"Havia demanat l'excedència per oblidar els primers i deixar temps per què canviessin algunes coses. Necessitava un parèntesi per assimilar coneixements, renovar-me espiritualment i trobar una harmonia que feia massa temps que em rondava sense aconseguir prendre-la totalment.

Volia crear sobretot, recordar tot el que havia vist en els meus viatges als museus, les galeries d'art, obres d'art que em sorprengueren i m'inspiraren.

Evidentment, els nivells de cultura dels meus alumnes eren tan baixos que mai haguessin pogut satisfer les meves ànsies intel·lectuals. Per això, perquè no podia estar contínuament lamentant-me de la incultura que m'envoltava, i fent retrets a les pobres criatures que ostenten la seva ignorància, havia de depurar-me i ascendir a cotes més elevades, on trobar-me més a gust.
Tanta ignorància, tant de desinterès i de mala educació em feien basqueig, em neguitejaven en alguns moments, perquè m'omplien d'impotència i era conscient que jo sola no podia canviar-ho. Jo podia lluitar amb totes les meves forces —sóc una dona lluitadora—, però fins i tot els herois després de la guerra necessiten una mica de pau per tornar a agafar-ne."

(De Sota la meva pell, inèdita)

* * *

"—Saps com el Lluís ha declarat el seu amor a l'Alba? Un bon dia el Lluís cansat de la seva pròpia indecisió i desconcert anà a buscar l'Alba a la farmàcia on treballa i li manifestà així els seus sentiments: —Saps Alba, he estat pensant molt i em sembla que tots els meus mals es deuen a què estic bojament enamorat de tu i encara no t'ho havia dit amb prou convenciment. He pensat que si tu no tens cap inconvenient, podríem casar-nos; ara bé, t'haig d'advertir que sóc un home difícil i amb moltes manies. Per començar, a la nit ronco, —i va interrompre l'Alba: —tant me fa! jo parlo! I ell preguntà encuriosit: —I què expliques a aquestes hores? —Tot el que em reprimeixo de dia. No facis cas del que digui, em fas callar si et desperto, però parlo amb veu baixa, no em sentiràs... —No crec, digué ell, perquè tinc un son molt profund, per això necessito anar-me'n a dormir aviat i llevar-me tard, haig de dormir vuit hores com a mínim. —No hi fa res, jo dormo poc, m'aixecaré abans per fer-te l'esmorzar. I continuà dient ell: —A mi m'agrada la pasta grossa, l'arrebossat del calamar a la romana i la clara de l'ou. M'alegro —contestà ella— perquè a mi m'agrada la pasta petita, el que podem fer és esmicolar la que tu et deixis, ah! prefereixo el calamar i el rovell de l'ou. Jo t'haig d'advertir que no sé cosir gaire ni faig bé la ratlla dels pantalons quan els planxo, però sé cuinar i sóc molt neta i polida. —Ja m'està bé, perquè vaig aprendre a cosir-me els botons a la mili, la mare m'ensenyà a fer les vores i sempre porto texans que no s'han de planxar. Escolta, parlem ara d'altres qüestions més transcendentals. Jo crec en Déu, en la seva omnipotència, crec que és el creador de l'univers i que quan morim podem anar al cel o a l'infern. I l'Alba respongué: Em sembla molt bé que hi creguis, perquè jo no n'estic encara convençuda. Jo només em crec el que veig i el que sento. Crec que estàs enamorat perquè en fas cara, però no puc creure que existeixi allò que no se'm manifesta empíricament. El fet que la ciència no ens ho pugui explicar tot encara, no vol dir que existeixi un artífex diví que amb la seva voluntat invisible ho faci possible tot, el que veiem i el que no veiem. M'entens? Quina mena de Déu és que permet que morin els nens d'inanició, que hi hagi guerres i misèries arreu del món?. Quan se't mor algú que estimes molt, ni Déu et consola. És un Déu que exigeix les nostres pregàries i només ens són escoltades? Qui és Déu sense l’home? Qui precedeix a qui? –Evidentment Déu és el primigeni. –I replicà l'Alba: Com ho saps això? Des de quan se'n parla de Déu? Des que existeix l'home, i les coses només són quan es poden nomenar. I qui nomena les coses? L'ésser humà, per tant, Déu ha estat nomenat per l'home, a ell deu la seva existència, que no és mai ontològica, sinó lingüística. —Tu ets nominalista! —exclamà el Lluís, jo sóc més aviat escolàstic. Uns i altres no s'entenen. Però t'estimo encara que siguis atea."

(D'Amor làbils, inèdita)

* * *

"Després de la visita mèdica, el Jaume va tenir la necessitat imperiosa de cercar l'espai dels seus orígens. Deu ser la melangia... per aquest motiu va tornar a Vilafranca de Conflent, a la casa on va néixer i a la qual està segur que no tornarà.

