La memòria és el que ens fa estar vius

López Casanovas, Joan F.
Quaderns Divulgatius, 27: La dramatúrgia als Països Catalans juliol del 2005

TEATRE.- Reflexió sobre l’ésser humà i els seus
condicionants; sobre el seu interior i les coses que
l’envolten. Els grans personatges del teatre parlen
de passions humanes, de belleses, de conflictes,
d’existència, de l’home a la Terra.

Crec en un teatre viu i fonamentat en la paraula, que permeti als actors basar la seva feina en el màxim de la capacitat emocional (ex.:Arthur Miller).
Venint del país de les Rondalles, i parlant del teatre a les Illes, podria començar invocant la fórmula ritual: «Açò era i no era.» A les Illes, el teatre és, i no és.
Durant anys i panys a les illes Balears no hi ha hagut una política teatral que meresqués el nom de tal. Les autoritats es limitaven a subvencionar escarransidament i sense criteris objectivables els muntatges d’algunes (poques) companyies i prou, atura el carro. No cal dir que les subvencions eren escarransides. Amb el començament del règim autonòmic semblava que la cosa havia de canviar. Però realment, per què havia de canviar? Si és que el teatre sempre ha estat una art prou complexa i sovint molesta per al poder en la mesura que esdevenia crítica! Els diferents governs de dretes que presidí Gabriel Cañellas fins que va ser obligat a dimitir l’estiu de 1995 pels diferents escàndols de corrupció (Túnel de Sóller, cas Agricultura, etc.) no van tenir per al teatre ni l’atenció de repartir engrunes pressupostàries. Cap a finals dels anys 80, la revista Escena va dur a terme una anàlisi de les polítiques teatrals de les comunitats autònomes i a la de les illes Balears li va correspondre el darrer lloc de la coa pel que fa a despesa assignada (crec que no sobrepassava els set milions de les antigues pessetes, a tot estirar). Només el modest Consell de Menorca va iniciar una línia de suport a la producció a l’illa i amb la creació de les Aules de Teatre, una iniciativa conveniada amb els ajuntaments i el Consell, que començà el 1985 i que encara continua de la mà de l’«exjoglar» Pitus Fernàndez. Esperonat per les fortes crítiques rebudes, el Govern autonòmic va fer un tímid intent d’alterar aquest signe lamentable (gairebé zero en política teatral) i el 1989 es va nomenar el menorquí Pitus Fernàndez, l’«exjoglar», com a Gerent o Director d’un Centre Balear d’Art Dramàtica. Però la cosa va durar poc. Tres mesos després el Centre, que en realitat no havia passat de ser un mer punt geomètric, una entelèquia sense carn ni os, s’anava en orris en dimitir el Director fart d’esperar que li facilitassin la infraestructura i els diners necessaris per començar a funcionar.
No va ser fins a l’arribada al govern del Pacte de Progrés al Consell de Mallorca i després al Govern de les Illes Balears, amb el conseller Damià Pons com a responsable en una i altra institució (1995-1999 i 1999-2003) que es van poder endegar iniciatives més sòlides i treballar en el sentit d’una política teatral que s’ho valgués.
Es partia d’una prèvia: que el teatre a les illes Balears era ple de potencialitats gens ateses per l’administració pública. Calia, en primer lloc, incrementar les partides pressupostàries, i es va fer. El Teatre Principal es va convertir prioritàriament en un centre de produccions i va esdevenir una Fundació per a una gestió més àgil. Es tractà de donar suport a la realització de muntatges de diferents grups, sobretot els més professionals i d’activitat més continuada, mitjançant una convocatòria
pública anual. El 1996 es creava un Circuit Teatral, que seria el projecte Alcover, que va permetre fer arribar teatre de qualitat més enllà dels límits de la Ciutat de Mallorca. La Fundació Teatre Principal convocava aquell any per primera vegada el Premi de Textos Teatrals en llengua catalana, que enguany ja va, doncs, per la seva vuitena edició. La seva dotació és de 6.000 euros i inclou l’edició de l’obra i el dret preferent de producció, muntatge i exhibició de l’obra és per a la Fundació Teatre Principal. S’han donat en aquest temps ajuts per a creació
i millora d’infraestructures (Artà, Maó, Palma…); s’han concertat actuacions amb determinats grups i espais teatrals; s’han concedit beques per a la realització d’estudis escènics; s’han impulsat els treballs de recerca per tal de configurar una Història del Teatre a les Illes Balears (ja és al carrer el volum I del Diccionari del Teatre a les Illes Balears sota la direcció del Dr. Joan Mas i Vives(1), i finalment també s’ha donat diversa
