Escriure poesia (parlem de la poesia que val la pena rellegir) exigeix un acarament radical de l'autor amb el material poètic bàsic (la llengua i la pròpia existència), amb el flux de la tradició literària i, encara, amb el moment intemporal de silenci en què floten la nostra consciència i la nostra mirada en tant que éssers humans. Màrius Sampere coneix la llengua catalana i la treballa tibant-la com un arc, sense concessions a cap mena de deliqüescència rimaire. Ha fet, a més, un llarg aprenentatge de discreció en la vida intensament viscuda (i, de vegades, patida) d'un artista autodidacte. Ha llegit sense títol universitari però amb ànsia de lector. I, sobretot, s'ha anat acostumant a mirar i a interrogar de fit a fit, sense parpellejos, el silenci de l'Absolut.

La poesia de Màrius Sampere és obsessiva i tumultuosa. Parteix d'un seguit de motius recurrents (el naixement i la mort, les figures del jo i el seu Altre, de la mare, de Déu i el Diable), es construeix en espiral al voltant de la paradoxa ("No sóc res, però aquesta és la meva consciència") o d'una lògica als límits de la lògica poètica convencional ("Sóc un punt en el qual s'ha instal·lat una línia"), amuntega temes i situacions, pren una forma esqueixada més semblant al balbuceig que no a la confiada gramàtica postsimbolista, i mira de dir (d'invocar) una realitat inabastable amb paraules, però que això no obstant les paraules apamen i basteixen alhora. Perquè per a Sampere la poesia és, sobretot, invocació. El poeta escriu il·luminat, embriagat, des del centre d'un secret que ell mateix no acaba de copsar però que transporta i cosifica (ell és el torsimany, el nabí dels hebreus en una versió molt personal i, doncs, apòcrifa): "La veritable veu, potser no meva / sinó del qui m'habita sense límit".

(Jaume Subirana: "Invocació del mitjancer. Sobre la poesia de Màrius Sampere", Si no fos en secret. Barcelona: Proa, 1999)

* * *

Al pròleg a Les imminències, Sampere explica dos punts clau de la seva obra: la seva visió del món i el seu concepte de poesia. Quant a la primera, se sustenta sobre la vella idea que la unió dels contraris és l'essència del món, i així, en el poema que obre el llibre assistim a la creació d'aquest, ço és, la separació de la unitat primordial ('designares públicament el zero pur, / balma i esqueix / del teu amor, la prova / d'haver-te dividit en sexes'); mentre que a l'últim poema de Jerarquies es preveu el retorn final del món a aquella unitat.

Pel que fa al concepte de poesia, el poeta és presentat com a intermediari entre 'l'arcà' superior i aquest 'fons del pou' (Les imminències, 'Esquema') en què vivim: 'Què més imminent que la caiguda d'un llamp?', 'el llamp no és ocasional: el llamp és per sempre. Igual que els poemes, que no es generen espontàniament sinó que vénen de lluny […] es congrien a dalt, es desplomen perquè no podien suportar tant de pes –l'acumulació del sentit– i davallen fugint del poder creador. I ens pensem que en som els autors. I no, simplement vénen de lluny, cauen de dalt' (Les imminències, p. 11). Les imminències són, doncs, els poemes, que arriben al poeta en forma de 'Revelacions', títol de la primera part del llibre en què també assistim a la creació del poeta.

(Jordi Marrugat: "Màrius Sampere. Les imminències", Els Marges (Barcelona), núm. 73, primavera de 2004)

* * *

Si ja pensàvem, com a lectors de la seva obra, que co­neixíem la seva poètica i que li teníem el peu al coll: obli­deu-vos-en. A L’esfera insomne –ens– fa el triple salt amb tirabuixó i en Màrius Sampere aconsegueix anar més enllà de Sam­pere. Una mena de Sampere al cub. I, per tant, com a lectors seus, també de nosaltres mateixos. De la seva veu poètica. I de la nostra.

Amb el gran regal de poder tenir també l’oportunitat de tenir la veu del poeta en un CD que acompanya el llibre. Llegir els poemes que recita ja és un plaer del plaer de la seva lectura. I sí, podem comprovar com en Sampere també és un dels no molts poetes que diuen la seva obra tal i com l’escriuen. De fet, aquesta sensació que mentre està recitant el poema sembla que l’estigui escrivint, l’he vist també en pocs autors d’aquesta envergadura.

Amb 86 anys, i després d’haver escrit gairebé una tren­tena de llibres, s’inventa una altra mena de poètica, jugant amb els seus asos de mestre i gegant de la literatura –no catalana– universal.

Quina sort que escrigui en la nostra llengua!! Quina sort poder parlar d’un autor català que podria haver nascut i enriquit altres literatures «nacionals» –petites o grans, però al cap i a la fi, «locals»– i, en canvi, des «d’aquesta llengua que diuen que es mor», va il·luminant les lletres universals –i a nosaltres, aquells que exigim també lectures d’escriptors «no petitets», «no locals», sinó de mides XL.

Quina sort –però quina!– poder parlar d’un autor des d’aquesta perspectiva!

I quina sort poder llegir-lo en majúscules, tal com raja. Per tant, la mala notícia és que no, no és un autor «nostre». És el preu de tenir un autor universal. Tenim un Nobel a casa, sí. És el premi que el reconeixeria, per fi, com el que és.

(Mireia Vidal-Conte: "El poeta insomne", Caràcters, núm. 73, tardor de 2015, p. 33)