—Ai, Valèria, ja ho sé perquè m'ho fas, la meva vida a canvi de la del Pau, oi? Però la Marina, què? I la mare? Patiran igual... elles no ho saben pas que això és una novel·la, perquè ho és, no és cert? I elles, no ho deuen saber, oi? No podies fer una novel·la en què ningú no morís? Ja ho sé, a la novel·la han de morir personatges com a la vida, però per quina raó una novel·la no pot ser més bella que la vida, per què no fas una obra alegre, en què tothom aconsegueixi el que vol, una obra en què tots els personatges siguin feliços? Això sí seria original... o no? Si en una novel·la hi ha desgràcies, com a la vida, on és la meravella del món creat, on és la màgia de la literatura, de l’art, de la fantasia? Digues, Valèria, perquè haig de desaparèixer de la novel·la justament ara que vull casar-me amb la Marina i puc ser una cosa que és molt difícil ser en la vida real, feliç! Saps què vol dir això? Feliç! Deixa’m que t’ho digui ben clar, ets cruel. Saps que et mereixes? Que un dia, quan tinguis gairebé tota l'obra acabada, la perdis, que el disquet es quedi blanc, buit... no t’agradaria, oi? Doncs, també has de comprendre que no m'agrada el que estàs fent amb el meu germà i amb mi mateix. I t'ho dic tant si t'agrada com si no. Vosaltres els escriptors us penseu que sou qui sap qui, sou uns creguts, uns prepotents, disposeu de la vida, dels sentiments de la gent com si res, creieu que no ens adonem de la duresa de la vida a què ens sotmeteu. Està bé... així no aconseguiré que et repensis el final. Si hi ha alguna possibilitat que s'acabi bé... vull que ho reconsideris.

D'altra banda, Valèria, et confessaré que tinc curiositat en veure què passarà quan jo desapareixi. Perquè suposo... que d'alguna manera jo seguiré existint en algun lloc i me n'assabentaré. Serà curiós, sí, veure les reaccions de la gent... un pot saber així fins quin punt és estimat per cadascú. Potser, pensant-ho bé, millor és no saber-ho, potser m'emportaria alguna sorpresa desagradable... Valèria, vull saber què faràs de mi quan m'hagis mort. On seré? Quin futur m'espera com a personatge? No m'ho vols dir, ja ho veig, amb mi no parlaràs, és clar, ets sents superior... i després de mi, et penses carregar algú més?, em sabria greu."

(De Sense format, 2001)

* * *

"Estimadíssim Adrià:
Ja les poncelles del gessamí són a punt de descloure's, els nius són plens de moixonets que xeriquen, i es fon el glaç de les serralades, no et diu res tot això? Sí, Adrià, és la primavera!. No se t'omple el cor de joia? Ai, Adrià, l'hivern és amb tu. No res, prou que ho sé, pot esmerilar-te el glaçó del teu cor i em deies que tenies fred, que eres molt fredolic..., eres tu, Adrià, que dus dins teu la gebrada, no ho veus, Adrià, que la candela et perjudica també a tu? Com m'hauria agradat veure't esllavissadís!

Adrià, ma vida és ja només un fluix continu de records i desitjos incomplets. Un mur massa gruixut, infranquejable, és enfront meu i no em permet seguir endavant, gairebé no em permet somiar més si no és dolorosament, amb neguit. Està bé, recordaré —si més no, altra cosa ja no puc fer— els meus somnis passats, els reviuré com si fos ahir, fins que els estels s'esvaeixin i senyoregin la meva por negres núvols de tempesta que s'atansaran a mi irremeiablement, i se m'emportaran, com el lladre se'n duu una joia de molt valor, cap a l'amagatall, al qual tots hi arribem, més tard o més d'hora, amb desgrat, perquè ens arreplega amb un desig o un somni guarit en fals.

Saps quin ha estat el meu, Adrià? Ja t'ho imagines, oi? Besar-te i acaronar-te fins a fer-te perdre el sentit, àdhuc la teva individualitat. Llavors, sí, s'hauria fos el teu glaç enmig de la roentor del meu cor. No ha estat així... la realitat és molt diferent al somni, no m'has atorgat aquest bé per a la meva vanitat. No t'he vençut, malgrat la meva tenacitat.

Ai, Adrià, els somnis donen ales —sort d'això!— i he pogut aixecar el vol per damunt de les tristeses que presideixen la més cruel evidència. I ara t'explicaré quin somnis he tingut, perquè això encara em revifa.

He somiat que agafats de la mà passejàvem sota els pins i els desmais del Parc de la Ciutadella, que tu donaves menjar als ànecs del llac i muntàvem en una de les barques, llavors tu remaves amb un graciós moviment de davant i enrere, enrere i endavant, i jo em feia un tip de riure, et veia fort i segur, no ens encallàvem com els altres, tu ho feies perfectament, com un autèntic professional, no perdies el rumb, perquè tenies molt clar el teu destí. I jo també el tenia.

Remaves traçut i sense cap esforç, mentre jo t'observava els braços, les mans, el rostre, el tors, em semblaven meravellosos, únics, perquè eren teus; els cignes s’atansaven a nosaltres, els tocava suaument el caparró amb una flor i no s’allunyaven, llavors deixaves els rems i em feies una foto, —immortalitzaré aquest instant de dolça serenor, —em deies amb un somriure—, i m'apropava i et feia un petó llarg, intens, i m'abraçaves, i ens oblidàvem dels rems, dels cignes, dels salzes ploraners, i ens deixàvem transportar fins a un indret on només érem tu i jo i el xericar dels ocells, i llavors nodrits de tant amor, em deies et compraré un canari, per què? vaig preguntar jo, perquè el cuidis com a mi, ai, no, Adrià, un ocell no, per què no? perquè es mor, i jo no? vas respondre'm, ai, no, Adrià, tu mai no, almenys mentre sigui viu el meu cor. Primer em moriré jo. I doncs, vols que sangloti la teva mort? Si és sangloteig d'amor... llavors em despertava amb llàgrimes als ulls i amb un dolç sabor de mel de tarongina als meus llavis sadollats."

(De Cartes a Adrià, 2001)

* **