cobertura econòmica a diferents encontres i fires teatrals, així com al prestigiós Premi Born de Teatre… El 1999, amb l’accés al Govern de les forces del Pacte de Progrés, Joan Arrom fou nomenat Delegat per a aquesta matèria, depenent de la Direcció General de Cultura.
Evidentment, no és res de l’altre món; però si tenim en compte que partíem pràcticament de zero… A ses Illes hi ha grups i persones capaces de fer un salt endavant considerable; cal fer que açò sigui possible. S’ha de formar un públic que ompli cada vegada més els espais teatrals, i s’han de facilitar les ocasions perquè es generi l’hàbit d’anar al teatre. No era raonable ni just que els millors grups de les Illes no poguessin actuar a les altres Illes, i també a Catalunya i al País Valencià. O fins i tot més enllà del nostre propi territori lingüístic. I pel que fa a la llengua, val a dir que s’ha incrementat molt significativament l’ús del català en l’àmbit teatral. Es dibuixava –amb clarobscurs, certament– un horitzó d’esperança per al teatre a les Illes.
Però la feina de les institucions ha estat efímera i amb la victòria electoral del PP el 25 de maig passat, la involució està servida. Què passarà amb els intents de superar les dificultats derivades de la insularitat? Tindran continuïtat les experiències teatrals que permetien pensar que a mitjan termini es podria formar un públic? ¿Quin futur cal esperar per a la participació en el Projecte Alcover, definit com una associació lliure, on participen una sèrie d’entitats municipals i altres organismes de l’àmbit geogràfic de la llengua catalana amb l’objectiu de crear una estructura estable d’intercanvi, que permet la realització de gires coordinades d’espectacles teatrals, i on trobam les poblacions balears d’Alcúdia, Artà, Calvià, Capdepera, Ciutadella, Inca, Manacor, Palma, Son Servera, al costat d’altres ciutats i entitats associades d’arreu dels Països Catalans (Alcoi, Andorra la Vella, Bellreguard, Dénia, Fraga, Granollers, Mataró, Reus, Sant Julià de Lòria, Silla, Tàrrega, Tortosa, Universitat Jaume I de Castelló, Universitat de València, Vic i Vilanova i la Geltrú)?
Amb el Teatre Principal de Palma que ja duu dos anys tancat i sense perspectives d’obertura immediata per manca d’inversió pública(2), caldrà fer cas a Llorenç Capellà, el guanyador del Premi Born de l’any passat, a qui les promeses de l’anterior govern de progrés per muntar-li l’obra guanyadora Un bou ha mort Manolete s’han vist estroncades d’arrel pel canvi «de regrés» a la Conselleria de Cultura: «La nostra dramatúrgia és un drama». Però convé molt a la salut de la cultura no ser derrotistes i observar amb coratge que, malgrat l’al·lèrgia endèmica que pateix el públic insular a les platees, de vegades creixen les flors dins el fang. Tenim persones que no han perdut la fe i escriuen teatre encara que no se’ls representi com es mereixerien: Alexandre Ballester, Josep R. Cerdà, Joan C. Bellviure, Joan Guasp, Gabriel Jordà, Vicent Tur, Bernat Joan, Miquel López Crespí, Josep Pere Peyró, Antoni M. Thomàs, Pep Tosar, el ja esmentat Llorenç Capellà…
I doncs, si tenim escriptors de teatre, qualcuna editorial que publica teatre (la col·lecció «Tespis» de la UIB; els «Llibres del Món i la Bolla» de l’ed. El Gall, de Pollença…), posats a tenir-ne, ¿com s’expressen, què diuen, a qui ho diuen, si és que finalment troben interlocutor...? Tal vegada s’esdevengui aquí com a la pel·lícula dels Marx i «la part contractant de la primera part serà la part contractant de la primera part», i prou...; o sigui que, d’acord amb la definició de teatre que dava ahir matí n’Albert Mestres, el contracte del món del teatre (autors, actors, directors…) amb el públic mancaria de segona part contractant. O sigui que... on és el públic? O no n’hi ha, de públic?
I els «nostres» dramaturgs? ¿Escriuen els nostres dramaturgs sobre una realitat recognitiva, amb uns escenaris i uns personatges fàcilment identificables, o s’estimen més agafar distància? La qual cosa em duu a referir-me també a un altre punt de reflexió, menys concreta però: La funció del teatre és la de servir de mirall, d’una o altra forma, a la societat, tot desvetlant-la, fustigant-la, exaltant-la...
