El mirall portuguès de Ponç Pons

Cardell, Miquel
Quaderns Divulgatius, 25: Premis de la Crítica de l'AELC 2004 novembre del 2004
 

Fa temps que el poeta menorquí Ponç Pons ens va donar com a primera referència del seu amor per la literatura portuguesa les traduccions de Quatre poetes portuguesos que va publicar la UIB i guanyaren el premi Cavall Verd. No fa molt hi insistia descobrint-nos en les seves ben creïbles versions Sophia de Mello Breyner Andressen, una poeta clara, d'un refinament sense ostentacions retòriques, entre l'evocació un punt kavafiana del món grec i la crítica política i social.

Ara, jo diria que fa una passa més en aquesta identificació, a un nou llibre de poesia original titulat Pessoanes, guanyador del Premi Alfons el Magnànim de València, que és un llibre que marca una fita en l'evolució de la poesia de Pons, en una direcció que el mateix autor sembla assenyalar amb la cita de Vinyoli que hi situa al començament: «He decidit escriure/poesies concretes. Envelleixo...»

Parl d'evolució, no de trencament, perquè a Pessoanes hi trobam molts dels trets que dibuixaven fins ara la fesomia del poeta: el sentit de la música, la capacitat de transmetre emoció des d’un dir en calent, el domini tècnic, les referències culturals sentides com a experiències vitals de primer ordre («un dia ens morirem/entubats, plens d'enyor,/ i agònics no sabrem/si el real és allò/que hem llegit o viscut»), des de la passió per la literatura com a motor de vida (escriviure, diu ell), l'amor pels paisatges menorquins, tenyit de dolor i d'accents elegíacs davant el retrocés de la llengua i la destrucció d’uns paisatges sentits com a propis, gairebé com extensió de la pròpia persona («jo sóc d'una illa/traïda pels seus fills»)... El que passa és que ara tot això s'ha essencialitzat, s'ha amagrit com en una mena d'ascètica. També a nivell formal: els versos de Pons conserven tota la seva empenta i la seva música; però funcionant amb criteris mètrics diguem tradicionals, fan sovint la sensació de practicar-los des dels mínims, d'una manera que en més d'una ocasió m'ha evocat els millors intents de reproduir en el nostre sistema sil·làbic les sonoritats dels peus clàssics.

«Poesies concretes», perquè (i el poeta ens avisa en aquest sentit: dillatari, diu ell) estam davant un dietari poètic, la màscara del poeta intenta aquí ser un autoretrat estricte, prendre la forma de la fesomia humana de l'home concret que escriu versos. Paradoxalment però, i aquesta paradoxa és un dels motors essencials del llibre, per aquest exercici de despullament tria com a mirall aquell fingidor que va ser Fernando Pessoa, i el dietari pren la forma, de ficció?, de diàleg, de cartes personals enviades al poeta portuguès. Una correspondència que mescla, o no distingeix, matèries literàries d’altres estrictament quotidianes, gairebé peatonals («T'enviï la sobrassada/ i el gin que et vaig prometre/ amb Nord, de Seamus Heaney...») I potser el mateix autor ens doni la clau que resol la paradoxa que deia: «Volíem ser/ poetes i som dos/ homes que fugen.»

Cosa que ens du a la segona idea de la cita de Vinyoli, aquell «Envelleixo.» Segurament ja ens en parlen els molts poemes que troben tema i escenari al tros de terra que el poeta s'ha comprat i on es retira a fer paret, sembrar arbres, criar animals, escriure versos a la claror de les espelmes i rebre la visita d'autors esdevinguts ja presències gairebé físiques més que referències llibresques abstractes, com ara Walser, a qui dedica dos poemes magnífics, dels millors del llibre. Devora el dur «Estiuetari», que és un dels més gràfics i nafrats reportatges que he llegit sobre el dol de ser illenc expoliat, aquest dol que ara deu reprendre i que a Mallorca no fa molt hem deixat clar que sentim vivament, com a poc, cinquanta mil persones. Un tros de terra que escenifica també la voluntat d'allunyar-se de la «societat literària» –que, per viscuda que sigui, em resulta una mica tòpica: és el difícil trànsit entre vida i poema, que possiblement sia un dels pocs retrets que, a vegades, pot provocar la lectura d'aquest llibre, en la mesura que la pura sinceritat per ella mateixa no és un valor literari.

Un envelleixo que, amb tot, troba la seva manifestació extrema quan s'interposa entre l'home i la poesia: «L'únic fotut/és que es perden la fe i la passió literàries/quan s'arriba a l'edat en què un s'estima/més sembrar un llimoner que escriure versos...»; o «Je ne sais plus parler. Tot està consumat./ Més que lladre de foc, sóc la brasa d'un somni», que són els darrers versos del poema amb cita i referències a Rimbaud que tanca el llibre, i no crec que sia per atzar la contraposició que escenifica entre aquests dos excessius tan diferents.

No negaré que el llibre a vegades m'ha desconcertat, pot ser perquè resulta molt poc corrent gosar, i en vers, proclamar coses com no beguis tant, Fernando, o no fumis, o què hagués passat si t'haguessis casat, o respondre a les provocacions seductores d'una femme fatale que es proclama avorrida amb un «això et passa perquè no has tengut fills» (¿què respondrien a aquest retret els personatges de El Benestar d'Alzamora?). I al mateix temps hi ha alguna cosa, una força, impactant a aquest llibre que segurament passa per damunt uns retrets que deuen ser més personals que objectivables. Prou per esperar que Pons trobi passió i ganes per escriviure encara, entre llimonera i llimonera, que no és un joc aquesta aventura que cerca el coneixement més que la bellesa, tot pensant en aquest lector que, certament, no pot deixar de tenir el rostre, el rostre exigent, dels poetes que estimam.

(Article publicat al Diario de Mallorca, el 19 de març de 2004)

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.