Convençut de la veritable realització dels meus somnis, vaig creure que era la meva obligació escriure una carta a l'alcalde de Bismark. Li vaig escriure avisant-lo que un veterà de guerra faria una matança en un McDonald's, tal com profetitzava el meu somni. Al cap d'un mes va venir a casa un home de l'ambaixada americana. Els americans s'ho prenen molt a pit, això de la seguretat. Venia a comprovar. Vaig pensar que si el feia partícip dels meus somnis s'ho prendria a broma, com havia fet la Laura. No li vaig dir la veritat. Li vaig dir directament que era una broma. (Com si ho digués a l'home de l'ambaixada.) «Me lo jugué con un amigo. ¿A que no te atreves a escribir una carta al alcalde de Bismark? Y yo, que soy muy lanzado, la escribí. (Riu dissimulant.) Ha, ha. No creía que esto pudiera desencadenar una crisis. Ha, ha.» No podia parlar dels meus somnis a un estrany. Tampoc no m'hauria cregut... Em sembla que va ser llavors, prenent aquell cafè amb l'agent secret americà, que la Laura va començar a pensar que no estava gaire bé del cap. L'agent secret es deia Percy. Li vam caure simpàtics. Va explicar-nos que el seu avi era de Gijón, per això l'havien destinat a Espanya. El seu avi havia emigrat als Estats Units i havia fet diners amb túnels de rentat per a cotxes, la cadena Window, molt coneguda allà, però ell desitjava aventures i s'havia apuntat com a agent secret. Em va sorprendre que et poguessis «apuntar» com a agent secret, però el Percy no dominava a la perfecció el castellà i era possible que no hagués trobat el verb adequat... Encara que els Estats Units és un gran país. Allà tot és possible.

(Fragment de l'obra Dakota. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 1996, p. 45-56)

* * *

ACTE PRIMER

 

DIRECTOR A veure... Em sap greu, però les coses funcionen així. Els de dalt repassen amb lupa cada crèdit que concedim i, en el seu cas, ho sento, però no compleix els requisits de garantia mínims. Ho pot provar en alguna altra entitat però, si li he de ser sincer, sense béns i sense avaladors solvents veig difícil que l'hi concedeixin.

ANTONI Difícil, però no impossible.

DIRECTOR Nnnno, impossible, no. Però està demanant una quantitat considerable i les garanties que ofereix no cobreixen el risc. Bé, en realitat, no ens enganyem, vostè no ofereix res que es pugui anomenar garantia. Això dels préstecs són faves comptades. Em sorprendria que cap entitat seriosa li concedís una petició tan... així. Altra cosa seria si anés a buscar crèdit a un lloc més... Com l'hi diria... Fora del sistema.

ANTONI Prestadors.

DIRECTOR Jo no l'hi aconsello gens.

ANTONI Ni jo ho faria mai. Aquesta gent et xucla la sang.

DIRECTOR Té tota la raó.

ANTONI Però m'estava preguntant... Si vostè fes una... una mena de... recomanació. Si digués a aquests de dalt que confia personalment en aquest client, en mi, i que malgrat no reunir totes les garanties sap del cert que el banc no corre cap risc, que segur que tornaré els diners perquè sóc un bon client, treballador, bona persona, etcètera... En aquest cas, potser, quan traguessin les lupes aquestes que tenen per repassar els crèdits, s'ho mirarien amb una mica més de carinyo.

DIRECTOR Ja... Però el problema... El problema que hi ha, perquè hi ha un problema, intento dir-li des de fa una estona, el problema és que jo no puc fer aquesta recomanació en base a res. No puc di'ls-hi que és un bon client perquè vostè no és client d'aquesta sucursal. És el segon cop que el veig. No puc confiar en vostè ni recomanar-lo perquè no sé res de vostè, no el conec de res. 

ANTONI Però hi ha coses que es veuen a primer cop d'ull. Faci servir la intuïció.

DIRECTOR No en tinc, jo, d'això.

ANTONI Segur que sí, encara que sigui una mica.

DIRECTOR No. No en tinc gens. Ni en vull.

ANTONI Bé, però ja es veu que jo no sóc un...

DIRECTOR No. No es veu res. Aquí no tenim aquesta mena de visió intuïtiva. Aquí treballem amb dades, amb números, amb documentació. I encara que tinguéssim confiança en vostè, encara que no fos un complet desconegut per aquesta oficina, tampoc... Escolti, els crèdits necessiten garanties. Ja l'hi he dit. És així de senzill.

(Fragment inicial de El crèdit. Barcelona: labutxaca, 2014, p. 9-10)