Sobre el poder i la glòria (sobre 'Les veus del Pamano', de Jaume Cabré)

Isern, Joan Josep
Quaderns Divulgatius, 28: Premis de la Crítica de l'AELC 2005

 

Un nou llibre de Jaume Cabré sempre és un esdeveniment digne de remarca. I que sol fer-se esperar perquè, a diferència d’altres autors que cada any se senten empesos a donar feina a la impremta, Cabré escriu sense presses i no lliura cap original fins que no està convençut de la seva competència.
Així doncs, tot i que entremig ha publicat un assaig sobre el fet d’escriure (El sentit de la ficció, 1999), un esplèndid recull de contes (Viatge d’hivern, 2000) i una obra de teatre (Pluja seca, 2001), ha calgut esperar vuit anys –des de L’ombra de l’eunuc, de 1996– perquè Cabré ens oferís novel·la nova: Les veus del Pamano. Un llibre amb uns prolegòmens poc afortunats –va guanyar per unanimitat el premi Pin i Soler però va ser desqualificat per no complir les bases– que el pas del temps esborrarà per deixar-nos, en canvi, amb el que de debò compta: que estem davant d’una novel·la ambiciosa i complexa que només podia haver afrontat amb èxit un autor de la categoria de Jaume Cabré.
La de Les veus del Pamano es desenvolupa entre 1943 i 2002 i, tot i generar-se en el poble de Torena, a la vall d’Àssua, estén les seves ramificacions per Barcelona, Burgos i fins i tot el Vaticà. Llibre de notable gruix, les seves set-centes pàgines donen prou de si com per acollir-hi diverses línies de força.
En primer lloc a Les veus del Pamano hi ha una crua reflexió sobre el poder. Aquest poder que no vacil·la gens a l’hora d’escriure la Història segons les seves conveniències; que arrabassa idees, sentiments i creences; que santifica qui li convé i expulsa a les tenebres exteriors tothom qui no acull els seus dictats. El poder omnímode, implacable, que es deleix a destruir l’essència de l’individu. El poder sense escrúpols, que d’un traïdor en pot fer un heroi –o a l’inrevés–, tantes vegades com li plagui.
Cabré ens parla també de la memòria i de la necessitat de mantenir-la intacta en temps de tribulació. Una memòria patrimoni dels vençuts que massa sovint va del bracet amb la mort i que en la novel·la està magníficament simbolitzada per les làpides que marquen el final de cada capítol i, sobretot, pel mateix títol: aquestes veus del rierol Pamano que, segons una dita popular, només poden sentir els que són a punt de morir.
I amb la memòria l’autor reflexiona també sobre el perdó i l’oblit. O, més exactament, sobre la impossibilitat d’exercir-los quan els qui, en tot cas, tindrien el dret a perdonar els botxins i oblidar-ne els estralls són les víctimes. I a aquestes se’ls ha privat de la capacitat de fer-ho.
Encara m’ha semblat trobar una quarta línia de reflexió en aquesta intensa –i extensa– novel·la. Una línia no menys suggestiva que les anteriors relacionada amb el paper que l’atzar juga en la vida de l’ésser humà. A Les veus del Pamano podem veure, per exemple, de quina manera l’error tràgic, gairebé grotesc, d’un escamot d’anarquistes que s’equivoca de poble i de víctimes acaba amb l’assassinat del pare i el germà de la principal protagonista i, de fet, dispara la llarga cadena d’esdeveniments que en la novel·la es relaten. O com la trobada casual d’una minúscula insígnia metàl·lica –en l’època del contraban per les muntanyes– genera l’odi posterior de Valentí Targa, l’alcalde franquista del poble, contra la família Ventura.
Però el que em sembla més significatiu del que ens conta Cabré a Les veus del Pamano és la constatació que tots aquests odis són presents i ben vius encara avui, transferits de generació en generació, arrelats en les famílies. Entre altres raons perquè molts dels qui ocupen ara el poder són els hereus dels mateixos que l’ocupaven fa seixanta anys. D’aquí que l’autor hagi optat per desenvolupar el llibre a través d’una estructura fragmentària, clarament hereva del llenguatge cinematogràfic, que varia els punts de vista i segmenta el relat en diversos plans temporals i espacials. I tot el conjunt l’ha cosit amb un fil argumental d’intriga policíaca ja que la progressió narrativa es dirigeix cap a l’aclariment del gran enigma que s’amaga dintre de Les veus del Pamano: ¿qui va matar el mestre Oriol Fontelles –a punt de convertir-se, per cert, en beat de l’església catòlica en començar la novel·la– i quines varen ser les veritables circumstàncies de la seva mort?
Fa la impressió que a Cabré li ha interessat concebre els personatges més com a símbols que no pas com a entitats individuals amb una psicologia detallada per a cada un. Ha volgut accentuar per damunt de tot el fet que entre els anys quaranta i ara no hi ha tantes diferències pel que fa a les relacions entre els qui ocupen el poder i els qui els toca de patir-lo. Per això ens trobem sovint amb escenes que comencen amb els personatges de l’actualitat –una mestra que investiga els fets esdevinguts a l’escola de Torena l’any de la invasió dels maquis– i que es clouen seixanta anys enrere sense que el discurs narratiu se’n ressenti ni els lector se senti sotraguejat.
En la banda del negatiu crec que es podria censurar a Cabré una certa –i irritant– tirada a revestir amb tons grotescos alguns dels seus personatges. Penso en el Jordi, un «progre» patèticament caricaturitzat. Penso també en la cansadora tirallonga d’atributs repetits cada vegada que se’ns parla del «pobre Anselm» o de la família de la Mertxe. I penso també en la llista de noms de malalties que s’incrusten en el text cada vegada que el personatge de la Bàscones treu el nas.
Petites ombres que no malmeten el resultat final d’un llibre molt notable. Cabré és un escriptor singular i potent. I el dia que es decideixi a deixar de fer-se gràcia amb les seves pròpies criatures aleshores ja serà excels.

(Article publicat a Caràcters, núm. 27, abril 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.