No viuré a l'estiu cremat
ni a la tardor marró ni a l'hivern gris
ni a una primavera tenyida de porpra imperial.
La meva estació és l'estació de les ombres,
temps de magranes i de raïm
de pluges desfetes i d'adéus i fins-a-un-altres.

Aquesta estació té la música impossible
d'Edith Piaf cantant Jacques Brel
i les llums només il·luminen mitja cara
a la gent que hi habita per un temps breu.

Les barques tornen carregades de peix
servioles i llampuga i alguna tonyina perduda
i la sang dibuixa vermells a la coberta dels llaüts.

A les biblioteques només hi ha atles
i gruixuts tractats de botànica.
A les parets emblanquinades
no hi ha quadres ni fotos, sols mapes.

No es parla gaire a l'estació de les ombres.
Les veus es difuminen fins que arriba el silenci
i no hi ha tinta per embalsamar les paraules.

("L'Estació de les Ombres", dins del llibre L'Estació de les Ombres. Palma: El Tall, 2004, p. 14)

* * *

Com els traços de la tinta que defineixen
el temps ocult, les temibles ratlles dels tigres
i els jeroglífics de les taques del jaguar
mostren l'escriptura d'un déu afeccionat
als astuts felins d'or i a la seva gràcia.

Al Puig de Randa, a Mallorca, Ramon Llull
desxifrava a les fulles de la mata escrita
cada dia les paraules verdes i grogues
dels capítols manuscrits per un déu botànic.

Se'ns ha revelat que el que busquem ens espera
als llibres muts d'una biblioteca secreta.

Podem començar a cercar la veritat
trobant on s'amaga la tinta que ens tatua
al món; l'escriptura breu d'esteles que ens ha
descrit a l'oceà. A la batalla que ens ha
estat promesa, al lloc d'avantguarda a què
se'ns destina abans de l'atac de l'enemic
o dins dels arxius d'un bibliotecari cec
trobarem les portes d'or, els panys i les claus
de la biblioteca secreta de l'oblit.

("La biblioteca secreta", dins del  llibre La biblioteca secreta. Palma: Caixa de Balears, 2004, p. 17)

* * *

La meva mare va embogir d'amor
per un brau blanc. Dèdal li va cosir
una eròtica disfressa de vaca.

El meu pare, Minos, va dir a Dèdal
que em fes un gran palau: amb passadissos
cecs, amb els camins entortolligats
i les sales i cambres amagades.

A cada paret hi va fer posar
un mirall per repetir la cadència;
el ritme detestable de la bèstia. 
M'avesaren a menjar carn i sang
i a viure clos en un mausoleu cíclic.

Jo era el fill i el monstre i tots sabem bé
que els monstres s'enduen la pitjor part
del joc dels averanys i dels profetes.

El cap de brau és només una anècdota.
La meva part pitjor és la part d'home.

("Minotaure", dins del llibre Monstres. Palma: Moll, 2005, p. 26-27)

* * *

Fugint l'edat de la immediatesa
l'àguila plana sobre la mar lenta.
Les ales obertes, rapaç estesa,
núvia de l'aire i la seva empenta.

És l'amant eterna del temps. Vinclada
llenega pels aires. El seu picat 
travessa l'aire i la porta tancada
a un passat mort perd el significat.

L'ocell compleix el diari misteri
descendint del braç de la gravetat
amb l'altivesa de l'ésser aeri,
com fam alada, al fetge despullat.

El tità que veu baixar del mirall
del cel la seva diària amant
arrossega les cadenes i el call
ardent dels fermalls cruels d'adamant.

Prometeu, enamorat del moment,
oblida l'home i el foc i el martiri,
l'injust Zeus, el penya-segat silent
i el càstig immortal; l'etern deliri.

Just veu en l'àguila, suspesa al cel,
en el seu vol d'aproximació,
la companya eterna del foc i el gel

i ofrena, cada dia, al seu amor,
de sempre esmolat bec executor,
un regal repetit de fetge i fel.

("L'Àguila de Prometeu", dins del llibre Monstre. Palma: Moll, 2005, p. 37-38)

* * *

Quantos Césares fui!
FERNANDO PESSOA-ÁLVARO DE CAMPOS,
"Pecado Original"

Les seves mans esperen als revòlvers.
No deixa cap ombra el sol del migdia.

L'enemic està només a vint passes.
La imatge del duel es repeteix: 
és l'enèsim encontre de la mà
amb el ferro modelat, per enèsima
vegada, amb una de les formes noves
que l'enginy ens permet donar a la mort.

La pols del carrer els ha cobert les botes,
els espectadors esperen el tret,
el saloon ha despatxat esperit
de fusta mesclat amb verí de serp.

Fa sols tres dies que cavalquen junts.
Ara fa mesos que no s'han banyat.
Fa tres dies que esperen el moment
de l'explosió que alliberarà
una bala del seu catau de bronze.

Un d'ells porta al coll un amulet indi
(com és que el té és una altra història).
Un no ha matat mai ningú per l'esquena.
Un, mai no s'ha sentit tan viu com ara.

Un d'ells va deixar una dona i dos fills; 
fa dos anys que no els ha enviat diners.
Un d'ells morirà d'aquí a uns instants
però jo no m'havia sentit mai
la meitat de viu de com em sent ara.

("Tumbleweed", dins del llibre Llunari. Barcelona: Proa, 2008, p. 31-32)

* * *

Com a bon espartà suportes
les ferides sense voler adonar-te
que el vigilant ho sap.

Segurament, està jugant amb tu.

Els dos sabeu que el delicte
no és que l'hagis robada,
sinó que t'agafin.

I ben mirat és una bajanada
ser tan espartà que no puguis
obrir el sobre, mirar l'anàlisi
i saber si has d'anar al metge
a treure't la guineu del ventre.

("Guineu", dins del llibre Llunari. Barcelona: Proa, 2008, p. 37)