—Quina et sembla, a grans trets, la situació actual del teatre català? I quin futur li veus?
—El teatre català, com moltes altres coses al nostre país, està vivint el millor moment de la seva història. Això no vol dir que, com en moltes altres coses, la seva situació sigui òptima. Pensem que veníem d'un escenari on gairebé s'havia aconseguit fer desaparèixer la cultura en català. Però, en termes relatius, és indiscutible aquesta afirmació. Les perspectives són de creixement i la meva opinió —racional i no emocional— és que el nostre teatre en un termini de temps breu (quinze o vint anys) es podrà col·locar en la situació que li pertoca a un país de poc més de 6 milions d’habitants i sense estat propi.

—Què diferencia —i què té en comú— el teatre català actual del teatre espanyol general?
—El teatre català té respecte a l'espanyol un parell d'avantatges. Primer, va renéixer fa 25 anys d'una forma revolucionària, política i artísticament, i això va fer que s'emmirallés en les avantguardes i sorgís com un teatre modern. Segon, el fet que Catalunya sigui un país tan petit i sense possibilitats econòmiques, ha fet que tot el talent del món de la ficció dramàtica —actors, directors, autors, etc.— es dediqués bàsicament al teatre per raons de possibilisme, perquè a Catalunya és molt difícil fer cinema o televisió. Així, professionals que en un país normal haurien escrit o dirigit o interpretat pel·lícules, aquí han fet teatre. Tots el nostres talents s'han centrat en el teatre.
A part d'aquests, el teatre català té milions de desavantatges respecte al teatre espanyol. Imagineu-ne qualsevol i segur que el tenim.

—Les teves obres solen tenir en comú, com tu mateix has afirmat sovint, la idea del joc com a metàfora de les relacions humanes. Expliques això com una manera de desdramatitzar la cruesa d'aquestes relacions o més aviat té a veure amb qüestions estètiques i estilístiques?
—Si fas un teatre que intenta reflectir la realitat, com jo faig, inevitablement l'atzar esdevé un element fonamental. En el joc hi és present l'atzar, però també hi són presents altres coses que m'interessen i que ens expliquen com a éssers humans: el repte, la voluntat de superació, les normes, els vencedors i els vençuts, la lluita, l'afany per ser millor que els teus companys... Després hi ha una qüestió purament lògica. Jo escric per agradar, per atrapar l'espectador, i els jocs t'atrapen, per això les meves obres juguen, tant en continguts com en formes.

—Rere l'humor que desprenen els teus textos, hi ha sovint un component molt més crític, més tràgic. Hi ha per part teva una voluntat de fer crítica social? Què ens podries dir sobre els temes que esculls i la manera de tractar-los? Quin sol ser el detonant en el teu procés de creació?
—He descobert que per escriure una obra de teatre el més important és tenir una bona idea. Per fer cinema, per exemple, no cal una bona idea, però per fer teatre és indispensable. El difícil és saber quan una idea és realment bona. El meu temps com a autor teatral està dedicat en un 90% a buscar aquesta bona idea. De tant en tant, quan la trobo o crec que l'he trobat, l'escric, i no em preocupo gens de si estic fent crítica social ni de res, ni tan sols de si jo estic d'acord amb allò que diu la meva obra. El meu únic compromís és amb el teatre. Les meves obres han de funcionar dramàticament. Res més. I res menys.

[...]

—Sols assistir als assaigs de les teves obres quan es porten a escena? Treballes amb el director o prefereixes que adapti lliurement el text i que organitzi l’escena tal com la senti?
—Assisteixo a les primeres sessions per retocar el text. Sovint quan sents el que has escrit en boca dels actors t'adones d'errors comesos i reescric moltes coses. A part d'això, mai torno als assaigs. Sempre he confiat en els equips artístics. A vegades m'ha anat bé, la majoria, i altres no, però la meva feina en el procés només és escriure.

(Maria Llombart: Teatre català contemporani. Monografia: Entorn de l'obra de Jordi Galceran. Alacant: Biblioteca Virtual Cervantes, 2008, p. 202-205)