La innovació en la traducció de documentals

Besançon, Joan Mateu
Quaderns Divulgatius, 26: XII Seminari sobre la Traducció a Catalunya juny del 2005

En primer lloc, vull deixar clar que les idees que exposaré a continuació provenen totes de la reflexió feta només a partir de la pràctica diària de la traducció al llarg de disset anys. La teoria de la traducció no m’ha semblat mai una matèria gaire atractiva. Ara bé, l’activitat artesana que és la traducció sempre m’ha anat donant motius de reflexió a partir de les dificultats, dels contrastos, de les coincidències i de les paradoxes que apareixen a l’hora de fer aquesta feina. Les reflexions que neixen a partir de les sorpreses que amaguen els textos són una de les satisfaccions que dóna l’ofici de traduir i moltes vegades no tan sols es refereixen estrictament a la traducció, sinó que donen idees sobre altres camps, com ara la sociolingüística, la política, l’economia o l’art.
Una de les idees que se’m fa present amb més força tot traduint es pot expressar amb una dita que crec que posa els traductors al lloc que ens pertoca: «qui pica primer pica dos cops». Si ho apliquem a la traducció, això és d’una evidència palmària: l’autor passa al davant seguint el fil de la seva història o de la seva argumentació i va explotant més o menys a fons els recursos que té a l’abast en la seva llengua i, en canvi, el traductor va darrere seu i ha de reproduir la història o l’argumentació que troba amb l’esperança que els recursos de l’autor tinguin alguna mena d’equivalent en la seva llengua. Naturalment, sempre hi ha vegades que això no passa i, quan és així, cal que el traductor esmoli l’enginy per crear en la seva llengua una equivalència que no existia i que resulta necessària per a la traducció. Estic parlant d’equivalències que poden ser lèxiques, retòriques, de nivells de llenguatge o formals (ritme, al·literacions, etcètera). Però la necessitat de crear o d’innovar a l’hora de traduir no s’acaba aquí perquè, naturalment, si l’autor crea i innova en el seu idioma, al traductor li toca seguir-lo en la superació dels límits de la llengua de l’obra original i fer el mateix en la llengua de la traducció. En definitiva, que el traductor ha d’innovar quan ho fa l’autor i, de vegades, quan no ho fa.
Si parlem de la traducció de documentals, la necessitat d’innovar a l’hora de traduir sol presentar-se per dos motius: o bé perquè en el documental es parla d’una cosa o d’una idea que és nova fins i tot en l’original, o bé perquè es parla d’alguna cosa que no té referent en l’àmbit de la llengua a la qual traduïm. En tots dos casos, la innovació necessària sempre és mediatitzada, perquè l’altra llengua és la que la motiva i l’orienta. De totes maneres, cal tenir present que els documentals no solen referir-se a l’avantguarda de la innovació, ja que són obres de divulgació que no solen aprofundir gaire en els temes ni van dirigits a un públic especialista. De vegades, ni tan sols els autors són especialistes en el tema que toquen. Quan es fa un documental sobre novetats de qualsevol mena (tècniques, científiques, socials, polítiques, econòmiques...), generalment ja hi ha algú que n’ha parlat en català en documents d’altres tipus, que són els que el traductor ha de buscar per veure si aquelles novetats s’han incorporat a la seva llengua i si això s’ha fet encertadament.
La traducció de documentals pot semblar un terreny restringit, però cal pensar que inclou unes obres que poden ser molt diferents per diversos motius: pel tema que tracten, pel format amb què ho fan (narració, entrevistes...), pel to (informatiu, reivindicatiu, poètic...), per la qualitat de l’obra i per la qualitat del material que arriba al traductor (existència o no de guió escrit, transcripcions bones o dolentes, barreja de llengües, ús de traduccions...). Aquesta varietat fa que el traductor de documentals hagi de ser molt flexible. De fet, una altra de les idees que em vénen sovint al cap tot traduint és que cada text demana la seva traducció. El traductor ha de ser un tot-terreny, i l’única especialització que li ha de resultar imprescindible, naturalment, és la de la seva llengua. Pel que fa a la resta, penso que n’hi ha prou que sigui un membre del públic mitjà atent i amb recursos per obtenir informació sobre qualsevol tema. A l’hora de treballar amb documentals, el traductor sempre hauria de saber més coses sobre el tema del qual es parla que no pas les que explica el documental. Si el traductor és una persona curiosa (qualitat utilíssima en aquest ofici, com en tots, diria), el compliment d’aquest requisit pot ser una de les grans satisfaccions que li donarà la feina.
La flexibilitat a l’hora de traduir documentals s’hauria d’entendre com la recerca de l’equilibri entre la fidelitat (que en aquest cas és necessària perquè un text que no és de ficció i fa referència a la realitat ha de tenir una traducció que se n’aparti ben poc), la claredat (perquè solen ser textos amb intenció informativa) i la reproducció de l’estil de l’original.
