Autors i Autores

Llorenç Capdevila

Serrallonga, l'últim bandoler

LA FI D'EN SERRALLONGA

Va ser un home extremat i contradictori, com el temps i el món en què va viure, com la causa que sovint li va tocar vetllar i els actes, criminals o no, que va cometre... I contradictori fou també, no ens enganyem, el braç secular que li dictà sentència.

Poc abans del darrer sospir, dalt del cadafal dreçat davant mateix de la Reial Audiència, mig nu, ja tan sols era un parrac humà, abatut i mutilat, més a prop de la despulla mortal que no pas de l'arrogant proscrit senyor de boscos i camins. Ningú no hauria dit que en altre temps aquella desferra exhausta havia estat el cap de quadrilla nyerro més temut i respectat de Catalunya; el criminal més perseguit i el més esmunyedís; l’home per qui les dones abandonaven els marits; malson de virreis, governadors, batlles i comissaris reials; el darrer dels grans i el més gran de tots els assassins i lladres de pas; un home furient i sense entranyes que a la vegada era capaç de demostrar valor, fidelitat i afecte. Va robar, va matar i va cremar collites, sí. També va estendre la barbàrie per allà on passà. I, tanmateix, mal que fos a la seva peculiar manera i a canvi d'un gavadal de morts violentes (o potser per compensar-les), en certes ocasions va repartir tendresa entre els qui el van voltar.

Menyspreable i exemplar alhora, soberg i admirat, menystingut per uns i sobrevalorat per altres, atractiu i terrible com el mateix infern, el bandoler Joan Sala, més conegut com Serrallonga, viladrauenc de Querós, pagès foragitat de pau i treva, llegenda i neguit del nostre temps, fou ajusticiat a Barcelona el dilluns vuit de gener de l'any del Senyor de 1634. I jo, al costat d'una multitud dividida entre la fascinació i la rancúnia, vaig ser testimoni de la seva mort i del naixement, al mateix temps, d'una llegenda que creix i es deforma, inaturable, cada dia que passa.


LA LLEGENDA DEL GORG NEGRE

El diumenge següent de la primera comunió, era costum que els nens i nenes de Sant Martí de Viladrau que acabaven de rebre el sagrament anessin a Sant Segimon amb el rector del poble. La primavera que s'hi ensopegà Joan Sala, junt amb en Masvidal i en Barfull, l'excursió va acabar en tragèdia. Tot va anar bé fins que, de tornada, els tres noiets es varen separar del grup i es van dirigir al gorg Negre, un sot fosc i pregon entre el santuari d'on venien i la muntanya d'en Sala, al torrent de Rentadors, on l'aigua s'entollava al fons d'un precipici. Era un indret ple de malastrugança. Més d’un minyó, segons el testimoni dels més grans, s’hi havia ofegat. Sempre els havien dit que no hi anessin, que era perillós, i és clar, això encara els esperonava més a fer-hi una visita. Aquell diumenge, aprofitant que el rector s'havia endormiscat sobre un matalàs de fulles de faig, s'hi van dirigir. Quan ja hi arribaven, en Joan va començar a parlar, pausadament, com tenia per costum:

-Mon oncle Carles, que sap un niu d'històries sobre qualsevol indret, em va dir que una vegada, fa molts anys, un home valent volia mesurar la profunditat del gorg Negre. Va lligar un roc al capdavall d'una corda i va deixar-la anar a poc a poc, esperant sentir d'un moment a l'altre com la pedra tocava fons, però se li va acabar la corda i no havia arribat al final. L'home va estar dubtant què fer quan, de sobte, de dins del forat en sortí una veu gruixuda i terrible que li digué: "No n'hi ha més!". Es veu que de l'ensurt a aquell bon home li va esclatar el cor a dins del pit i s'hi va quedar, mort de por, com un pollastre... L'oncle Carles diu que a dins del gorg, sota l'aigua, hi ha una de les entrades de l'infern per on, de tant en tant, algunes nits de divendres a dissabte, quan les bruixes l'invoquen, surt a guaitar el Dimoni.

-I jo que m'ho crec... -Replicà amb menyspreu en Miquel Barfull.

-Anem a comprovar-ho! -S'animà en Pere Masvidal, que havia escoltat la història amb ulls badats, com sempre que parlava el seu amic.

Van arribar prop de l'indret i tots tres, alhora, es van estirar de panxa a terra per fixar l'esguard al fons del balç, on hi ha el gorg. Van començar a llençar-hi pedres, primer petites i cada vegada més grosses, com si volguessin desafiar l'esperit maligne que hi habitava, per veure si deia res. Però només se sentia l'aigua que es precipitava torrent avall.

-Es deu haver tornat mut... -Digué en Barfull, sorneguer.

