Autors i Autores

Joan Abellan

Artaud i el teatre

"El tema teatral no té, en el conjunt de l'obra escrita d'Antonin Artaud, una extensió majoritària, i tanmateix és aquesta part de la seva obra la que millor l'identifica, la que, probablement, sustenta amb més força el seu discurs. I això no només pel que fa a les teories i als manifestos que durant alguns anys han tingut un pes tan específic en la recerca teatral contemporània, sinó també perquè en Artaud, la paraula, l'ús de la paraula, sempre té una finalitat comunicativa personal profundament dramàtica; i per bé que puguem classificar els seus escrits en poesia, manifestos o cartes, tots es poden configurar en un gran monòleg viu, on la paraula, reflexió sempre persuasiva, sempre amb l'anhel d'actuar sobre l'entorn, surt del més profund de l'home i del personatge Antonin Artaud.

En Artaud, la vida i el teatre, viure i fer teatre, esdevenen coses alhora antagòniques i unides. El doble fonamental de la seva existència. Artaud volia actuar sobre el món amb un teatre que no fos una trivial reproducció mimètica. I volia que actués sobre ell mateix. Per a Antonin Artaud la vida no fou pas fàcil ni agradable. Seguint-la a través de la seva obra, hom troba natural que no pogués acceptar un teatre que es limités a la imitació superficial. Calia que el teatre fos més real que el món, que pogués fins i tot ajudar a canviar-lo. Artaud fou un esperit lúcid en un cos torturat. Fou el seu esperit que necessità l'art i ell buscà fins a la mort aquest art per a l'esperit.

Per entendre l'obra d'Artaud s'hi ha de penetrar. I per copsar tot el rerafons de les seves idees, cal una clau: no perdre de vista la duplicitat que sempre hi ha implícita. Tots els seus escrits estan tan lligats a la seva vida, al seu conflicte personal, que fins la més teòrica de les seves especulacions, per comprendre-la bé, no s'ha de deslligar gaire del moment vital en què fou elaborada.

Sofriment, fracàs, incomprensió en vida i una fecunda rehabilitació després de mort, amb prou mèrits per col·locar el nom d'Artaud a la llista dels «maleïts». Però Artaud també es pot mirar des d'altres òptiques a més de la de l'escriptor maleït o el pensador marginal. La seva obra també es pot considerar com el testimoni brutalment real d'una existència acompanyada gairebé sempre de la malaltia, del dolor mental i físic, de les drogues que el poguessin mitigar, i d'una lluita per enfrontar-se a una societat que rebutja els qui, com ell, no es poden adaptar de ple a les seves regles. Entendrem, així, molt millor el paroxisme il·luminat de la formulació dels seus descobriments —perquè Artaud sovint descobreix—, la clarivident vehemència de les seves exhortacions al canvi radical i les lògiques dificultats que l'impedien convertir en realitat les seves intuïcions."

(Fragment de la introducció a Artaud i el teatre)