Autors i Autores

Josefa Contijoch

L'autora el 15 d'agost de 1941, dia de la Festa Major de Manlleu.
Josefa Contijoch amb els seus dos germans grans. 1943. ©Salarich.
Fotografia de família "nombrosa". 1 de desembre de 1946. ©Salarich.
Josefa Contijoch amb la seva germana gran i el seu germà petit. 1951. ©Salarich.
Fotografia: ©Xavier Valls.
Josefa Contijoch, el 2013. Fotografia © Pere Virgili.

Biografia

Josefa Contijoch i Pratdesaba. Vaig néixer a Manlleu (Osona) el 20 de gener de l'any de l'aiguat, com m'agrada dir. A Manlleu tothom sap de quin any es tracta, perquè va ser una catàstrofe que va somoure el poble.

No és estranya la meva atracció per la lletra escrita, al contrari, podríem dir que va ser un fet inevitable. A casa meva hi havia botiga de llibreria, papereria i, a part, el meu pare portava la impremta. O sigui que l'olor de la meva infantesa (barreja de fusta dels llapis, de papers, de tintes) era una olor embriagant que em va marcar. A casa, a part de l'ofici, també hi havia afecció pels llibres i la lectura. Sempre recordo a l'avi Contijoch llegint La Vanguardia, i el meu pare, Antoni Contijoch Capdevila, era un autèntic lletraferit que hauria pogut fer carrera si s'hi hagués dedicat. Amb tot, va deixar una sèrie d'escrits que publicava amb uns amics sota el títol "Lletres amicals". Individualment va deixar un llibre enllestit poc abans de morir, editat pòstumament l'any 1970, titulat En Pere Sucarrats (facècies d'una vida). Quina va ser la meva emoció quan a l'agost del 2008, de viatge a New York, vaig entrar a The New York Public Library i hi vaig trobar, entre alguns dels meus títols, aquest llibre del meu pare.

Tot això per indicar quin grau d'implicació he tingut sempre amb la lletra impresa. Des de molt petita ja llegia tot el que arribava a la botiga, essencialment els patufets; després vaig passar als diaris i a les revistes; em tiraven sobretot les més exòtiques: Paris Match, Life, Tempo, Elle… I vaig desembocar inevitablement en el món dels llibres. Em sento deutora de tot el que he llegit, però si hagués d'assenyalar autors amb els quals he sojornat llargament, citaria (i vés a saber de quants em descuido), en poesia: la generació del 27, José-Miguel Ullán, Espriu, Rimbaud, Apollinaire, Nerval, Quasimodo, Montale, Pavese, Elitis, Seferis, Emily Dickinson, Elizabeth Bishop, T.S. Eliot, Celan, Mallarmé… En novel·la: Faulkner, Carson MacCullers, Truman Capote, Kafka, Albert Camus, Samuel Beckett, George Perec, Raymond Queneau, Nathalie Sarraute, Virginia Woolf, Marguerite Yourcenar, Thomas Bernhard… I, no cal dir, els meus sovintejats clàssics grecs i llatins, la Bíblia, Shakespeare, Montaigne…

D'adolescent ja volia ser escriptora, però no pas com un somni, sinó com una realitat. Donat que en aquella època el franquisme ens ensenyava en castellà i tot es publicava en castellà, quan vaig començar a escriure, en castellà, el meu pare em va suggerir la importància d'aprendre la gramàtica catalana. Ell em va fer de professor, em donava deures i me'ls corregia. Ben aviat vaig confegir un poemari en castellà i, com que estava al corrent, pels diaris, de les col·leccions que s'editaven, previ un encreuament de cartes el vaig anar a ensenyar a Joaquín Buxó Montesinos, que aleshores dirigia la col·lecció "De trigo y voz provisto" a l'editorial Trimer. De la soledad primera va ser publicat l'any 1964. El vaig enviar a tots els ressenyadors de llibres dels diaris de Barcelona i Madrid; de seguida em va anar caient una allau de comentaris crítics prou encoratjadors. Aviat, un editor de Madrid, Juan Van-Halen, em va escriure demanant-ne un poemari per editar. Vaig enviar-li Aquello que he visto, que va editar Ediciones Alorca, l'any 1965. Per tancar la meva etapa castellana, vaig autoeditar-me un opuscle l'any 1967 amb els darrers poemes escrits en castellà, titulat Tombstone Blues.

