Autors i Autores

Josep Lluís Aguiló

Entrevistes

Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) va guanyar amb el seu nou llibre, Llunari (editat per Proa), el Premi Jocs Florals de Barcelona 2008.

—Quines semblances i quines diferències presenta
Llunari respecte dels teus llibres anteriors?
—Per a mi aquest és un llibre que continua la línia oberta per La biblioteca secreta, que era el darrer que havia escrit tot i que, per circumstàncies, va ser el primer que vaig publicar després de devuit anys de silenci. Si a Monstres, el meu llibre de més èxit, sobretot em vaig proposar de fer un llibre unitari, com qui fa una exhibició de musculatura, agafant un tema i intentant
tractar-ne tots els aspectes fins a exhaurir-los, amb La biblioteca secreta primer i ara amb Llunari he anat pel camí dels poemes individuals, autònoms, que tenen un principi i un final i no necessiten d'altres poemes perquè
els lectors en puguin completar el sentit.

De totes maneres, Llunari té també una certa unitat, potser no és una unitat temàtica, però sí d'atmosfera, de to...
—Els poemes parlen de coses de les quals només se'n pot parlar fent-ne poemes. És a dir: tot el que pot esser dit en una carta, per telèfon, en un fax, parlant amb la dona que estimes, no és material poètic. Evidentment, durant el període d'escriptura d'un llibre t'obsedeixen tota una sèrie de coses que només poden ser expressades o reflectides amb un poema, i això és el que dóna una unitat al llibre. De totes maneres, cada poema està concebut i escrit perquè pugui ser llegit individualment.

Quins són els temes o les obsessions recurrents d'aquest llibre?
—Aquesta pregunta és molt difícil de respondre. O bé és molt fàcil. Les obsessions o els temes principals d'aquest llibre són la mort, la vida, l'amor. La pura existència. Cada poema de Llunari gira al voltant d'una obsessió, que jo, escrivint, intent investigar i aclarir per a mi mateix i per als altres.

A què et refereixes?
—Jo crec en la poesia com a eina de coneixement. Hi ha un poema, que es titula «Els Impactes Mínims», que tracta sobre la mort i l'amor, sobre l'impacte que produïm nosaltres mateixos sobre el món, sobre el canvi que produeix l'amor en la gent...

El llibre té un cert aire de màgia antiga, també.
—A mi m'interessava el plantejament màgic perquè, en el fons, els llibres de màgia, normalment, eren llibres de remeis, calendaris de llunacions, en els quals s'explicava a la gent quan havien de sembrar i fer la collita i etcètera. És a dir: eren llibres que tenien una utilitat pràctica. I jo crec que els llibres de poesia tenen aquella mateixa utilitat pràctica que els llunaris. Encara que la gent que habitualment no en llegeix es pensa que la poesia és una cosa per a experts o
per a iniciats.

—Llunari també té un aire com a profètic.
—Sí. Perquè aquells que posseïen un llibre de màgia se suposa que podien endevinar el futur. I, a la fi, els poetes, què feim més que provar d'endevinar el
futur, o el present, o d'endevinar qualque cosa que no es veu? Per tot això em va interessar utilitzar una imatgeria i una atmosfera i un to que remetessin a un ambient de màgia.

Realment hi creus en aquest esperit profètic de la poesia?
—Jo crec que la poesia serveix per conèixer-nos i per conèixer el món. La filosofia és la gran ciència, i la poesia crec que és una aproximació intuïtiva a la veritat, o a una certa veritat. Encara que la meva poesia és molt racional. A mi, la irracionalitat no m'interessa. En la meva obra, vull dir. En la d'altres, sí que m'interessa, i molt.

Alguns dels poemes són molt discursius. Això vol dir que neixen d'una idea clara, que van molt orientats ja d'entrada?
—Sí. Cada poema meu està molt meditat. Quan el don per enllestit, l'he refet i repensat molt, moltíssim, fins i tot he provat de tenir presents tots els vessants del tema que hi tract. I únicament quan ja sé tot el que m'interessa dir sobre aquell tema, escric pròpiament el poema. Això fa que un mateix poema tengui versions que no tenen res a veure. Potser un poema va començar sent en vers lliure, potser després va passar a estar format per decasíl·labs, potser després es va convertir en un sonet i potser finalment va tornar a ser en vers lliure. El poema és una estructura que jo bastesc com si fos una casa, i vaig mirant i pensant i decidint si vull que tengui dos o tres o quatre pisos, dues o tres portes, set o deu finestres... Amb això et vull dir que cada poema és un exercici total de racionalitat.

La discursivitat dels poemes et permet fer-los més clars, no?
—Sí, però també em permet fer que el llibre tingui una lectura molt fluïda. Molta de gent m'explica que el vers li trenca la seva capacitat lectora, aleshores a mi m'interessava que els versos d'aquests poemes fossin molt fluids, que hi hagués el mínim d'encavallaments, inclús que es poguessin llegir com si fossin prosa, però que així i tot, per descomptat, mantinguessin un clar sentit poètic.

