Parlàvem de feina. La seva i la meva. Sobretot la meva, perquè naturalment jo sabia més d’ell que ell de mi. Em deia que una missió essencial del teatre i la televisió és donar ressò als autors. Tot i així, Auri, és millor llegir que mirar. Mirar és limitat, la lectura és més amplia i més profunda. Em va demanar títols i detalls de les meves novel·les, secrets del meu procés creatiu. Després d’un silenci, li vaig preguntar temptativament, Has quedat satisfet de l’entrevista?, Un actor de la generació anterior em va dir una vegada, noi, mai guanyes una entrevista. Aquesta vegada espero guanyar alguna cosa més. El missatge dels ulls reforçava la intenció de la frase. Fos la que fos.

La nevera em tenia reservada una última sorpresa. Quan ens vam polir la pasta, el Gabriel va encendre una altra cigarreta i va servir un massini de nata. És boníssim, on l’has comprat?, A l’Escrivà. Em coneixen, tot i que no hi compro gaire perquè no em puc permetre engreixar-me. Només en ocasions especials... Em va mirar amb la rialleta dolça que m’havia dedicat a l’entrevista. Va encendre un altre Marlboro. Cafè, te?, No em diguis que també tens un mostrari de tes... aquest bufet sembla el gabinet dels germans Marx, Ha, ha, ja et vaig dir que aquí tenim de tot. Un conyac?  

El teatre buit. La cambra cega plena d’andròmines. Flaires de tabac i menjar. Tot plegat creava la il·lusió d’un espai segur, un recer de les inclemències de fora. Em venia a la memòria l’escena del sopar de la Dama i el Rodamon al carreró, darrere del restaurant. Sinó que la Rodamon soc jo i ell, l’aristòcrata. Em vaig adonar fins a quin punt el teatre no era la seva feina. Era la seva llar. Vaig entendre per què allargava al màxim el temps que compartíem al seu regne. En algun lloc hi devia haver un llit més gran que el catre del camerino.

T’ajudo a rentar els plats, vaig dir, baixant de cop a la realitat més mundana, Ni parlar-ne, demà ho faré, Deveu tenir personal de neteja, Sí, però jo arribo abans que la Reme. Els va deixar esbaldits i apilats. Es va tombar i va encendre un altre Marlboro. Se’m va quedar mirant, recolzat de cul a la pica. Sempre que em mira els ulls, tinc la impressió que sap el que hi ha a darrere. S’està molt bé aquí dintre, Gabriel, però tard o d’hora haurem de sortir al carrer, no creus?, T’ho passes bé amb mi, carinyo?, Mai m’havien invitat a un sopar com aquest, m’ho he passat molt bé, Anem a ballar?

Em va ajudar a posar-me la jaqueta. Es va penjar a l’espatlla la inseparable bossa de lona. Al carrer feia fred. El pàrquing de Catalunya estava mig buit. Ens vam ficar en un esportiu verd i aviat vam enfilar Muntaner cap al Bocaccio. 

Les hores dins d’aquella bombonera de luxe se m’esfumen a la memòria en un vapor de xerrameca, còctels i llums psicodèlics. A més del Gabriel, hi havia altres celebritats del món de l’art i la literatura. En va saludar alguna a distància. Un home li va picar l’espatlla mentre ballàvem. Vam evitar parlar amb ningú. En realitat, estàvem sols. Ell i jo. Ens fèiem tips de ballar cançons del Springsteen, la Madona, la Tina Turner... El Gabriel semblava infatigable, immers en la música i els moviments que li fluïen pel cos. De tant en tant els ulls li topaven amb els meus. Em somreia. 

Sempre m’ha agradat ballar, però al cap d’una estona em notava al límit de les meves forces. El dia intens de treball rematat amb mitja ampolla de cava i dos martinis em passava factura. Vaig aguantar fins a la tanda de lents. No sé a quin moment li vaig deixar caure el cap al pit. Només recordo l’olor de suor fresca i colònia cara. El bramular de bronquis fumadors a l’oïda. Em devia adormir de peu dret. Em va despertar un palmell que em fregava suaument la galta i la vibració de la veu, Pobreta, deus estar molt cansada...      
Camí de casa conduïa cantussejant la cançó del Springsteen, Everybody has a hungry heart, oh-ho-ho! Jo, amb el cap reclinat al respatller, replicava amb la Turner, What’s love got to do, got to do with it, what’s love, but a second-hand emotion... En comptes de deixar-me davant de la porta, va aparcar en lloc prohibit. Caminem una mica, carinyo, l’aire ens anirà bé. L’aire li va fer cas. Em va revifar a l’instant. El carrer Llúria estava desert, embolicat amb una boirina que enterbolia la llum dels fanals. Mentre cantaves al cotxe, pensava que un dia has de cantar per mi. T’he vist actuar, però mai t’he sentit cantar. 

No ho havia acabat de dir que es va enfilar a un fanal d’un saltiró. Atacant el vals de La viuda alegre, donava voltes al fanal. Saltava a la vorera i s’enfilava al següent amb lleugeresa de ballarí. No era l’alcohol el culpable de tanta energia. Estava completament sobri. No feia tentines. Però la impulsivitat contrastava amb l’aplom de l’entrevista. Començava a conèixer un altre Gabriel Aymar.
Caminava al seu costat, enriolada, infectada de vitalitat. A l’entrevista m’havia dit que era tenor. No calia aclarir-ho. Un emotiu com ell només podia ser tenor. La veu havia de ser un instrument al servei de les emocions. Ara aquella veu vibrava contra el fred de la nit. Jo ja no el notava. Pel carrer baixava un rebombori de gent guapa que sortia d’un restaurant o una festa. En topar-se amb el Gabriel, però, no aplaudien com els badocs ingenus de les pel·lícules de Frank Capra. Aquests espectadors eren descafeïnats. Havien perdut la innocència de Capra. El Gabriel la conservava, i feien marrada per esquivar-lo com si la seva innocència fos perillosa. Uns semblaven alarmats. Altres, molestos. Se’l miraven com qui es mira un boig. Ell els ignorava, o  més aviat, no se n’adonava. Jo romania fora del seu abast, dins del cercle magnètic de l’artista. En un instant la nit se’ls va empassar.   

(Fragment de L'arcàngel divergent. Figueres: Brau Edicions, 2026)