Trenta anys de literatura per a xiquets

Quaderns Divulgatius, 40: IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana
Carles Cano (amb la inestimable col·laboració de Josep Antoni Fluixà)

Com que vaig veure que a la taula hi havia representació de tot el territori lingüístic, vaig entendre que jo hauria de parlar del panorama de la LIJ al País Valencià. I com que el qui més en sap, d’açò, és el meu amic Josep Antoni Fluixà, li vaig demanar que em passara els apunts sense que se n’adonara la mestra. Faré doncs una doble ullada al panorama: una ullada com cal, assenyada i seriosa, i una altra mirada una mica pirata.

Primera ullada
La literatura infantil i juvenil valenciana és, sens dubte, una literatura recent. De fet, la seua producció actual a penes té trenta anys de vida. En altres països, per contra, la literatura destinada als xiquets i a les xiquetes compta ja amb una tradició centenària fruit, sobretot, de la generalització de l’ensenyament i de la necessitat de proporcionar als infants unes lectures adequades a l’edat, alhora agradables i educatives. Però, entre nosaltres, la situació d’abandonament que ha patit històricament la nostra llengua ha fet inviable, durant molts anys, qualsevol temptativa de consolidar una literatura en valencià destinada específicament als lectors infantils o juvenils.
Hi ha una coincidència bastant generalitzada, entre els diferents crítics i estudiosos de la nostra literatura, a considerar l’any 1978 la data emblemàtica d’inici de l’actual literatura infantil i juvenil valenciana. És l’any en què Empar de Lanuza guanyà el premi Folch i Torres de narrativa infantil amb el llibre El savi rei boig i altres contes, publicat a Barcelona per l’editorial La Galera. Amb aquesta obra, sens dubte, es marcà un pas endavant cap a la modernització en la producció de textos escrits en valencià per a xiquets i xiquetes, perquè s’abandonava ja el to exclusivament rondallístic i popular dels pocs contes que es publicaven per a infants en l’etapa anterior.
No obstant això, a pesar dels esforços d’alguns escriptors vinculats al món educatiu i del suport d’algunes editorials catalanes, la literatura infantil i juvenil valenciana no s’hauria desenvolupat amb la força amb què ho va fer amb posterioritat si l’any 1982 no s’haguera aprovat la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Aquesta llei introduí la llengua dels valencians en l’àmbit acadèmic i generà la necessitat de textos de lectura per a l’aprenentatge del valencià en totes les etapes educatives. En conseqüència, es produí una demanda i, a poc a poc –però amb una progressió ascendent espectacular–, es tractaren de cobrir les necessitats. En un principi, amb el suport de les institucions públiques amb la publicació de llibres per part, per exemple, de la Diputació de València, o amb la creació de la Biblioteca Infantil de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana. Posteriorment, amb la producció d’editorials com Gregal, Edicions del Bullent, Edicions Bromera, Tàndem Edicions, Marfil, Denes Editorial, etc., que iniciaren col·leccions de llibres per a xiquets i xiquetes de diferents edats.
Des d’aleshores, la literatura infantil i juvenil valenciana ha crescut sorprenentment, tant en quantitat com en qualitat, amb una proporcionalitat superior, potser, a la dels altres gèneres o subgèneres literaris. Per això, podem dir, sense por a equivocar-nos, que la Llei d’ús i ensenyament del valencià marcà un abans i un després i, fins i tot, podem afirmar també amb contundència que, de fet, la literatura en valencià per a xiquets i xiquetes –i per a joves– naix a partir de l’aplicació d’aquesta norma fonamental en la història recent dels valencians. Per tant, ens trobem davant d’una literatura que creix paral·lelament a la llei esmentada i que compleix també anys amb ella. I, per sort, és a més, a hores d’ara, una literatura amb una presència cada vegada major en el panorama de la literatura infantil i juvenil estatal, ja que alguns dels nostres millors escriptors –per la seua qualitat– han estat traduïts a la resta de les llengües peninsulars i publicats en importants editorials espanyoles.
En aquest sentit, vist amb la perspectiva del temps passat i dels èxits aconseguits, no podem deixar de sentir-nos-en satisfets. Comptem amb una bona nòmina d’autors i d’autores de prestigi com, per exemple –a més d’Empar de Lanuza–, Mercé Viana, Pasqual Alapont, Vicent Pardo, Josep Gregori, Joan Pla, Josep Franco, Maria Dolors Pellicer, Enric Lluch, Vicent Pascual, Fina Masgrau, Maria Jesús Bolta, Pepa Guardiola, Llorenç Giménez, Joaquim Caturla, Carme Miquel, Jesús Cortés, Anna Miró, Teresa Broseta, Pep Castellano, Marc Granell i Francesc Gisbert, entre molts altres noms que és del tot impossible de relacionar ara i ací, sobretot perquè ens trobem davant un gènere molt dinàmic que, per contra –a pesar de la seua importància cultural i econòmica– no té encara l’atenció que es mereix per part de la crítica, ni tampoc per la universitat, que hauria de promoure estudis amb profunditat sobre la producció global i també sobre els diferents escriptors o les obres més destacades.
Es tracta, naturalment, del pas que resta encara pendent i que afecta la normalització efectiva de la nostra literatura per a infants i joves. Perquè, de moment, hem demostrat que som capaços de produir bons textos, de tenir bons escriptors i de comptar amb unes editorials professionals i competitives, capaces d’innovar i d’oferir cada vegada una producció més diversificada i rica. Però, per contra, ens falta, com hem dit, una valoració major d’aquest tipus de literatura i, per desgràcia, una acceptació social més generalitzada per part de la població: és a dir, ens falten lectors, però aquests difícilment es guanyaran si no hi ha un suport institucional i polític més decidit a favor de l’ús social de la llengua dels valencians. Amb tot, la literatura infantil i juvenil valenciana és una realitat sòlida que té, almenys, un present de trenta anys per a celebrari un futur, de moment si més no, esperançador.

