–Ací s'acaba tot! –em va dir aquell home, sorprenent el meu silenci.

Ens havíem anat quedant sols, a poc a poc. La gentada, que omplia de crits i de rialles el tren, havia anat baixant d'estació en estació. En un curt espai de temps, el panorama havia passat d'uns horts engabiats entre edificis a uns tossals de terra eixorca. El meu vagó s'havia buidat al complet. La meua solitud havia quedat sense cap distracció humana. Aquell home i jo, només. Ell era el revisor. Jo, un viatger que corria perdut per Sicília i que en aquell instant, s'entretenia amb el canvi veloç dels paisatges. Acabat l'alegre espectacle dels joves que poc abans omplia aquell vagó, contemplava uns bancals secs, immensos, tacats de petits sols; melons abandonats, semblaven. La mar havia quedat lluny. I, com enduent-se tota aquella joventut xarraire, m'havia abocat al monòleg mut amb mi mateix.

Què feia en aquell tren? Cap on anava aquesta volta? Només sabia que darrere havia deixat Palerm i que davant m'esperava Trapani; i que, a Trapani –un punt escollit feia poc en una guia–, volia veure Erice, un pobliu medieval. Erice m'havia captivat, des d'una fotografia d'aparador, en trobar-lo com un niu, al caramull d'un alt monyó muntanyenc, prop del mar. Després? El després el deixava en mans dels olímpics que visqueren a Sicília, a l'espera que ells em designarien un Hermes particular. Quin goig, això de viatjar sense meta ni rumb, a l'atzar del destí, com feien els antics.

Va ser aleshores que aquell home em va venir a la vora, com per fer petar la xarrada. Va demanar-me el diari. Volia, és clar, llegir una informació sobre el seu equip de futbol, el Palermo, que baixava de categoria a causa dels deutes econòmics del club. Un petit escàndol sicilià, vaja! Li'l vaig oferir tot d'una, el diari, i, amb un somrís, en veure que ell devorava àvidament la notícia, vaig tornar-me'n a la finestra del vagó. El paratge, ondulant, groguenc, agostat, amb restes esparses d'una agricultura socarrada pels llargs mesos sense pluja. Era setembre.

(Ací s'acaba tot. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 9-12)

* * *

Tenia raó Elias Canetti quan va escriure que Marràqueix era una arquitectura de veus. Tot i que la ciutat ha canviat força des del seu temps (ja no hi ha jueus al mel·là: van marxar a Israel; ni tampoc muetzins als minarets: són cintes gravades que criden a l’oració), hom les sent encara, Les veus de Marràqueix. Se senten profundament amagades, aquestes veus que vénen de lluny, fantàstiques i reals alhora.

Quines són, però, les actuals veus de Marràqueix? Cert que els automòbils han substituït els camells com els altaveus els muetzins, però els minarets encara són com fars esvelts, i els crits dels carrers, arabescos acústics, que deia Canetti; la resta de veus, fins i tot les més misterioses, cada viatger les retroba al seu gust.

Marràqueix és dues ciutats unides per una plaça.

El Guéliz, la part feta pels francesos, és la primera grata sorpresa. Voltat de jardins d'una exuberància juganera, i ampliat atrotinadament pels marroquins després, amb una fastuositat un punt exagerada, el Guéliz fa de pròleg seductor a l'europeu que visita Marràqueix, generalment estressat i sovint farcit de prejudicis.

(Seduccions de Marràqueix. Barcelona: Edicions 62, 1996, p. 79-82)

* * *

En acabar la vetlada, quan tothom es retira a la seua cambra, Ausiàs medita. En soledat, s'adona que les arts trobadoresques de Jordi de Sant Jordi expressen més bé els gustos del rei que no pas les seues pròpies, massa incipients; comprén que a ell encara li queden molts sabers per conèixer i dominar, que difícilment pot competir amb les rimes de Jordi de Sant Jordi o els coneixements de Febrer. Se sent trist. A ell encara no li ha arribat el dolç moment que un viu, ni el respecte que mereix el personatge de l'altre. Ausiàs March, no ho oblidem, és el més jove de la colla dels cavallers-poetes pròxims al rei i el més inexpert, ara com ara, en les arts de trobar. En qüestions de falcons i de caceres, el Magnànim es complau a tenir-lo al seu costat. En qüestions de músiques i de versos, però, prefereix en Jordiet, que tant li toca el llaüt com la flauta i li canta versos propis com d'uns altres trobadors que ambdós estimen, com a estones s'acompanyen l'un a l'altre en la secreta intimitat de la cambra.

Ausiàs March no ha tingut mai destresa per a fer sonar la flauta i es reconeix com un negat per a traure melodies del llaüt o de qualsevol altre instrument. March medita el seu viatge i el seu destí. Si mai ha somiat ser un dels cavallers propers al rei, ara veu que el seu paper no seria mi com el que Jordi de Sant Jordi fa; a ell, el rei el prefereix a cavall i amb un audaç falcó a la mà; però ell tampoc no es veu despullant de les robes Alfons en la seua cambra, ni cantant-li cançons o compartint-les vora el llit. Ell no. Ell és un March, no cap fill d'un moro convers. Admira Jordi en les arts, perquè sap representar-les graciosament, cosa que té clar que ell no pot fer. Si en anteriors vegades ha somiat que romandria a la vora del senyor rei, ara ho veu més fosc. Medita calladament.

La mar l'acompanya en la nit encalmada. Se sent trasbalsat. No pot dormir. La resta de cavallers descansen; uns, amb massa vi begut, com porcs al jaç; d'altres, ben acompanyats tant de cos com d'esperit. De la cambra del rei encara ix una melodia subtil que a penes s'escampa entre la remor suau de les ones.

(Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March. Barcelona: Edicions 62, 2001, p. 55-57)