El jove Masvidal agafà aleshores un còdol gros com una síndria. Devia pesar ben bé una arrova i necessitava les dues mans per traginar-lo. Estava enrabiat per com en Barfull posava en dubte la paraula de l’amic i es disposava a fer que del gorg en sortís algun so semblant als mots articulats, mal que fos el murmuri, en forma d'eco, de l'espetec que el pedrot produiria quan xoqués amb la superfície llisa de l'aigua. Agafà embranzida, féu una volta sobre si mateix i projectà el còdol cap al buit. La mala sort, però, va voler que perdés l'equilibri i rellisqués, conduït per la inèrcia, en la mateixa direcció cap a on havia llançat la pedra. Tentinejà.

Esgarrapà amb les puntes dels peus el caire del precipici i, quan estava a punt d'estimbar-se, en Joan Sala li agafà un braç amb la punta dels dits. Per un instant es va veure salvat. Però la suor els jugà una mala passada, en Joan no va poder aferrar-se a la mà de l'amic, que se li esmunyí com una anguila, i el cos d'en Pere Masvidal acabà per caure, després de fer unes quantes voltes per la paret escrostonada, dins el gorg pregon on va trobar la seva fi.


LA CASA DEL TEATRE

La del Teatre o de les Comèdies era una antiga casa benestant, amb jardí de tarongers, a la qual s'accedia després de superar un exèrcit de cecs i esguerrats que imploraven caritat, i també després, és clar, d'haver pagat la corresponent entrada als agutzils. Hi entràrem exultants, acabats de satisfer els apetits del cos i amb el cap encara un xic calent pel vi. Anaven a començar i el lloc era ple com un ou. No succeïa cada dia que s'estrenés a Barcelona una tragicomèdia de l'anomenat Fénix de los ingenios. Per això no em va estranyar trobar-hi, per exemple, la presència del governador de Catalunya, Aleix de Marimon, al costat ni més ni menys que del sinistre Vicent Valls. Quan em van veure, l’un em dedicà una lleugera inclinació de cap i l'altre un somriure que a mi em va semblar una mica maliciós. Hi havia alguns nobles i força ciutadans honrats a les parts laterals; un volum considerable de mercaders, artesans, clergues i facinerosos seien als bancs atapeïts de les primeres files; una de les grades era ocupada per les dones, com és costum; i al darrere, a peu dret, separats pel degollador -la biga transversal que els quedava a l'alçada del coll-, s'estaven els temibles mosqueters, gairebé tots estudiants amb ganes de fer gresca. Cridaven i donaven rítmics cops de peu a terra mentre esperaven l'inici de la representació. Se'ls veia disposats a manifestar-se implacables davant del mínim error per part dels comediants o en cas que la trama no els fos prou satisfactòria. L'última comèdia del Fénix, en realitat, havia estat sorollosament xiulada per aquests del darrere, i molts se'n recordaven i venien amb l'esperit crític esmolat, disposats a no deixar-ne passar ni una. En Francesc i jo ens vam acomodar en una llotja que tenien reservada els Fontanella, molt a prop de la del virrei, que aquell dia ocupava el seu confessor, el poderós Ramon de Sentmenat. Des d’allà la perspectiva cap a l'escenari era immillorable.

Enllestit l'entremès preliminar, que els mosqueters, impacients, escridassaren sense contemplacions, començà la funció principal i els tres primers personatges van pujar a l'escenari:

-¡Linda burla! -Cridà el primer, abillat a la manera d'un hidalgo.


TEMPS DE BANDOLERS

Com ja havia passat en temps d'en Rocaguinarda, arribà un moment que amb tantes i tan nombroses colles de facinerosos actuant alhora, els camins de la Muntanya van esdevenir poc menys que intransitables. Encara que de nius de criminals n'hi havia arreu del Principat, les vegueries de Vic i del Vallès eren les més afectades. Els colls de Montcada i de Massana, la Mata de l'Avern o la Creu de Franciac foren durant un temps punts negres per on els qui gosaven emprendre un viatge passaven amb l'ai al cor, tement que en qualsevol moment els assaltessin a punta de pedrenyal per robar-los tot el que duien i, si detectaven que valia la pena, segrestar-los.

