De Pere Calders, si alguna cosa en va destacar Moncada és el fet que el va incitar a no deixar de fer servir les peculiaritats lingüístiques de la seva terra d'origen: «Vull que consti», declarava amb relació a Calders, «el seu respecte total pel meu català. No solament el va respectar sinó que va estimular-me a incorporar a la llengua escrita totes les formes genuïnes d'aquella banda [de Mequinensa]» (Quaderns d'Ara. Perfils literaris, 1a sèrie, 1993). Ara: això no vol dir que Moncada fos un escriptor de registre dialectal. […]

Si, per una banda, defugia d'usar un registre merament estàndard, que considerava empobridor, per altra banda rebutjava el recurs sistemàtic al dialectalisme, que també trobava reduccionista: el seu únic designi, en escriure, era servir-se d'una llengua literària que abans que cap altra cosa havia de ser genuïna.

Jordi Malé: "Jesús Moncada (1941-2005)", Estudis Romànics, núm. 29, 2007.

* * *

Si acceptava a ulls clucs que l'antiga Mequinensa era pel cap baix el rovell de l'ou de la galàxia, el foraster intel·ligent s'hi trobava de seguida com a casa. L'acte de fe, però, no era pa i mel" [Calaveres atònites]. Així comença la rememoració de Mallol Fontcalda, i ja podem sospitar que, entre d'altres, l'al·licient de la lectura anirà presidit per un llenguatge popular d'alta elaboració. El lèxic és viu, esmolat, amb el regust d'una oralitat tan particular com el microcosmos que retrata, però entenedor per a tothom, perquè una de les habilitats de l'autor és saber fer localisme universal.

Isidre Grau: "El recull novel·lat", Avui, 10 de maig de 2001.

* * *

La vella ciutat de Mequinensa és ara una carcassa enrunada i buida, colgada d'aigua des de fa vint-i-cinc anys a la cua del pantà de Riba-roja. Es podria parlar d'una realitat morta i oblidada si no fos que continua vivint, esplèndida i poderosa, en la narrativa de Jesús Moncada, un altre autor que ha recuperat, en la màgia de la literatura, els topants perduts d'uns paisatges d'infantesa i joventut. Tal com succeeix a l'obra de William Faulkner, amb les diferències que fan al cas, i la singularitat que el narrador no dissimula el nom de l'indret. [...] Mequinensa és Mequinensa, i la ciutat reviu amb afany d'estricta precisió històrica. L'autor té cura d'apuntar el nom de carrers i places, i d'insinuar les traces d'un urbanisme medieval que jeu enllotat sota les aigües del pantà.

Isidor Cònsul: "Sempre ens quedarà Mequinensa", Avui, 27 de febrer de 1997.

* * *

La galeria de les estàtues conté els mateixos mèrits que van fer de Camí de sirga la gran novel·la que tots coneixem. Segonament, aquest nou llibre de Moncada té categoria suficient per ell mateix com per defugir la temptació de comparar-lo amb el seu èxit anterior. Resumint: l'autor ha tornat a encertar el centre de la diana. La galeria de les estàtues és una obra ambiciosa quant a argument, estructura i recursos literaris. És un llibre on un escriptor mancat de la talla del mequinensà naufragaria penosament. L'aparent complexitat de la trama en què Moncada ens imbrica des de l'inici, exigia un pols molt segur per travar tot el conjunt i oferir-lo sense renunciar a la seva magnitud i sense exigir alhora al lector cap més esforç que el de deixar-se endur per la força de la història que se'ns narra. Moncada ho ha aconseguit plenament.

Joan Josep Isern: "Jesús Moncada: la força de la narració", Avui, 15 de febrer de 1992.

* * *

Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions socioeconòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cèrvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables.

Moncada no es proposa d'ésser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. Les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època i, és clar, l'home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s'hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d'una espurna d'humor, amb tocs de tremendisme (sagaçment distribuïts) que fan de contrapunt a la desemparança dels personatges.

Pere Calders. Pròleg a Històries de la mà esquerra, 1981.

* * *

Estremida memòria de Jesús Moncada és com un camí amb diligències i gent de veritat que passa, intacte, pel costat d'aquelles baluernes narratives de la modernitat, dedicades a denigrar la impuresa de la realitat convertint-la en ficció tan pura que ja resulta molt més convencional que tornar sense reserves mentals al paisatge de l'existència tangible dels personatges. No fa falta anar més enllà de la setena pàgina d'Estremida memòria: talment un mestre de la hipnosi, Moncada ens fa saber que, quan girem full, serem a la matinada del 24 de novembre de 1877 i que aleshores "un cerç esmoladíssim fuetejava la vall de l'Ebre". Com un acte de fe en la ficció sustentada per la realitat, Moncada fa ús ben competent de les convencions narratives per servir a la credibilitat i no per desacreditar-la.

Valentí Puig: "Un camí amb diligències i gent de veritat", El País, 27 de febrer de 1977.