Pròleg

Sols un lleuger, deshabitat perfum
d'albada amb aigües per a despertar,
i el son ja és terra i la terra es fa
insomni petri, vet aquí el volum.

Aparegut de mi, sense resum
al pensament, estigmes a la mà,
truco -no te'n recordes?- a l'envà
que em guarda dona conservada amb llum.

I llavors m'investeixo d'espectacle,
prenc amb els llavis fosos un bocí
de cervell fresc, quasi sortit d'estable,

sento un gust de paraula sense dir,
em llanço, caçador, cap a la fi
i excito l'interès d'un vell diable.

(El fred que tu dius, escrit entre 1980 i 1985, recollit a La ciutat submergida. Antologia. Port de Pollença: Edicions del Salobre, 2010.)

* * *

Apocatàstasi

Veniu i enterrem-ho tot:
Giovanni amb una pala, tu amb una altra
i, qui no en tingui, amb les mans.
Quan l'últim cabell desaparegui
–lladruc dissolt en la foscor–
sota un noble terròs de sofre,
esdevindrem més nets que el blau del blanc.

¿Què m'anaves dient dels cors oblics,
del nostre pensament, corba asimtòtica
llançada a l'infinit com un coet
inexhaurible?
Ens han batut al pols ocells dramàtics,
i ara ens omple la claror de llurs fugides:
tota la raó que hem guanyat.

Dediquem-nos a enterrar;
Giovanni amb una pala, tu amb una altra,
jo també amb una pala i, qui no en tingui,
amb les mans!

(L'home i el límit. Barcelona: Aymá, 1968)

* * *

Conclusió

Haurem plorat la volva
de l'aeroplà
necessàriament introduïda
al nostre ull curiós;
haurem perdut la juguesca
del qui crida més fort,
en sentir-nos malament repetits;
haurem crescut pels estrips de la roba,
fins a dubtar de la prima elegància;
haurem compartit la idea amarga
de no estimar-nos sinó per Nadal;
haurem tingut la colossal paciència
de comptar tots els astres i deixar-nos-en quatre;
haurem sofert la doble esgarrinxada
de morir de viu en viu i massa d'hora
i,
llavors,
un qualsevol,
tu, per exemple,
t'eixugaràs el front, i serà el meu!

(L'home i el límit. Barcelona: Aymá, 1968)

* * *

Tota la paraula

Tota paraula, amic, és teològica. 
¿De què podríem parlar més 
que no fos de l'alba que ens separa, 
de la nit que ens reuneix?

Àrbitre dels dos únics colors, 
l'amor és tot cor i no té cor: 
si parles d'ell, amic, no parles d'ell? 
I si no en parles, llavors de qui no parles?

I, encara, dolçament abandonat 
de tu mateix a l'ombra, 
si no és teva la veu quan emmudeixes, 
de qui és el silenci? ¿De quin monstre 
benigne, com un déu 
reduït a paraula?

(L'ocell que udola. Barcelona: Columna, 1990)

* * *

Cercles

Jorn circular, temps circular,
femelles rodonenques, nines d'ulls
aparellades, ventres, capcirons,
perles, medalles, places amb menuts
i ancians fent rotllana, cuques
en repòs espiral, botons, bombetes,
monedes fredes i vivents… Jo també giro
perquè el món no s'aturi.

Estimo el meu error concèntric,
la voluntat que em llança al meu davant,
em para i em retorna
per fer-me roda prenys, la gàbia
de l'ocell tropical, el disc del sol
sanguini i fart, el pleniluni
del qual vaig descendir llop cargolat
amb una bola de cristall, la ment.

Irrompible peixera! ¿Com fugir-ne
si el destí és ou d'amfibi i jo medito
encimbellant corones sense testa
i bombolles de plom, i duc un anell d'or,
fidel al meu amor sense sortida?

(La cançó de la metamorfosi. Barcelona: Columna, 1995)

* * *

Algú té por

Algú té por i, sinuosa,
apareix la realitat.
I penso
que estimar,
sigui qui sigui l'altre,
és protegir-lo de Déu.
Aquesta és la idea
que l'alè minvant proposa, la pregunta
suspesa: quan falta perquè arribin
els aprenents d'enterramorts?
I una altra més: com fer l'amor
si el temps no té salut?, si enlloc no hi ha
espai per posar-hi el llit
en compte de l'insomni?

(Ningú més i l'ombra. Barcelona: Proa, 2013)

* * *

Encara han de venir més estúpids

Encara han de venir més estúpids,
tants com repartidors de gasos
hilarants. Les dones, submises,
senten tocar campanes i surten
amb garrafes i criatures obeses.
Quan es fa de nit i, per tant,
els estúpids es multipliquen
en l'obscuritat, i els morts aparents
fan rotllana al voltant, per exemple,
de la foguera de Sant Joan,
i quan la rotllana es desfà
per les quatre puntes i esperem
novament el messies sense fil
ni agulla ni didal,
i quan ens criden
pel nostre nom i no,
era el nom d'un altre
que no figurava a la llista, llavors,
encara han de venir més estúpids.

(Ningú més i l'ombra. Barcelona: Proa, 2013)