El virrei de Catalunya, que aleshores era el bisbe de Barcelona, Joan Sentís (per bé que aviat el substituiria el de la Seu, Luís Díez de Aux), comptava que el rei Felip, juntament amb el comte-duc d'Olivares i la seva polèmica proposta d'Unión de armas, arribaria el mes d'abril a la Ciutat Comtal per presidir Corts. Va decidir incrementar la persecució i, com en temps del virrei duc d'Alburquerque, decretà encalç sense treva i mà dura ("la medicina és el rigor" es veu que deia un informe arribat de Madrid) contra tots aquells fills de perdició que desterraven la pau dels camins. Manà que s'aixequés sometent general i suggerí al governador Aleix de Marimon que s'instal·lés a Vic, punt estratègic des d'on podria dirigir millor la lluita contra l'epidèmia bandolera. A partir d'aquella data Marimon esdevindria l'enemic més aferrissat d'en Serrallonga. Si bé el governador de Catalunya no descuidà mai la persecució d'altres foragitats de pau i treva --de moment, per exemple, tingueren prioritat els Margarit--, el de Viladrau estava cridat a convertir-se, a la llarga, en la veritable i màxima obsessió del cavaller barceloní. Un cop a Vic, Marimon va manar que els campanars traguessin foc, per aixecar un sometent darrere l'altre; va interrogar multitud de sospitosos, entre els quals la pròpia Margarida Tallades; va prendre mesures dràstiques com l'empresonament de tots els habitants del poble de Roda, per fautors, o la crema de boscos i enderrocament de cases... L'èxit, però, fou limitat, segurament perquè eren tants els qui ajudaven i protegien els proscrits que era impossible controlar-los. El comissari Pere Antic i els seus homes tingueren una topada amb en Serrallonga, a Vilanova de Sau, però l'ajut de la gent del poble, que van negar-se a dir res als soldats de l'host reial, va permetre que el bandoler i la seva quadrilla en sortissin, un cop més, airosos.

-Com és que hi ha tanta gent que beneficia els bandolers? -Va demanar un dia en Jaume Fadrí de Sau al seu amic.

-Els uns ho fan per por -començà l'altre-, o simplement per respecte; d'altres per lleialtat, perquè en són familiars o amics; qui més qui menys per simpatia, perquè té algun parent o conegut que bandoleja, o bé perquè, dient-se nyerro o cadell, s'inclina per la mateixa facció de qui cal protegir; molts per la pressió del seu senyor natural, que els ho exigeix; alguns, encara, per caritat... El cas és que tothom té algun motiu per ajudar-nos... I tenir-ho present, Fadrí, escolta'm bé, pot ser molt útil...


ENFRONTAMENT AMB PUIG DE LA VALL

Cames separades, esquena dreta, braços estesos, esguard felí... Es van examinar l'un a l'altre llarga estona, movent-se a saltirons cap als costats, com dos galls de lluita. La suor aflorà, inevitable, tant al front com sota el nas. Gairebé tothom, al seu voltant, prengué partit silenciós per un dels dos. En Puig de la Vall fou el primer d'atacar, amb una ràpida escomesa endavant que tan sols arribà a foradar l'aire. La fulla del punyal havia passat a dos dits del coll d'en Serrallonga, que havia tingut temps d'esquivar-la, pels pèls. l'Hereu va quedar, però, amb el braç estirat, deixant el costellam d'aquella banda al descobert. En Joan Sala replicà amb una entrada dirigida cap al flanc desprotegit i l'altre, ben just, fent un hàbil quart de volta cap a la dreta, pogué frenar l'agressió amb la capa que, a tall d'escut, duia embolicada al braç esquerre. El ball durà una bona estona: ara envestia l'un, adés contraatacava l'altre; tots dos buscant que el sol enlluernés el contrincant; cap d'ells perdent de vista el tall de l'arma enemiga; si l'un llençava una estocada ràpida, l'altre guanyava espai i recuperava alè. Quan ja semblava que la cosa anava a quedar en taules, com en el joc dels escacs, en Serrallonga va canviar de tàctica i es decidí per desfermar la llengua. Esguerrà així un silenci que fins aleshores només havien profanat esbufecs i trompades:

-Quan acabem, la primera cosa que faré serà anar a Viladrau per encetar la figa de ta germana!
Ho digué fent una passa enrere, per refer-se i deixar que l'altre país la novetat. No era pas una sentència llançada a l'atzar, sinó una afirmació estudiada. Coneixia prou bé l'oponent i un comentari com aquell era impossible que no l’afectés. L'Hereu només tenia una germana, molt més jove que ell, i sempre deia que li estava arreplegant un dot per ben casar-la. La propera escomesa, de fet, va demostrar que ja li tremolava el pols.

-Quin tros de meuca! Segur que pensa en mi, a les nits. Quan vaig marxar del poble tot just se li començaven a inflar els pits...

-Calla!

-Li ensenyaré què és un home de debò. A veure qui la voldrà, llavors...

A la fi, en Puig de la Vall s'abocà enrabiat de tal manera que, maldestre per l'ofuscació, s'entrebancà amb una rel i anà per terra, llarg com era, perdent l'arma i quedant a mercè del rival. En Serrallonga se li va asseure a l'esquena, l'agafà pels cabells i li aixecà el cap. Li col·locà la fulla del punyal al coll, com si l'anés a degollar.

-Qui mana, aquí? -Demanà, sec.

L'altre serrà les dents, tancà els ulls amb força i restà en silenci, respirant la pols acumulada a quatre dits del nas.

-No et sento, fill de puta! Qui mana, aquí?

Més silenci, estirada de cabells i pressió amb la fulla, que ja començava a encetar la pell.

-Manes tu, Serrallonga... Tu ets el cap d'aquesta colla, recony!... Tu, tu i ningú més...