Sobre l'ofici de criticar llibres

Joan Josep Isern
desembre del 2003

 

Per pura casualitat la preparació d'aquest llibret ha coincidit amb el desenvolupament en alguns diaris del Principat d'una campanya d'opinions i contraopinions a propòsit del paper que hauria de jugar la crítica en una literatura com la nostra. No és pas aquesta la primera vegada que l'assumpte irromp en les planes de la premsa. Tampoc serà la darrera. Com un guadiana, cada sis o set anys el debat reapareix amb protagonistes (afortunadament) renovats tot i que sovint les argumentacions que esgrimei-xen no són (desafortunadament) tan noves.

Hi haurà qui en tot això detectarà un exemple més de l'etern autoodi que –diuen- tant ens agrada practicar aquí a la gent de la cultura. Hi haurà qui, en canvi, s'ho agafarà per la banda positiva i hi veurà una mostra de la vitalitat del nostre cos social. Sortosament el país és ample d'espatlles i dóna joc per a tothom.

Sigui com sigui el cert és que, des dels seus mateixos orígens, la temptació de la controvèrsia està incrustada en mapa genètic d'aquest curiós ofici d'analitzar els llibres que es van editant i de fer-ne pública l'opinió.

Qüestió de "tempo"
Hi ha una primera dicotomia: la que separa la crítica denominada acadèmica de la que es publica en els mitjans de comunicació. La primera, que té el seu hàbitat natural en la Universitat, és una feina en profunditat, que no està a l'abast de qualsevol, que va fent pòsit en silenci i lentament, que no és gens esclava de l'actualitat i que incideix en uns segments minoritaris i, en bona part, professionals. La segona, allotjada de manera majoritària en les pàgines de la premsa, és més immediata, prescindeix de la distància temporal i, per tant, el grau d'aprofundiment de les seves anàlisis no pot ser tan intens. En contrapartida arriba a un nombre de lectors molt més gran i d’interessos més diversificats. És un "tempo" diferent, sí, pero cap d'aquestes peculiaritats eximeix al comentarista de premsa de la seva obligació de situar el seu sostre de rigor i autoexigència tan amunt com pugui.

També s'ha de reconèixer que hi ha una injusta –i inevitable- desproporció entre l'esforç físic, mental, material i espiritual de qui escriu una obra la gestació de la qual pot ocupar ben bé dos o tres anys de la seva vida i la dedicació de qui amb un parell (com a molt) de lectures exposa el seu parer sobre el llibre en un espai (també com a molt) de dos o tres folis. Un parer que, per agreujar encara més la desproporció, probablement tindrà més lectors que el llibre que l'ha motivat. Ben mirat, si ens parem a analitzar què hi ha en el fons de la discòrdia entre criticats i crítics sempre acabarem topant amb aquesta injusta –però, ho repeteixo, inevitable- desproporció.

Cinc reflexions
Tot plegat són situacions reals contra les que es fa difícil aplicar-hi receptes magistrals. Tanmateix m’atreviria a fer algunes reflexions que, almenys a mi, m’han ajudat a funcionar durant els catorze anys que porto comentant llibres a la premsa.

En primer lloc diré una obvietat: el crític no ha de ser vist (ni ell s'ho ha de creure) com una sucursal del bisbe de Roma que diuen que té el do de la infal·libilitat. El crític s'equivoca.

En segon lloc el crític ha d'opinar amb modèstia. Per moltes raons, però si en volen una de pes els diré que quan un diari crea una secció de crítica no ho fa perquè es pugui demostrar quanta erudició és capaç d’emmagatzemar el cervell de qui la signa.

En tercer lloc, el crític ha de ser un comunicador eficaç. Vull dir que a la primera lectura se l'ha d'entendre i se l'ha de veure per on va. No seria el primer cas de patums indiscutides de la crítica als diaris que es caracteritzen pel fet d'escriure articles inintel·ligibles. D'això se'n diu, senzillament, papanatisme.

En quart lloc el crític ha de saber que el compromís principal de la seva feina el contrau amb els seus lectors. Amb ningú més. Ni amb la direcció del seu mitjà, ni amb les essències de la pàtria, ni amb els editors, ni molt menys amb els autors dels llibres que comenta. La seva feina és, doncs, la de preparar-los la cadira perquè, després, cada un d’ells pugui viure la pròpia experiència lectora de la manera més profitosa possible.

I en cinquè lloc el crític ha de ser molt conscient que treballa amb matèria sensible. Que en tot el llarg i complicat procés que s'inicia en la taula de treball de l'escriptor i que acaba en el silló de lectura del crític qui se la juga de debó fins al moll de l'os és sempre l'escriptor, per allò que deia una mica més amunt de l'esforç de gestació. Això, evidentment, no ha d'implicar cap compromís de paternalisme però sí –i molt- de respecte a la feina i a la sensibilitat de l'escriptor.

Una aposta per l'excel·lència
La majoria dels textos que aplega aquest llibret han estat extrets dels espais dedicats a la crítica en els diaris d'informació general. També s'hi reprodueix algun text de revista literària de periodicitat més dilatada. Un cas, per cert, que estaria a mig camí entre les dues branques de la dicotomia sobre la que més amunt parlava. S'hi apleguen comentaris a poemaris, novel·les, obres de teatre, dietaris i traduccions. Són obres que han merescut la consideració de jurats formats per crítics i que han obtingut premis promoguts per l'Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Volen ser una aposta per l'excel·lència de la nostra literatura i en aquest compromís estic segur que serem molts –crítics, criticats i públic lector- els qui ens sentim plenament representats.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.