Quan un país té un repertori –o sigui, un conjunt d’obres que han passat la prova del foc dels anys i que es consideren modèliques–, la reposició d’aquestes peces del repertori fa que uns determinats problemes que la societat havia debatut tornin a posar-se en primer pla. De vegades, allò que una generació havia exaltat, una altra generació ho combat; allò que una generació havia menystingut, una altra ho reivindica. Fent això aquesta societat es va formant, assenteix o discrepa sobre unes determinades formes de vida o sobre uns problemes concrets, encara que sigui per barallar-se. Es va creant un llenguatge comú, no
solament a causa de la llengua, sinó a causa del contingut de les obres i de l’esperit que hi batega.
No crec que es pugui afirmar amb rotunditat que a les illes Balears comptem des d’uns 150 anys ençà amb persones que hagin creat un repertori teatral, si més no com al Principat van aconseguir crear els Pitarra, Guimerà, Iglésias, Rusiñol o Sagarra; o com Escalante al País Valencià. Certament, podríem esmentar els Pere d’A. Peña, Tous i Maroto, Miquel Puigserver, Pere Capellà, o les més recents Llorenç Villalonga, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover... o un Joan Mas. Però per molt que algunes obres d’aquests autors puguin tenir un interès literari innegable, el cert és que no trobaríem els equivalents a Lo ferrer de tall, Terra Baixa, Maria Rosa, L’auca del senyor Esteve, El cafè de la Marina, etc. Potser no trobaríem en el panorama illenc prou títols davant els quals la majoria de menorquins, mallorquins, eivissencs i formenterers ens sentíssim directament al·ludits. Obres, vull dir, que ens involucrassin o que ens reclamassin l’atenció per subsistir. ¿Tal volta podrien fer aquesta funció o similar L’amo de son Magraner, de Pere Capellà, Ca nostra o Sopar agre, de Joan Mas, o El fogó dels jueus, de Llorenç Moyà? Ho dubt molt. Ignor amb quin model s’emmirallarien els eivissencs, però m’inclín a pensar que els menorquins només ho farien pel costumisme tragicòmic de L’amo en Xesc de s’Ullastrar(4), i que els mallorquins ho farien encara sota els esquemes del teatro regional, la qual cosa explicaria el fenomen d’èxit de les representacions de la Companyia d’en Xesc Forteza.
Doncs si pel que fa a l’escena balear tenim (o no tenim) la tradició que tenim (o sigui que no tenim), què en direm del panorama actual? Hem tingut per anys i panys una societat covarda, poruga, derrotada, provinciana, mesella, genuflexa davant els poders, i probablement la hi tenim encara.
Però el teatre, i l’art en general, també és revolta. Diuen que l’art actual es troba davant l’envit d’una nova requesta ètica; que les avantguardes del segle XXI seran més ètiques que estètiques. Que després d’haver sotmès els llenguatges artístics a un procés d’experimentació al límit, l’artista planteja la necessitat de «refredar» o «calmar» el procés d’experimentació i de retrobar aquells continguts que parlen del «nosaltres», que segueixen les relacions de l’individu i la seva societat per tal de comprendre millor la realitat. En aquest sentit, el comportament de l’ésser humà i la seva capacitat d’establir lligams amb els altres i amb «allò altre» esdevé un tema fonamental en tota l’activitat creativa del moment.
El teatre és la metàfora de la política. Hi ha autors actuals que atribueixen l’èxit «a les ganes de la gent d’escoltar al teatre el que la gent pensa, perquè està farta que la martellegin, des dels informatius, amb el pensament únic». Els nostres creadors actuals s’adonen de la necessitat de posar l’art (i el teatre com a l’art de la paraula-acció o, fins i tot, de la paraula absent) enfront al discurs de la tirania. Es podria dir que d’acord amb la millor tradició del teatre clàssic.
Com tots sabem, una de les qüestions més preocupants de l’actual context polític és l’abús que es fa del llenguatge pels seus efectes destructius en la consciència crítica; és un abús que tendeix a confondre, que generalitza la desinformació i provoca la corrupció de la funció principal del llenguatge(5).
És aquest un símptoma greu, perquè indica un procés de decadència i degeneració del pensament cap al qual es pretén arrossegar la gent de manera insidiosa, sense més explicacions que la imposició d’un llenguatge enganyós, d’una retòrica maniquea i imperial. John Berger, pintor i escriptor, ho definia així («Où sommes-nous?», Le Monde Diplomatique, febrer 2003): «La nova tirania, a diferència d’altres tiranies recents, depèn en gran mesura d’un abús sistemàtic del llenguatge. Junts, necessitam reconquerir les paraules que han fet malbé, i rebutjar els eufemismes criminals de la tirania. Si no ho feim, només ens quedarà una paraula, la de la ‘vergonya’.»
