—Quin és el procés creatiu de Miquel Àngel Riera?
—En la meva manera actual de treballar, la meva actitud podría qualificar-se de suïcida, ja que m'he posat a escriure sense tenir un plantejament global d'allò que serà el llibre. He partit d'una sensació, d'una emoció, d'una situació humana que m'ha resultat estimulant i he anat fent una labor d'aproximació i d'aprofundiment de cara a conèixer aquells personatges i demanar-los d'alguna manera què és allò que els succeeix. Són ells mateixos els que van dient amb una llibertat absoluta quina és la seva història personal i jo vaig fent un lentíssim seguiment que adesiara és molt dolorós perquè sovint s'arriba a situacions que sembla que no tenen sortida, i si en tenen no sóc mai jo qui la manipula. A part d'això, hi ha una labor que m'interessa molt, que és la forma expressiva. Jo per naturalesa sóc molt abarrocat i la meva prosa també ho és, amb paràgrafs llargs que fan meandres anant a dreta i esquerra i intentant arreplegar material per incorporar al seguiment de la frase. Tot això m'exigeix un esforç molt gran perquè he de mirar que aquesta frase llarga no faci perdre l'atenció del lector i sobretot que no es perdi ella mateixa. [...]

—Què és el que el motiva més profundament a escriure?
—Jo escric per aclarir-me a mi mateix, perquè escriure d'aquesta manera una mica suïcida partint del zero absolut i anar fent una labor de recerca amb un aprofundiment que de vegades resulta ofegant és un exercici mental pel qual obtinc una potenciació de la meva musculatura cerebral; per dir-ho d'una manera una mica pedant, jo em conec a mi mateix molt més després d'escriure, com si em sotmetés a una autopsicoanàlisi. 

(Manuel Forasté i Giravent: "L'escriptura com a empresa total", El Món, núm. 271, juliol 1987. També dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

—El primer llibre que va publicar era de poesia. Posteriorment, i al llarg de més de 20 anys, ha conreat indistintament prosa i poesia. Existeix, doncs, en la seva obra una influència mútua de gèneres?
—Vaig començar a fer poesia perquè sóc un ser normal i dins el món de la creació literària és freqüentíssim que es comenci sent poeta i s'acabi sent narrador. La influència de què parles prové de dos angles. En primer lloc, la poesia t'obliga a fer un exercici molt intens del material expressiu. Això es nota després quan fas prosa perquè en comptes de redactar, que és molt fàcil, passes a escriure, que és molt difícil. En segon lloc, més que una influència de la poesia sobre la narrativa, jo diria que a la poesia es van començar a manifestar unes obsessions, unes dèries, unes il·luminacions, uns enamoraments per unes temàtiques que ara, posteriorment, tenen un desenvolupament més madur, més rabiosament enamorat encara en la narrativa. Em refereixo, concretament, a aquesta obsessió pel tema de la bellesa, del sotmetiment del ser humà davant la bellesa. Aquesta necessitat visceral de bellesa ja s'apuntava de manera claríssima en els poemes ("La bellesa de l'home és que crea bellesa"). Tot això ha tingut un desenvolupament més profund a Els déus inaccessibles, que és el llibre que jo sempre havia desitjat fer i que m'ha costat molts d'anys d'espera per por.

—En la seva novel·lística, d'on ve la llum? La narrativa catalana té llum pròpia?
—Possiblement té una llum pròpia. Jo no me n'he servit. Entre altres coses, perquè potser no la conec suficientment i perquè l'he rebuda d'altres indrets. Fent un inventari d'urgència, jo diria que el meu gran mestre és Proust. M'agraden molt Dostojevskij, Tolstoi, Thomas Mann. Ocasionalment, Virginia Woolf i l'obra, migrada quantitativament, però important qualitativament, de Satta i Lampedusa.

(Vicenç Llorca. "Nada se puede contra el ángel", Lletra de Canvi, núm. 10, octubre 1988. També dins Basilio Baltasar (ed.): Panorama amb home. Palma: Conselleria de Cultura Educació i Esports del Govern Balear, 1990)

* * *

—Què persegueixes amb l'escriptura?
—Just sent curiositat, però no interès, per aquesta vessant "soi disant" màgica de les novel·les que no sé si encara estan de moda. La realitat, que no està ni a mig explorar, em segueix semblant una cosa molt seriosa i, part damunt tot, dins ella n'hi ha una que m'inspira un respecte imponent: em refereixo a aquesta mena d'error de la naturalesa que anomenam home. Però tal com és, sense fer-lo més graciós, sense fer-lo màgic. A mi, em cau de les mans o em surt de la vista un llibre o una pintura que no entabanin l'aire, al seu contorn, de tant fer olor d'home. El que aquest home sigui un aristòcrata o un miner és un factor que no em fa variar els productes. Però l'home, és clar, no me pot interessar mai en funció d'illot humà. L'home quan verament és home, quan comença a realitzar-se com tal, és quan engega la problemàtica, dolorosa i engrunadora maquinària de conviure. L'home en funció de conviure: vet aquí el gran tema, potser el tema únic de la més alta literatura de totes les èpoques i contrades.

(Pere Rosselló Bover: "L'autor i l'escriptura", dins L'escriptura de l'home. Introducció a l'obra literària de Miquel Àngel Riera. Palma: Obra Cultural Balear i Universitat de Palma de Mallorca, 1982)