—Pel que se'n pot deduir, un dels temes centrals del seu nou llibre serà la mort.
—La mort sempre m'ha afectat d'una forma més aviat benèfica i gens obsessiva. És una realitat que sé que he d'assumir perquè forma part de la roda de la vida. L'amor, la mort, Déu, la vida o el temps són conceptes que entren directament en els meus poemes. Però això no vol dir que estigui preocupat per la idea de la mort. De fet, m'agradaria morir una estona i tornar a néixer per poder conèixer aquest canvi i explicar-lo. El que sí que m'amoïna és el dolor i el patiment. Encara no he entès el dolor i, en canvi, sí que entenc el procés de la mort. Molts cops tinc la sensació de no haver nascut mai. En cap moment he deixat d'adonar-me que era jo. No recordo cap moment en què jo no hi fos. Ja sé que això gairebé és un absurd, però tinc una sensació de continuïtat, d'eternitat. Com si els meus assumptes mai no haguessin començat i no haguessin d'acabar mai.

—Això ho viu de manera positiva o com un neguit?
—Una persona del tot equilibrada i mentalment sana no escriurà mai cap poema. L'art és només per als desgraciats. No és que jo sigui desgraciat, però potser sóc una mica eixelebrat i un pèl estrany. [...]

—A la seva poesia hi ha una convivència perfecta entre metafísica i quotidianitat.
—És la convivència inevitable. Nosaltres mateixos som persones de carn i os, però som transcendents. Formem part d'un univers que és transcendent. Tota cosa d'aquest món té la mateixa destinació i ha de tenir el mateix tractament. En qualsevol acte que fem i en qualsevol cosa que mirem, hi podem trobar una transcendència fent poesia, la trobaré a tot arreu: en una flor, en una dona, en una taula, al camp, a la ciutat...

—També acostuma a anar fins al límit i a expressar-se amb virulència. Per què?
—Jo no busco mai l'agressivitat, sinó que molts cops la matèria m'hi porta. Però sí que sóc contrari a la correcció fingida pels polítics i per les persones públiques. Estic en contra de l'ús de l'eufemisme. Si hagi de dir un cec, dic un cec i no un invident. I si haig de dir un esguerrat, no diré un minusvàlid. Jo sóc fill del meu temps i arrossego tota la meva cultura. Quan jo era petit, es deia un cec, un tísic, un esguerrat, un geperut… Ahir vaig rebre una carta ridícula tota plena d'expressions del tipus "els/les" i coses per l'estil. No home, no. Si és necessari, diré l'home, la persona, o la humanitat. La gent d'avui dia no té gaire gust ni sentit de l'estètica. [...]

—Per què serveix la poesia? O, en tot cas, per què li serveix a vostè?
—La poesia és una forma d'expressió d'un mateix, d'un ésser que viu i que busca solucions fent preguntes. Els meus poemes, més que afirmacions són dubtes i preguntes. De tot això, se'n pot deduir que la poesia és una recerca de la veritat. Crec que la finalitat de la poesia no és ser entesa, sinó ser sentida. Un bon poema t'ha de posar la pell de gallina. La poesia no és un intel·lectualisme total. Més aviat és una emoció.

(Marta Ciércoles: "Màrius Sampere: Molts cops, tinc la sensació de no haver nascut mai", Avui. Cultura, 3 de juny de 1999)

* * *

—En el llibre guardonat fa poc, Ningú més i l'ombra, s'enfronta amb més duresa que de costum a Déu...
—Sí? Pobre. El meu costum és enfrontar-m'hi, i no ben bé amb Déu personalment, sinó amb la seva obra, el seu propòsit general, la seva creació, que tot plegat és molt discutible. Els poemes hi fan referència i em quedo tan ample després d'haver escrit un poema que pugui ser comprometedor amb mi mateix.

—En Déu, hi creu o no?
—En Déu tant és creure-hi com no creure-hi. Si Déu existeix, tots som fills de Déu. I si Déu no existeix, tots som fills de Déu. És que és igual. No altera la realitat. De fet, més aviat nosaltres hem creat Déu que no pas Déu ens ha creat.

—A hores d'ara se sent un poeta revoltat?
—Considero el món, l'estudio, me l'estimo, a la meva manera, però com amb tota persona que et relaciones i que estimes, hi discuteixes, hi estàs d'acord a estones, i en unes altres, no.

—Un altre aspecte recurrent en la seva obra és la infantesa. Quin paper té per a vostè?
—És allà d'on partim. Com que és la primera constatació que vius, et marca. Per les meves circumstàncies personals, amb els pares, sobretot amb la mare, això és inesborrable. A partir d'aquesta palanca, d'aquest alçaprem, m'he projectat a la vida. Tot és un ressò ampliat dels primers anys. La infantesa és el meu big-bang.

—De fet, sovint sembla que no deixi mai de jugar.
—Sempre jugo. La vida és jugar. I si no ens inventem nosaltres el joc, ja ens l'imposen. Entre Déu, els polítics i les circumstàncies diàries ens condemnen a aquesta aposta constant per les coses per les quals vivim.

—La ironia, que és molt present en els seus versos, és una manera de jugar?
—Exacte. Com que és un joc, jo responc amb ironia. No és cap cosa absoluta, és un joc, una postura relativa. La nostra relació amb la vida és juganera, és voler, no voler, apostar, no apostar, etcètera.

(Anna Ballbona: "Màrius Sampere: «La infantesa és el meu big-bang»", El Temps, 10 de maig de 2015)