—Quina temàtica descriu la teva darrera novel·la sobre Joan de Serrallonga i quan sortirà publicada?
—Depèn dels interessos editorials, perquè ja està a punt. És una novel·la que manté el rerefons històric, però intento que aquest discurs quedi subordinat al literari, malgrat que el protagonista sigui real. L'objectiu principal de la novel·la és donar una visió humana del bandoler. És un personatge molt conegut però que està contaminat per la llegenda, ja que a la Renaixença el van utilitzar com a heroi nacional i després també per exemple els Esquirols per fer una reivindicació ecologista. Per tant, se'n té una visió deformada. He intentat fer-lo atractiu, però sense apartar-me del que es coneix d'ell. A l'hora d’interpretar-lo m’he fixat molt en el seu interior, ja que en els documents no queda reflectit.

—D'on sorgeix el teu interès per la novel·la negra?
—Comença pràcticament en els meus inicis com a lector, en què llegia novel·les d'Agatha Christie, que eren novel·les de misteri –trama centrada en un enigma que s'ha de resoldre, mentre que a la novel·la negra la trama està centrada a resoldre els aspectes de violència social. A partir d'aquí vaig accedir a la literatura i vaig ampliar els meus horitzons. De novel·la negra n'he llegit sempre. Durant l'adolescència vaig descobrir la col·lecció La Cua de Palla, als anys 80, en què s'intentava recuperar lectors a partir de col·leccions de literatura popular. A La Cua de Palla apareixen autors de novel·la negra americana i, paral·lelament, va sorgir la col·lecció La Negra, de l'editorial la Magrana, que publicava autors catalans i europeus. En total, em vaig llegir més d'un centenar de títols. Era novel·la negra amb una trama molt activa i que reflecteix una certa crítica social.

—Les teves novel·les es poden llegir en clau actual?
—És una de les pretensions que tinc, si més no pel que fa als personatges. Intento que siguin atemporals i que el lector s'hi pugui sentir identificat. Que tinguin una manera de fer i uns sentiments que potser no coincideixen ben bé amb el que devia ser normal a l'època, però que segur que també n'hi havia. Gent amb un cert instint de llibertat sempre n'hi ha hagut, encara que la moral del moment marqués unes altres directrius.

[···]

(Jordi Sardans: "Llorenç Capdevila", El pou de la gallina, novembre de 2005)

* * *

—Quines dificultats implica la novel·la històrica i la recerca documental?
–No estic d'acord amb l'etiqueta de novel·la històrica, però tampoc no em molesta. Al llarg de les tres novel·les (El color del crepuscle, O rei o res! i Ànima de llop) he anat millorant en la recerca de l'equilibri entre Història amb majúscules i narració. A Ànima de llop parlo d'un personatge turbulent en una època turbulenta, les revoltes remences. Quan escrius una novel·la ambientada en una època històrica concreta corres el risc que els fets històrics se't mengin el contingut de l'obra. A mi m'interessa més la vida quotidiana de la gent que no pas els grans fets històrics. La feina de documentació ha estat important, però he intentat que no es notés massa, no volia donar cap lliçó.

[···]

(Toni Mata i Riu: "Corren temps molt turbulents", Regió 7, 5 de febrer de 2005)

* * *

—Ja no necessita escudar-se en la història?
—M'he anat trobant més segur amb el pas del temps. Al principi, la història em servia per vèncer les meues pors. És com si pensés que si la novel·la no era gaire bona, almenys estava ben documentada.

—I ara ja s'atreveix amb personatges tan complexos i durs com Jaume Bru, Matallops.
—Sí, en aquesta novel·la no vaig buscar una història (en minúscules) per explicar la guerra dels remences, sinó que aquest episodi històric em va servir d’excusa per donar vida a Jaume Bru, un personatge que vaig tindre clar des del principi, al contrari del que passava en les meues anteriors novel·les, molt més corals. Em feia por, perquè és un personatge poc empàtic, però el fet d'haver guanyat un premi com El Lector de l'Odissea, que atorga un jurat de cent lectors, m'ha donat una certa tranquil·litat. Volia mostrar l'evolució d’un home sense sentiments, una bèstia que es va humanitzant, que experimenta una metamorfosi moral.

[···]

(Anna Sàez: "Sóc el primer sorprès per l'èxit", Segre, 27 de febrer de 2005)

* * *

—Quan escriu, què cuida més: la trama o el rerefons històric?
—Intento buscar l'equilibri i una dosi que no resulti embafadora. No pots fer un llibre d'història, i, en aquest apartat, quan escrius sempre se te'n va la mà. Per tant, has d'anar esporgant. Una altra cosa és l'ambientació, que no és tan pròpia dels llibres d'història i s'acosta més al fet narratiu. La descripció dels espais, dels ambients, dels sorolls, de les olors... Intentar situar el lector en un context, en una època. Però tot això forma part del que seria l'ambientació de la narració. Per tant, el que en el fons acaba tenint més pes és la trama i els personatges, la seva evolució i les contradiccions.

[···]

(Gemma Camps: "Vivim una època poc novel·lesca", Regió 7. "Suplement Idees", 2 de febrer de 2003)