Tres coses sobre els guionistes

Orteu, Francesc
Quaderns Divulgatius, 29: XIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya

 

Un guionista és una mala persona. Us ho dic sincerament. Jo sóc mala persona no perquè els meus pares estiguin separats o siguin drogoaddictes. Ho sóc perquè treballo com a guionista. I un guionista no pot pretendre fer bé la seva feina i, al mateix temps, quedar bé davant dels altres. De fet no quedes bé ni davant de tu mateix.
El guionista és dolent, immoral, pervers i, amb una mica de sort, si tot va bé, al final, molt al final, aconsegueix una certa redempció. Però anem a pams.
El guionista no és altra cosa que un especialista a causar dolor. No hi ha conflicte sense dolor i no hi ha història sense conflicte. Per tant, inventar una història és inventar una manera de fer mal. Fer mal als altres no és una feina fàcil, no si a més de mal vols causar sorpresa, admiració, esgarrifança, intriga. Per fer mal no serveix tothom. No serveixen les persones compassives. No serviu vosaltres, traductors, si considereu que teniu uns principis morals sòlids. Cal tenir vocació de torturador. T'ha d'agradar observar el dolor, investigar-lo, experimentar-lo en tu i en la gent que t'estimes, has de trobar seductora la tragèdia, has de considerar interessant la crueltat. Has d’acceptar que et diguin que estàs malalt.
Una història fa patir dos tipus de gent: els espectadors i els personatges. Els espectadors viuen aquest patiment com un sentiment plaent perquè és controlable. Saben que és una pel·lícula, saben que poden deixar de seguir-la, saben que allò passa a uns personatges. El dolor és mesurat, és una dosi tolerable, és una vacuna.
Per contra, els personatges no poden controlar de cap manera allò que els fa patir, tot i que –i aquesta és la trama– ho intenten de mil maneres. Si controlessin el seu dolor, si fossin capaços d'entendre'l, de dissoldre'l i d'oblidar-lo, no hi hauria història. Això s'aconsegueix només al final. El final d'una història és quan el dolor cessa, quan es torna dòcil, quan troba sentit, quan és acceptat, quan és un plaer.
Tot aquest dolor ha de sortir d'algun lloc i aquest lloc és la vida del guionista. Si en una història el dolor és aplicat en dosis mesurades i repartides estratègicament, en el moment d'edificar el guió, aquest dolor es troba apilat, en barra, a l'engròs, en brut. La primera feina del guionista és, doncs, cercar aquesta matèria primera i quan saps que la teva feina és aquesta ja cal que no sentis gaire repugnància cap a la misèria humana, perquè t'hi enfangaràs fins al coll.
Crear una història és crear del no res un personatge, estimar-te'l i sotmetre'l a tota mena de vexacions. A les pel·lícules de guerra, sobretot les ambientades al mar, sempre hi ha un moment que el vaixell del protagonista és atacat pels enemics. Sol passar en aquest combat que un personatge secundari –normalment és un noiet simpàtic i vitalista que s'ha fet amic de tothom– queda mal ferit, concretament en una cama. Llavors, sense instrumental mèdic, sense anestèsia, algú considera necessari amputar la cama. És just el moment de dir una línia de diàleg clàssica:
Noi, això et farà mal.
Aquesta és, considero jo, l'essència de qualsevol història. Qui talla la cama és el guionista, perquè el guionista ha decidit que el ferit seria el noi simpàtic i vitalista, el guionista ha decidit que hi hauria atac, el guionista ha decidit també que el noi era a punt de casar-se amb una patinadora sobre gel amb qui feien parella olímpica. I si al guionista se li acut una manera més dolorosa de tallar una cama, no en tingueu cap dubte, l'escriurà. Això és un guionista.
La segona cosa que vull dir sobre els guionistes és que, a més de ser males persones, som conflictius.
Oi que la nostra feina és crear històries amb conflicte? Doncs és lògic que nosaltres mateixos ho siguem. Els guionistes no tenim la mala fama de ser gent problemàtica perquè els actors són pitjor. Els actors són idiotes, però que ho digui jo no té cap valor. Qui hauria de confessar-ho és un actor. Un parèntesi. En aquest moment de la meva intervenció, descobreixo que comparteixo taula amb una actriu. Per tant, queda clar de què parlo quan dic que sóc conflictiu. Continuo.