Segona ullada

Bé, i una volta feta aquesta ullada panoràmica, per no pintar-ho tot bonic, faré ara una ullada pirata, amb un ull tapat, i ja que estem en crisi, criticarem un poc la situació, en 7 punts com les cabretes i els nanets de la Blancaneus, és a dir set coses que se’ns mengen i no ens deixen créixer:
1. Sector no professionalitzat
Veig, veig… un sector gens professionalitzat pel que fa als escriptors. És a dir: quasi ningú de tots ens guanyem la vida amb els personatges eixits del nostre magí, que és una paraula molt bonica i em quedava bé ací. I això suposa que escrivim en vacances, a les nits, els caps de setmana, o furtant temps al temps, per la qual cosa, almenys en el meu cas, escrivim amb excessives pressió i rapidesa.
2. Mercat menut i territorial
Tenim un mercat menut i desgraciadament circumscrit al nostre territori, i quan dic nostre territori dic des de Vinaròs a Guardamar, siguent molt optimista, perquè Torrevella pertany a la Federació Russa. Ací més amunt, vosaltres els nostres veïns, cosins germans, amics, coneguts i saludats, etc., amb qui compartim la cosa de la llengua, no ens feu ni punyeter cas. Les vendes dels autors valencians i la seua presència als mitjans de comunicació són, no diré inexistents, però sí ridícules i em consta que no és el tracte que reben els autors catalans de literatura infantil per part nostra. Sembla que amb un representant per disciplina per matar la mala consciència lingüística ja n’hi ha prou i a la literatura infantil pareix que no tenim dret ni a eixe un; bo, dic mentida, al meu amic Enric Lluch sembla que li va prou bé per ací.
3. Dependència de l’escola
El mercat del llibre infantil i juvenil continua dominat per l’escola. És a dir, és un mercat captiu de la prescripció. Amb la qual cosa moltes vegades el llibre infantil i els autors ens convertim en moneda de canvi: «Si ens compres el llibre de tercer de matemàtiques, jo et portaré en tal que fa unes animacions molt divertides.» És a dir són molt pocs, encara que molt honorables, els pares que compren llibres fora de l’escola i es preocupen pel que lligen els seus fills; al capdavall ens conformem que no protesten quan en l’escola els demanen un llibre.
4. Els cavallers inexistents
Se’ns ha dit la germana menuda, la germana minusvàlida, la Ventafocs de la literatura i moltes altres coses. Jo crec que som els cavallers inexistents, d’Italo Calvino, i per descomptat les dames. És clar que a tots ens agradaria ser la J.K. Rowling aquesta i haver fet sonar la flauta màgica del Harry Potter, però ens aconformaríem només que els mestres, les bibliotecàries i alguns pares ens conegueren. I que els mitjans de comunicació es recordaren, a més de per Nadal, que hi ha unes persones que es dediquen a escriure llibres per a xiquets.
5. Poc risc
Porte més de vint-i-cinc anys en aquest negoci i, llevat d’iniciatives molt puntuals i alguna cosa extraordinària en el sentit de rara, estranya, única, veig que en general, pel que fa al mercat estrictament valencià, hi ha poc de risc, tant per part dels autors com dels editors, tot se pareix molt a tot.
6. Il·lustració
Encara, després de tants anys i especialment pel que fa a la literatura infantil, hi ha autors i editors que pensen que la il·lustració en els llibres és una cosa secundària, i...
7. Les institucions, polítiques i acadèmiques
Per no cansar, ja que tots estem d’acord que la lectura és una de les activitats més plaents i productives en el sentit que fa ciutadans, persones raonables i enraonades, estaria bé que les autoritats acadèmiques, és a dir la Universitat, ens considerara necessaris, importants i tinguérem una presència raonable als plans d’estudis i a les aules.
I, ja posats, demanaria de passada que les institucions s’implicaren de valent amb iniciatives imaginatives i agosarades que donessin de debò suport al llibre.
Recordem-ho, la llavor són els xiquets, si no els cuidem no tindrem lectors adults.
Bo, I aquesta és la meua «doble visió» i no sempre la «doble visió» és la d’aquells que van beguts.

CARLES CANO. Llicenciat en filologia catalana. Autor de literatura infantil i juvenil, amb més de cinquanta llibres publicats en diverses llengües, guionista de ràdio, televisió i còmics, i també autor teatral i contacontes. Com a contacontes ha participat en actes en diversos països. Des de l’any 2000 es dedica a la poesia visual i objectual.