Autors i Autores

Blanca Busquets i Oliu

El jersei

Si ara, a l'entrada del segle XXI, un home trobés una dona verge als vint-i-sis anys, segurament pensaria malament, es diria que alguna cosa passava, que no podia ser que a la seva edat encara no sabés res dels plaers de la vida, que la dona, o tenia problemes per relacionar-se, o era monja i no ho volia confessar, o no hi era tota. Imagina't tu, si la Sandra ja no ho és als setze i, de la manera que la Dolors va sentir que s'ho passaven amb aquell Jaume a la seva habitació, és evident que no l'ha desflorat ell, que ja estava ben desflorada. Reina Santíssima, com han canviat els temps.

Però hi ha coses que no canvien mai, això també és veritat i també s'ha de tenir en compte. Per exemple, no canvien els sentiments. Potser abans eren més càndids, més ingenus, però eren els mateixos. I ara, jo no festejo pas, amb l'Eduard, som amics i prou. El pare s'havia exaltat encara més, amics, dius, en quin sentit, noia, no pots ser amiga d'un home i jeure amb un altre. No has de jeure amb cap abans de casar-te, però encara menys amb un amb qui no festeges. El pare va sacsejar el cap i va murmurar molt més suaument, com derrotat, ai, filla meva, no només t'has perdut tu, també m'has perdut a mi, seré la riota de tothom. Sort que sóc el teu pare, i no el teu marit.

S'obre la porta del carrer, ha arribat la Sandra. La Dolors amaga precipitadament la labor. La Sandra, mentrestant, entra, es treu l'abric, s'emmiralla, i la Dolors aprofita per acabar-ho de desar tot a dins la bossa. La néta s'hi està una bona estona, davant del mirall, com sempre. La Dolors la distingeix de lluny, ja es posa de perfil i es mira el cul, i fica la panxa endins, però si no en té gens, de panxa, ara sí que està lletja, se li marquen les costelles i fa molt mal efecte. Nena, Leonor, diria ara, mira't la teva filla i digue'm que està ben alimentada, si tens valor, perquè això no és tenir una filla sencera sinó només mitja, o un quart, no queda gairebé nena, i sí, sí, és clar que té la cintura que diuen les mides del paper, o sigui, no res, una misèria, Déu del cel, Leonor, com és que no te n'adones.

(Fragment d'El jersei, 2006)