Trio la paraula Espanya. Precedida per espantós i espantosament, i seguida per espanyadís, espanyador –que fa el castellà estropeador– i espanyar, que és trencar violentament el pany d’una porta o d’una caixa. Enmig hi ha la paraula Espanya; és a dir, entre el foc i les brases, comença amb la por i acaba amb un robatori.”Recomano vivament als lectors que es passegin pel Diccionari català-valencià-balear (nom poc afortunat), que és un obra monumental de dos grans lingüistes, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Per dir-ho ras i curt, aplega tot el lèxic català amb totes les varietats. És una mina, una font de plaer, una delíciaper als amants de la llengua catalana i de la cultura popular, perquè també incorpora dites, cançons, jocs, creences, costums...

Com que es pot accedir al diccionari per internet, els proposo que hi busquin paraules bàsiques com ara poma,figa,orella,peu,cavall,missa o dia. S’admiraran de la riquesa de l’idioma. D’esclop trobem quinze definicions, la majoria de caràcter local. Després vénen quatre locucions o girs lingüístics, l'últim dels quals diu: “Orate fratres: Jo amb esclops i tu amb sabates, l’ase em fot si tu m’atrapes. Dita humorística (Llofriu).” Els asseguro que hi ha tanta substància en aquestes breus línies que donen per a tota una conferència. Només destaco que és una paròdia del llatí de missa, amb un doble repicó, el primer és infantil i profà, i el segon és una de les expressions més bestials de la nostra llengua. Literalment, perquè el sentit primigeni del verb fotre és, per dir-ho en paraules de l’Alcover-Moll, “tenir acte carnal”.

Ramon Solsona: "Alcover-Moll i els esclops", a El Punt Avui, 12 d'octubre de 2012.

* * *

En Palma y Barcelona se conmemora el 75.º aniversario de la editorial mallorquina Moll. Fue otra obra del filólogo Francesc de B. Moll, y sin ella toda una Mallorca cultural no hubiera existido.

Por un lado, publicó el Diccionari Català-Valencià-Balear, heredado del alocado canónigo Alcover, monumental en su volumen físico y registro de vocablos, aportados por corresponsales isleños, catalanes, valencianos y la tradición literaria.

Durante siglos el idioma fue esa “casa del alma”, que decía Heidegger, e incluso “casa del pueblo”, única referencia objetiva y común. Así, el DCVB agavilla la riqueza de la dispersión lingüística, su fabulosa carga genética con expresividad a flor de piel. Moll publicó también la preciosa coleccioncita literaria Les Illes d'Or, que reunió el acervo creador balear. Y en el momento clave y dramático de la posguerra, le asistió para reanudar las ediciones en catalán otro filólogo, el valenciano Sanchis Guarner, desterrado en Palma por republicano. El que tuvo una idea genial: publicar libros de franquistas y falangistas locales, y empezaron reeditando a mosén Llorenç Riber – sobre el que Damià Pons prepara el que será un revelador estudio– y después obtuvieron originales de Llorenç Villalonga, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans... Se trataba de personas que hasta trabajaban en el diario del Movimiento Baleares, pero de laxa convicción política, muy a la mallorquina, y que con tal de editar...

Pero así más adelante a la censura le fue difícil cerrar el grifo. Pero como la colección sólo circulaba por las islas, y además era conservadora y clericaloide, Moll creó otra, Raixa, dirigida al entero territorio catalán. 

Baltasar Porcel: "La casa del alma y un general", La Vanguardia, 17 de març de 2009.

* * *

Moll no va ser només l'autor, amb mossèn Alcover, del Diccionari català-valencià-balear, la proesa més gran de la seva vida científica; va escriure o traduir altres nombroses obres essencials de lingüística i d'història de la nostra filologia, i va editar diverses col·leccions de llibres per escampar i enfortir la cultura catalana. Repercussió: només de les Rondalles de mossèn Alcover se n'han distribuït mig milió d'exemplars, i de l'esmentat Diccionari, entre quaranta i cinquanta mil col·leccions. Però això el lector ja ho trobarà en altres llocs, per mica que vulgui aprofitar l'escaiença d'aquest Any Moll.

Jo els aconsellaria dues de les seves obres que permeten de tenir del personatge una idea no tan feta de xifres. La primera són les seves memòries: Els meus primers trenta anys i Els altres quaranta anys (Mallorca, Moll). Prosa instructiva i amena, com ell. La segona és l'Epistolari Joan Coromines - Francesc de Borja Moll, editat per Josep Ferrer i Joan Pujadas, amb un pròleg molt ben fet de la seva filla Aina (Barcelona, Curial). Em referiré breument a aquesta segona obra. Així com la correspondència de Moll (dels Moll) amb Joan Fuster és poc interessant per a un públic ampli (majoritàriament són aspectes administratius), aquesta altra és d'un interès excepcional. L'epistolari ens forneix una radiografia del tarannà i de les fatigues de tots dos personatges, ens dóna detalls de la situació dels nostres cercles lingüístics de postguerra i hi trobem opinions extremament interessants de tots dos sobre la llengua estàndard.

Joan Solà: "Any Francesc de B. Moll", Avui, 19 de desembre de 2002.