Jordi Pàmias

Avui, quan la nuvolada negreja,
sóc un Narcís desficiós, que enyora
l'estany del cel; però les ombres m'amenacen
amb l'estilet d'una por vella. Els altres giravolten,
en un remolí de desigs, al caire de la mort,
i ignoro si la solitud ve de fora
o si és el mirall del nostre ésser suficient;
tenim, a les mans, la joguina de la raó,
i aviat la fem bocins. Com xiquets nus plorem,
i demanem l'engruna d'un amor
que ens salvi. En la contradicció vivim, i en la
penombra
d'un atzuzac -al peu dels murs on retopa el silenci.

(Narcís i l'altre, 2001)

Desig

Rere llampecs incerts, la nuvolada
estén un vel de pluja, que m'abriga en la nit
suau. La meva vida, nua com la gebrada,
rebé el sol del desig com una fuetada
i l'amargor dels dies amb un obscur delit.

(Terra cansada, 2004)