[Olor de colònia]. Més a prop de la gran novel·lística francesa del segle XIX i de la novel·la psicològica i de personatges ben construïts que vam començar a tenir amb Miquel Llor, que va continuar, en certa manera, Sebastià Juan Arbó i que avui escriuen Jaume Cabré o Emili Teixidor, Olor de Colònia es una novel·la semblant a La gran marxa de Doctorov: ordenada, clàssica i completa en ella mateixa. [...]

Lluny dels malabarismes i de l'anorèxia verbal de tantes novel·les del nostre temps, lluny de l'escàs coneixement d'una època resolt amb quatre pinzellades documentals, lluny de la pressa narrativa dissimulada amb escenes de sang i, sobretot, de sexe, a Olor de Colònia trobareu l'ambient opressiu d'un món tan reclòs que fins i tot sembla que la guerra civil n'hagi quedat fora, tot i que ha afectat positivament les relacions de les famílies de Climent i de Teresa o, negativament, la de les germanes Gertrudis i Rosalia, solterones perquè hi van perdre els xicots. La teranyina de relacions, interessos i mesquineses de la colònia és molt més densa, marca encara més, atrapa a tothom: treballadors i amos, directius i monges, nois i noies.

(Xavier Cortadellas: "Sota el so de la sirena", El Punt. Presència, 20-26 de març de 2009, p. 36-37)

* * *

[La casa cantonera]. Tota obra té un origen, però no és gaire habitual que sigui un sol record que persisteix tot i el pas de molts anys i de moltes vivències […] Josep Cots, el seu editor, la defineix com "una escriptora potent amb una gran capacitat de fabulació i domini del llenguatge; ara repeteix aquestes virtuts però de manera més concentrada", perquè el llibre té 140 pàgines. "Cada llibre és com ha de ser –matisa Alcàntara–; jo pensava que seria més llarg tenint en compte tot el que volia explicar, però vaig optar per un estil concís, frases curtes, triar els adjectius de manera que t'estalvien una pàgina... i ha quedat més curt, més del previst".

[…] A banda de deixar-se arrossegar per la necessitat que pot provocar escriure una novel·la ("quan escric sóc tot cor, tripes: m'hi aboco sencera"), hi ha una cosa que Alcàntara té clar: "Sempre em pregunto què vull explicar abans de començar i, en aquest cas, volia parlar de la gelosia, un sentiment que tots hem patit però mai confessem; gelosia de parella, però també entre germans, amics, veïns..."

La gelosia, per tant, és l'energia sentimental que posa en marxa el motor d'una novel·la en què l'autora "té l'habilitat de mostrar el desenllaç de bon començament i després va desfilant com s'ha arribat fins a aquell punt", explica Cots. […]

(Lluís Llort: "Estirar el fil de la boja del poble", Avui, 3 de febrer de 2011)

* * *

[Els dies sense glòria] L’arc temporal que cobreix la novel·la és ampli: comença l’any 1930 i acaba el 2003, poca broma. Veiem com creix una família a mesura que passen les dècades, assistim a transformacions històriques i sociològiques profundes, reflectides en canvis de costums i de maneres de fer com l’aparició dels primers supermercats, dels aparells de televisió o de les cadires de plàstic. Quatre pinzellades històriques s’endevinen al fons de la tramoia narrativa: una guerra civil viscuda des dels marges, una migració cap a les poblacions del tèxtil, reunions secretes, un viatge a Londres per avortar, la mort del general Franco. La història comença amb l’enamorament de la Miquela i el Ton, que viuen una història d’amor una mica tardà que és una delícia. Són personatges arrelats a un tros de terra i aquest amor per cultivar-la l’heretarà el seu únic fill, l’Enric, un noi enyoradís que viurà sempre apocat sota l’ombra d’una mare totterreny. Quan es casi amb la Glòria, la dependenta de la carnisseria del poble, i la faci entrar a casa de la Miquela, es posarà en marxa una competició entre les dues dones que tenyirà tota la vida del matrimoni. La manera delicada com es parla de la transformació de l’amor entre dues persones al llarg de més que quaranta anys és un dels punts forts de la novel·la.

Es podria discutir si l’autora fa servir un truc d’estratègia narrativa molt clàssic, perquè amaga una informació vital d’una escena de la primera part i no la revela fins gairebé al final, però no seria just. En primer lloc perquè hi ha prou pistes perquè intuïm aquest secret tan fonamental de la vida de la Glòria, i en segon lloc perquè el que es descobreix és una cosa que és al cor del que vol explicar Alcàntara, que vol parlar de la inextricabilitat dels lligams familiars, de les herències enverinades que rebem com a fills i donem com a pares. És una novel·la que també es podria titular Els dies sense mare perquè aquesta és la característica que marca per sempre la vida de la Glòria, que és una nàufraga que mai no va tenir-ne, i que en canvi es casa amb un noi que viu tota la vida ofegat per un excés d’amor de la seva. De quina manera l’instint de protecció dels cadells –dels fills– els pot destruir la vida: aquesta és la biga mestra que sustenta l’edifici, o potser hauríem de dir el bloc de pisos, que ha bastit Alcàntara, perquè aquesta també és una novel·la sobre com es fa de petita la vida quan es trasllada del camp a un pis barat, on les estretors físiques alimenten les de l’ànima.

(Marina Espasa: "Heretaràs la meva vida", Ara llegim, 19 de març de 2016)