Contra aquesta «vergonya» s’ha d’aixecar i s’aixeca(6) la veu dels creadors (la de l’autor, però també les del director, dels actors, de tot el món complex del teatre). La veu dels creadors en la mesura que treballen les paraules semànticament «re-carregades» (si se’m permet d’expressar-ho així), recarregant-les de bell nou de sentit.
Efectivament, si hi reflexionam veurem que l’actual discurs de la tirania (discurs dominant; soroll que ofega les paraules…) recorre a imatges, a l’associació d’idees, a expressions evasives, a sobreentesos i sobretot a falsos arguments, a l’arbitrarietat en el raonar. L’abús de la característica natural i creativa de les paraules, la polisèmia, acondueix avui a desnaturalitzar, de vegades, o a buidar de contingut, d’altres vegades, mots que tenen unes llargues tradició i història de significats vinculades estretament a contextos i rerefons amenaçats de destrucció: democràcia, justícia, llibertat, drets humans, pau. A la vegada, es pretén tergiversar o amagar el sentit habitual d’altres paraules: guerra, bombes, terror, invasió, espoli, desenvolupament (=creixement?), sostenibilitat, etc. Cal exigir que ens tornin les paraules que ens van robant. Primerament perverteixen la semàntica i d’aquí al linxament només hi ha un pas.
La rigidesa per als altres és flexibilitat; desregulació és imposició d’altres regles; deslocalització és el trasllat en funció d’interessos propis; defensa de la seguretat és augment de poder; democratitzar i pacificar és destruir, envair, ocupar, apoderar-se…; bilingüisme és claudicació per a tu i monolingüisme per als altres; comunicació i convivència i tolerància equival a mort per inanició de la llengua doblegada i sotmesa; donar estabilitat i seguretat al món és imposar els objectius propis; la guerra és la pau... Són eufemismes que pretenen dissimular accions disfressades d’«allò necessari i inevitable», intencions d’imposar interessos parcials per la força en les relacions socials i internacionals. Aquest discurs de la tirania es fonamenta en frases enganyoses i en aparença de raonaments; en el doble llenguatge, encara que al final, amb un somriure cínic, els qui representen el poder absolut acabin per llevar-se la màscara. Doncs, les màscares del teatre i de l’art han de servir per desemmascarar els autèntics farsants, com fa Shakespeare, o sigui el príncep Hamlet, en fer representar als comediants l’assassinat de son pare el rei de Dinamarca en mans de l’oncle i després espòs de la mare del mateix Hamlet.
Queda clar que el paradigma d’aquest llenguatge és la publicitat, les campanyes de promoció per vendre productes, la pura propaganda. Però els conceptes i les idees no són productes per consumir irreflexivament. Cal rebutjar el llenguatge de la tirania. Hem de generalitzar, en canvi, el llenguatge que aspira a ser fidel a la veritat i a dir les coses pel seu nom. Té raó John Berger: que ens tornin les paraules. Hem d’enfrontar-nos a l’agressió verbal a fi d’impedir que uns pocs esdevenguin els amos del llenguatge i siguin els únics de saber dir, poder dir i silenciar. David Mamet, per exemple, a Glengarry Glen Ross ateny a construir uns diàlegs precisos i punyents, com arrabassats de la vida mateixa (es trepitgen, es confonen, corren paral·lels).
I bé, doncs, què demanarem als autors i a la gent de teatre, als creadors artístics i als pensadors? Doncs que facin un esforç per posar el dispositiu mitològic del nostre poble al servei de les inquietuds del present i que facin una obra d’alt valor cívic i humanista. Que reflexionin i ens facin reflexionar sobre l’anhel de convivència i llibertat i justícia… Que col·laborin a crear aquest nou marc de convivència necessari. Així ens ho deia ahir vespre en Pep Tosar / Blai Bonet en el monòleg
de La casa en obres i podria acabar referint-ho a tots els nostres autors: «...i que per a s’home, tengui s’edat que tengui, s’enorme meravella és esser viu i esser fidel a sa memòria que mos acondueix a anar, en es mateix temps, sempre cap Endavant i sempre cap Amunt, des d’on sempre seguit mos diuen: –FEIS-VOS COMPLETAMENT VIUS!» .

