Premi dels Escriptors Catalans (I): Jesús Moncada

Sotorra, Andreu
Glosses dels Premis dels Escriptors Catalans 2001

L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana ha instituït a partir d'aquest any el Premi dels Escriptors Catalans per distingir la trajectòria literària d'un autor o una autora vius. És aquest, doncs, un guardó que aporta un tret inèdit: que sigui el conjunt de la mateixa professió qui reconegui un dels seus col·legues. L'escriptor Jesús Moncada ens honora amb aquest I Premi dels Escriptors Catalans que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana li atorga per la qualitat de la seva obra narrativa i la seva singularitat dins les lletres catalanes.
Voldria fer referència per uns moments a un gran escriptor i periodista del segle passat quan, als anys vint, en una columna de diari avançava: "La primera cosa que ha de preocupar els escriptors catalans és escriure dignament la nostra llengua". Josep Maria de Sagarra era dels que creia que "per mitjà de la novel·la hi ha hagut, entre els països que tenen la cultura al dia, un intercanvi en el coneixement de les classes socials."
Deia Josep Maria de Sagarra: "Amb la novel·la, els prínceps s'han informat de la manera de pensar i de viure dels trinxeraires, i els trinxeraires s'han pogut informar de la manera com fan l'amor les princeses. La novel.la ha estat una de les armes més poderoses de la societat democràtica." Jesús Moncada, contista i novel·lista, és un clar exponent del que deia Josep Maria de Sagarra als anys vint. Ambiciós amb la seva obra, alquimista en el seu taller d'escriptura, amant d'una força històrica en la seva narrativa, Moncada admet l'angoixa de l'acte d'escriure i, en contrapartida, ofereix al lector un gran plaer, no pas exempt de dificultats. Escriu de l'única manera possible: en un honest acte de generositat i d'amor.
Jesús Moncada ha navegat entre el realisme i la fantasia per recrear un passat --ara ja indestriable de la literatura catalana--, i ha elevat a la categoria de mite l'antiga població de Mequinensa, les ruïnes de la qual, en el fons del melic dels Països Catalans, de segur que ara vigilen amatents sota les aigües del riu Ebre, mentre, a dalt, a peu pla, la història continua amb Plans Hidrològics, reivindicacions populars medioambientals i Decrets en paper reciclat... ¿És aquest un Camí de sirga modern que potser parla encara de l"endemà" de l'anegament de Mequinensa?
No sé què en deu pensar Jesús Moncada d'aquest enrenou político-social per les aigües del seu riu, des del privilegi de la seva talaia literària i des del seu domini d'autor que ha recreat aquest paisatge. El que sí que sé és que, quan els francesos, per citar uns bons lectors, troben a cal llibreter la novel.la Les Bateliers de l'Ebre --que és el títol en francès de Camí de Sirga--, saben molt bé de què els parla l'autor.
Jesús Moncada és un dels autors catalans actuals més traduïts. I la difusió --i la fusió-- de la literatura catalana amb les altres literatures és un dels reptes que encara tenim. El seu Camí de sirga ha traspassat més d'una dotzena de llengües entre les quals es troben, per esmentar-ne dues d'allunyades, el japonès i el vietnamita. Fa molts pocs dies, al cinema, veia precisament la pel.lícula d'un director vietnamita, À la verticale de l'été, una història contemporània, senzilla, de tres germanes, que ocorre entre pluges i xafogor, i pensava en la força de les històries senzilles, però arrelades en l'ànima dels seus personatges. ¿Per què la novel·la 'Camí de sirga' la pot entendre un lector vietnamita?: pel mateix motiu que els catalans podem entendre el guió de À la verticale de l'été. Perquè les dues obres parlen del que sentim, del nostre passat més íntim, del nostre present, de les nostres frustacions, dels nostres desitjos, de les nostres contradiccions. I les dues ho fan amb comprensió, amb tendresa, i amb un pols d'ironia. "Jesús Moncada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües --escombrat per les transformacions socioeconòmiques-- el món de la seva infantesa." És una afirmació de l'enyorat Pere Calders amb qui Jesús Moncada es va passar hores i hores, durant dotze anys, del que ara en diríem "hores extres", jugant a "màquines d'escriure", com qui juga a "barcos", omplint de lletres fulls i fulls en una mena de ping-pong literari: en un costat Jesús Moncada i a l'altre Pere Calders, a dins del modernisme de l'aleshores editorial Montaner y Simón, al carrer Aragó de Barcelona, en el terrat de la qual, Moncada ha tingut també el privilegi de retratar un Pere Calders entremaliat i murri, abans que el terrat de la Montaner y Simón fos aquest garbuix poètic de filferros que posa de nas enlaire els turistes de can Tàpies.