Els guionistes som conflictius de manera diferent als actors. Els actors volen ser ells, són gelosos, egocèntrics, desmesurats i inestables. Per contra, els guionistes són cabuts, críptics, obsessius i covards. Són espantadissos. Els agrada amagar-se. Escriuen perquè no tenen el valor de pujar a un escenari. Però allò que els fa perillosos és que tenen una idea. La seva idea. El guionista intenta de manera tenaç fer allò que vol fer, i qualsevol que li encarregui una feina, tard o d'hora descobrirà que allò que el guionista fa no té tant a veure amb l'encàrrec inicial com amb les dèries del guionista.
Bé, doncs una de les meves dèries, una de les meves guerres és la lluita a mort contra els periodistes. No m'agraden els periodistes. Però dir-ho de manera genèrica no té gaire valor. Concretaré. Estic en guerra contra els periodistes que dirigeixen mitjans de comunicació i, més concretament, estic en guerra contra els periodistes que dirigeixen l'empresa on jo m'he format, TV3.
Quan entres als estudis de TVC a Sant Joan Despí per l'accés principal, trobes un camí que t'obliga a prendre una decisió radical: o tires pendent amunt i vas a l’edifici del CPA o tires pendent avall i vas a l’edifici del CEI. No hi ha alternativa. I aquesta disjuntiva física respon també a una distinció excloent entre informació i entreteniment.
Segons els paràmetres periodístics dels responsables dels mitjans de comunicació, en una ràdio, en una televisió, o bé informes o bé entretens. No hi ha res més a fer. I arribats a aquest punt, pregunto: jo, quan parlo amb la meva mare, què faig: informació o entreteniment?
Si només faig entreteniment, per què vull causar dolor?
Què no parlen ja del dolor i les tragèdies reals en els Telenotícies?
I si els periodistes ja ens informen sobre els problemes i els drames de la nostra societat, per què ho han de fer persones no qualificades com són els guionistes en àmbits poc adients com són els programes d'entreteniment?
I és aplicant aquesta lògica com el dolor, la realitat, el món va esdevenint a la ràdio i la televisió un monopoli dels periodistes.
I és per això que hi estic en guerra, una guerra que ells no entenen.
Finalment, la tercera cosa que vull dir dels guionistes és que, a més de ser males persones i problemàtics, tenim una condició que ens uneix als traductors, i és ser invisibles.
Els guionistes, com els traductors, no som considerats «persona» en paràmetres informatius. Això vol dir que no tenim «cara». Quan no tens cara no et conviden als programes de televisió a parlar de la teva feina i, per tant, són altres els qui en parlen.
Quan són altres els qui acostumen a parlar de la teva feina, són també altres els qui acostumen a ser contractats per fer la teva feina. En el cas dels guionistes, són actors o directors o presentadors de televisió els qui reben ofertes sucoses, els qui cobren quantitats importants, els qui tenen el privilegi de dirigir les seves carreres. Quan no tens cara, quan no ets persona, quan no ets ningú, tens dificultats per fer un projecte personal.
Aleshores els guionistes, i potser també els traductors, no ho sé, això ho heu de dir vosaltres, ens refugiem en una concepció tècnica de la nostra feina. I un guionista esdevé un tècnic, algú sense personalitat que per imperatius professionals ha de ser capaç d'assumir qualsevol tipus d'encàrrec, i tant li fa que se'l faci seu o no.
No és el camí. No el meu.
En moments de desesperació, de dubte, d'emprenyament, sovint he estampat a la cara dels meus entranyables companys guionistes aquesta pregunta: però tu, ets o no ets un artista?

Moltes gràcies.

______________________________________________________________________________________________

Francesc Orteu. Llicenciat en filosofia, és escriptor i guionista. Com a guionista, ha participat en diverses sèries televisives emeses principalment per TV3, així com també en la sèrie infantil Les tres bessones. Com a escriptor, s'ha distingit pels llibres d'humor. És columnista de premsa escrita i ha impartit cursos sobre el guió d'humor per a televisió.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.