Per escriure poesia, llegir prosa t'és tan útil com llegir poesia?
—La prosa m'és molt útil per saber què m'interessa fer i què no. Quant a estil literari, vull dir. Moltes vegades, quan llegesc novel·les, trob un vers aquí i un altre vers allà, i pens: mira, ara aquest senyor ha fet un vers extraordinari i no se n'ha temut. En tot cas, llegir prosa m'és molt útil a l'hora de fer poesia.

Ja ho recomanava en Pound, això.
—Exactament. Un dels consells que donava en Pound als poetes joves era que llegissin bona prosa.

(Pere Antoni Pons, "Cada poema meu és un exercici de racionalitat", Diari de Balears. Suplement de cultura, 27 de desembre de 2008)

* * *

Toca de peus a terra, però amb la ploma juga a fer volar la imaginació per explicar la veritat. Té una poesia directa i "planera" encara que, per treure totes les capes de la ceba poètica, cal endinsar-s'hi a fons. Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967) acaba de treure al carrer el seu quart poemari, Llunari, el llibre de la seva maduresa literària després d'anys "d'aprenentatge", com diu l'autor. Amb aquest llibre Aguiló ha estat remi Jocs Florals de Barcelona 2008 i s'ha convertit en el poeta de la Ciutat Comtal. Ahir va presentar el seu nou treball al Caixafòrum de Palma.

—A l'edat de devuit anys vàreu publicar el primer llibre, però en vàreu estar devuit més per treure el segon. Sempre us ho pensau tant?

Cants d'arjau era el llibre d'adolescent. Jo, en comptes de guardar-ho dins un calaix, ho vaig mostrar a Lluís Massanet, que em va dur a veure Miquel Àngel Riera. Li agradà i el vaig publicar a la seva col·lecció. Ara bé, en conèixer persones com Blai Bonet o Bernat Nadal, em vaig adonar que hi havia massa diferència entre ells i jo. Per això, vaig decidir escriure i deixar de banda la publicació. En aquells moments, publicar era molt fàcil.

Ara ens presentau Llunari, un llibre amb tres definicions possibles: calendari lunar, llibre màgic o taqueta blanca que es produeix dins l'ungla. Amb quina us quedau?
—El meu és un llibre de màgia. És un llibre que intenta endevinar el futur, perquè la meva poesia tracta de l'ésser humà. Una altra accepció és que Llunari, llegit a l'inrevés, fa sortir el dimoni de dins. Això ja m'està bé. Al meu entendre, qualsevol poemari ha de fer sortir qualque cosa al lector, qualque sentiment de dedins.

Just en començar el llibre, parlau de laberints vitals. Com són els vostres laberints?
—Hi ha dos tipus de laberints: els que hi ha per arribar als centres de les coses, i els que hi ha per sortir-ne. Els meus sempre són per arribar fins al fons. Són camins tortuosos que has de seguir per arribar a un objectiu: la veritat. El meu laberint és la vida, i això és l'únic que puc oferir. Els poemes són el meu punt de vista, la meva experiència personal. Tot està escrit, tot està dit: l'únic que canviam és com ho enfocam, com ho deim i quina és l'aportació personal del creador. Si he d'oferir la veritat, m'he d'oferir a mi mateix a través dels meus poemes.

Però aquesta realitat vostra és ben àmplia i diversa.
—Hi parl de molts temes diferents: hi surten des de cowboys fins a fades. Hi surt tot un revolutum de temes que he aconseguit fer, per fer que sigui interessant i no cansar.

Us considerau una persona realista?
—Bartomeu Fiol deia que les coses són com són, no com voldríem que fossin. Jo, el que faig en aquest llibre és constatar això, com crec jo que són les coses.

Sebastià Alzamora us definia, fa temps, com el poeta del coneixement. Hi estau d'acord?
—Ho va dir per aquest tipus de poesia que faig de no parlar tant del jo ni de com em trob, sinó del que veig. La meva interpretació i la meva anàlisi són allò que oferesc al món. Com t'he dit, intent trobar quina és la veritat.

Ens falta saber la veritat, saber de les coses?
—És molt positiu cercar la veritat. Jo sols puc mostrar el meu punt de vista i les reflexions que jo en trec, d'aquell moment. Si t'hi fixes, aquest llibre és un estil de confidència des de l'estupor. Una persona que veu un fet i el conta. Vull arribar a aquest estil molt planer, com si contassis una cosa a un amic.

Però tots tenen un rerefons?
—Cada poema va per capes, com una ceba. Després d'una primera lectura, hi ha les claus perquè el lector que hi vulgui intervenir pugui trobar aquestes capes de l'interior.

(F. Marí: "Si he d'oferir la veritat, m'he d'oferir a mi mateix a través dels meus poemes", Diari de Balears, 6 de desembre de 2008, p. 39)