Fruit d'aquella amistat a la Montaner y Simón, Pere Calders va ser el primer lector de Jesús Moncada. No ho pot dir tothom. Per això, quan Calders li prologa la reedició de Històries de la mà esquerra --el seu primer recull de contes--, allà, ja diu que Moncada "no es proposa de ser un escriptor costumista, ancorat en un llenguatge sota l'empar d'enriquidores formes dialectals. El preocupen amb plena consciència el país, l'idioma, els tombants de l'època, i l'home baquetejat per tots els elements que el desborden." Pere Calders, en certa manera, ens torna a portar a allò que deia Josep Maria de Sagarra als anys vint: "De totes les formes que té l'art de la paraula, la de novel.la és la més assequible, la més apassionant, la que s'adapta a tots els paladars; la novel.la és la forma democràtica per excel.lència de la paraula."
Les lletres catalanes tenen la sort de comptar amb un novel.lista com Jesús Moncada. Si Jesús Moncada fes de Guardiola --i no em refereixo al seu primer i únic editor, el benvolgut Carles-Jordi Guardiola, sinó que em refereixo al jugador del Barça--; si Jesús Moncada, deia, fes de Pep Guardiola, i anunciés que se'n va a tocar tecles a l'estranger, els diaris, les ràdios i les televisions no en donarien la notícia a primera plana ni muntarien reportatges, entre sentimentals i patriòtics, com ha passat amb el noi de Santpedor.
Per això existeix, doncs el Premi dels Escriptors Catalans. Per omplir un buit en aquest divorci que hi ha entre els mitjans i la literatura. Per recordar que Jesús Moncada és aquí, que ha escrit i escriu, que ha traduït i tradueix, que surt de casa i passeja per la Rambla, que va en metro, que passa gairebé desapercebut i que no és perseguit pels seus fans --¿i com ha de ser, si no, per a un escriptor, que es deu als seus lectors anònims i no a milers d'espectadors, que no llegeixen, i que només es fixen en la piga postissa d'una autora o amb el tupè kitsh d'un autor perquè els veuen cada dia a la pantalleta?
El Premi dels Escriptors Catalans també reivindica aquest dret a l'escriptor discret, callat, rigorós, empedreït en la seva dèria, matiner a la feina, artesà i no industrial, i amb poques vel.leitats tecnològiques: a tot estirar un contestador automàtic que ell mateix bateja de "rEmalEït", amb les "es" ben clares del parlar de la Franja. Un contestador així, tan remaleït, no pot ofendre ningú si no trobeu el seu amo a casa.
Jesús Moncada, ja ho sabeu, és l'autor de les Històries de la mà esquerra, d'El cafè de la granota, de les Calaveres atònites, del Camí de sirga, de La Galeria de les estàtues, de l'Estremida memòria... Com ell diu, si «A l'ínclita, catòlica i gairebé immortal ciutat de Torrelloba, el sol eixia per l'est, i ni els més escèptics gosaven qüestionar-ho»... jo diria ara, amb el seu permís, que: «A la riba de la singular i heterogènia, polida i embrutida, brillant i decadent, estimada i ignorada legió de les lletres catalanes, la llavor d'entresegles de la literatura catalana neix per Mequinensa. I estigueu també segurs que --com passa a Torrelloba amb el sol--, ni els més escèptics no gosaran mai de qüestionar-ho. Jesús Moncada, en nom de les escriptores i els escriptors catalans, moltes gràcies per la teva aportació i per la teva valuosa trajectòria.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.