Si parlem d’innovació, la part de la llengua que en resulta més afectada és el lèxic. En els documentals apareixen termes que no són al lèxic català actual per diversos motius: perquè el referent no existeix en el nostre entorn, perquè el referent és nou o perquè són noms propis. Tant si es tracta de denominar referents que només existeixen fora d’aquí com si el que cal és posar nom a referents nous, s’ha de dir que els que escrivim en català tenim un recurs que ja voldrien els usuaris de moltes llengües: parlo del Termcat. No sé (més ben dit, no vull saber) com podíem traduir documentals al català abans que hi hagués el servei de consultes del Termcat, com tampoc sé què faríem sense Internet. Pel que recordo, havíem de treballar més i el resultat era més dolent. Pel que fa als termes que denominen novetats polítiques, socials o econòmiques (el paradigma dels quals en l’actualitat és la «globalització»), és evident que es poden trobar o crear bons equivalents en català, però en aquest cas també és certa la dita «qui pica primer pica dos cops». En general, els primers que solen donar equivalents d’aquests termes no són traductors, sinó periodistes i, a més, les seves solucions tenen molt més ressò que les dels traductors. Per aquest motiu solen imposar-se i, quan això ja ha passat, de vegades els traductors les hem d’utilitzar en detriment d’altres solucions que potser trobem més encertades. Els noms propis estrangers, tant si són de lloc com si són de persona, també poden presentar dificultats en les traduccions de documentals. Naturalment, si un topònim estranger té forma catalana, cal utilitzar-la. També són delicats els topònims en llengües minoritàries (sobretot les de França), perquè malgrat que generalment apareixen en la llengua de l’estat, si se segueix el criteri de restituir el nom en la llengua del país (que és el que segueixen la Gran Enciclopèdia Catalana i el seu Atles), pot ser que aquest sigui més desconegut que el nom en la llengua de
l’estat. Per exemple, si ens trobem que hem de parlar de la ciutat del País Basc que en francès s’anomena Saint-Jean-de-Luz, seguint el criteri d’utilitzar la forma catalana donaríem com a equivalent Sant Joan Lohitzune, i seguint el criteri d’utilitzar el topònim en la llengua del país diríem Donibane-Lohitzune. Com que diria que ni una ni l’altra de les dues últimes formes són tan conegudes com la francesa o l’espanyola, ja tenim un problema de traducció plantejat. Un altre problema de traducció típic és el dels noms propis de llengües que no s’escriuen amb l’alfabet llatí. En els documentals on apareixen noms russos, xinesos o àrabs, per exemple, gairebé sempre haurem de decidir de quina manera els escrivim: transcrivint-los o transliterant-los. Confesso que és un dilema que encara no he resolt definitivament i que el vaig trampejant com puc. Per sort, en el cas dels documentals, és un problema que queda relativament amagat pel fet que es tracta d’obres narrades, no escrites. No està bé amagar els problemes sota l’estora ni el cap sota l’ala, però va molt bé estalviar-se d’aprofundir en qüestions tan enrevessades com aquesta.
Parlar d’innovació en el cas de la morfosintaxi és més difícil, ja que els límits entre la innovació i l’assimilació d’estructures i usos propis d’una altra llengua no són clars. Penso que a l’hora de traduir hem d’anar molt alerta a no deixar-nos influir per la morfosintaxi de la llengua de l’original, no tan sols perquè el resultat seria una traducció amb construccions i usos no genuïns, sinó perquè, encara que no hi hagi infraccions de la normativa, la presència excessiva de solucions que no són agramaticals però que tenen un ús o una freqüència d’aparició més baixa en català faria que la llengua del nostre text no fos prou genuïna. La determinació amb possessius, les construccions passives, els adjectius complementats amb adverbis o la juxtaposició de complements del nom són exemples de construccions que, malgrat que són tan gramaticals en català com en francès o en anglès, poden delatar una influència excessiva d’aquestes llengües en una traducció.
Penso que els traductors, que per definició produïm uns textos que no són genuïnament nostres (en el sentit individual i col·lectiu del possessiu), hauríem de tenir sempre la intenció de redactar-los en una llengua genuïna, genuïnament catalana, sense caure, naturalment, en un català castís que desentonaria amb el punt de vista i la intenció dels autors del text.

-------------------------------------------
Joan Mateu Besançon és diplomat en traducció i llicenciat en Filologia Catalana. Traductor free lance des de 1987 de textos audiovisuals i literaris. Habitualment tradueix i ajusta guions de cinema i televisió de l'anglès i del francès al català.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.