"Pujà a l'autobús amb recança. Tanta il·lusió que li feia el projecte durant aquella petita grip, mentre s'arrossegaven les hores lentes i desvagades i ara, en el moment de realitzar-lo, ja hi hauria renunciat. S'adonava fins a quin punt l'havien emperesida els quinze dies passats en un racó tranquil a prop de Capri, present el sol d'aquell febrer desarmat i bonàs. Era només amb una resta de l'impuls inicial que marxava a San Michele, però si hagués estat franca amb ella mateixa, hauria restat ben satisfeta despenent sense canvis aquells tres dies finals abans d'emprendre el retorn a Roma. Aquell vell dubte seu respecte a l'eficàcia de l'esforç i l'entusiasme, aquell preguntar-se quin objecte tenia la seva vida, sorgia de nou.

Perquè, ben mirat, què en treia d'anar a San Michele si no es proposava fer excursions? Havia anat molt pel món sola i sabia prescindir dels altres, però ara la inactivitat passada la predisposava malament per a l'acció. La calma de l'illa li havia encomanat la seva manca de curiositat. I aquell preguntar-se el perquè de l'acció, aquella tendència al nirvana, com deia ella volgudament exagerant, li feia veure aquesta anada com un acte desproveït de tota raó. Les molèsties d'haver-se de llevar més d'hora, d'haver de fer cua per a l'òmnibus, d'enquibir-se en un espai a ulls clucs insuficient, prenien un relleu que —malgrat tot encara eqüànim— pressentia exagerat, però que no deixava per això d'ésser solament suportat. I ara, ja a punt d'arrencar el cotxe, quan ja tot l'espai estava curosament repartit, apareixia un viatger tocatardà que trasbalsava amb les seves pretencions d'assolir un lloc discutible, aquella sàvia topografia de cistells, paquets, humanitat i maletes. Sort que els passatgers desconeixien la nostra inhabilitat continental i s'endegaven com podien per deixar pas a una mena de tromba que s'enfilava al cotxe brandant davant seu una cartera regularment gomflada. "Vaja, algun viatjant que fa tard", pensà ella i es féu el propòsit d'estalviar-se tota mena d'esforç que representés una molèstia per als seus drets de passatgera ja a bastament conculcats. Però una madonna cordial que seia al seu costat, enretirà cuitosa un cistell i uns altres paquets que omplien un lloc reduït per l'embalum monumental d'un pagès eufòric, i vulgues no vulgues també ella s'hagué d'encongir un xic més per deixar un lloc amb prou feines acceptable. Tot just acabava de fer-ho, veié que la tromba, entre mormols de vagues excuses, es dirigia cap baix, vers ella. Entre displicent i neguitejada va dirigir-li una mirada superficial i tot d'una sentí que la molèstia se li convertia en plaer i divertiment. [...]"

("La nit", dins Contes. Barcelona: La Sal, 1985, p. 49-51)