______________________________________________________________________________________________
1 Editat pel Govern de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i «Sa Nostra», 2003.

2 I sí que hi ha diners, per segons què: per comprar sencer l’equip de ciclisme del Banesto que correrà pel teatre europeu de l’esport del pedal la imatge de les Illes; per contractar, prèvia compra per 4’5 milions d’euros de la propietat de Costa Nord de Mallorca, el Sr. Michael Douglas, que exercirà d’actor principal en la comèdia de promocionar Mallorca per al turisme; etc.

3 Sempre l’illa com a marc de referència!, i en aquest sentit i en d’altres podríem dir que les illes Balears són un «país inexistent».

4 Versió teatral de la novel·leta d’Àngel Ruiz i Pablo, obra de Frederic Erdozaín.

5 Formes degeneratives del llenguatge. Adjectivació sistemàtica que violenta el llenguatge, pel seu contrasentit i impedeix la comprensió correcta dels fets adjectius mercenaris com guerra preventiva, pacificadora, humanitària, neta, ràpida…–; llibertat duradora; justícia infinita; catàstrofe humanitària; bombes intel·ligents; danys col·laterals; política possible (la que es vol tolerar); comptabilitat creativa (balanços falsos).

6 Ho sentíem, per exemple, ahir vespre, aquí mateix, en la veu dels autors que llegiren els seus textos.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.