Després d'una reflexió sobre la llengua, en la qual em van ajudar Armand Quintana, Miquel Martí i Pol i Segimon Serrallonga, Lluís Solà i José-Miguel Ullán, vaig anar escrivint poemes en català, barallant-me amb la nova eina que era la meva llengua mentre llegia sobretot Verdaguer. D'aquí va sortir el premi Marisa Picó d'Alcoi 1972 al recull "La corda de l'arpa i el coll de l'artista", que no es va publicar. A l'any 1980 em van concedir l'accèssit del premi Ciutat de Tarragona per "Orient/Express" que tampoc no es va publicar. L'any 1989 vaig obtenir l'accèssit al premi de poesia Miquel Martí i Pol de Roda de Ter amb un poemari titulat Tractat de somnis. Aquests poemaris, canviants, refosos, van prendre cos en Ales intactes, editat l'any 1996. Abans vaig guanyar el primer premi de poesia que havia instituït CC.OO. amb el poemari Quadern de vacances (una lectura d'El segon sexe), publicat l'any 1983. Després van venir Les lentes il·lusions, 2001, i Congesta, 2007.
En poesia, que escric molt lentament, amb represes i abandonaments, estimo l'economia i l'austeritat. Per a mi la poesia és exaltació i consol, totalitat i veritat. La llengua poètica m'obliga a l'exploració, al desxiframent, a la transformació, i sento com si una interferència (amb espurnes de presagi) vagaregés per l'indret. L'espai poètic hauria de ser, doncs, o almenys ho és per a mi, l'espai humà.
Entremig d'èpoques de silenci poètic em dedico a la narrativa, que va pel camí experimental. Excepte algunes obres prou remarcables, en general puc dir que la novel·la convencional m'avorreix. El perquè no el sabria dir, però potser deriva del fet que la narrativa que m'agrada llegir és la que manifesta l'exigència, també, de dir veritat i d'experimentar amb la llengua i l'arquitectura o la construcció de l'entramat novel·lesc.

Trobo molt enriquidora la tasca de fer traducció, una feina que practico escadusserament i que em permet gaudir i practicar una de les meves propensions preferides: remenar diccionaris, encaterinar-m'hi i encallar-m'hi.

L’eclosió del 2012
Però no tot és escriure en silenci i solitud. Va arribar el moment de les alegries públiques i compartides. L’any 2012, durant la setmana de la poesia, les amigues-poetes Dolors Miquel i Montserrat Rodés van prendre la iniciativa (d’amagat meu, jo en sabia res) de fer-me un homenatge amb motiu dels meus 72 anys, i per premiar la meva feina potser poc reconeguda. Amb l’agombolament humà i econòmic del Festival de Poesia de Barcelona, Unnim-Obra social, la Institució de les Lletres Catalanes, l’Associació d’Escriptors en llengua Catalana, el Museu d’Història de Catalunya, l’Editorial Lleonard Muntaner, el Grup 62 i la Llibreria Documenta, es va obrir l’homentage que va constar de tres parts. Va ser el dia 9 de maig 2012 al Museu d’Història de Catalunya, en el Palau de Mar. 1a part: va començar amb una taula rodona moderada per Anna Aguilar-Amat, i un on grup d’especialistes va judicar la meva obra (Fina Birulés, Carles Hac-Mor, Lluïsa Julià, Núria Martínez-Vernis, Francesc Parcerisas i Lluís Solà.). 2a part: Mercè Ibarz va presentar el llibre Ganiveta, una antologia poètica que inclou les diferents etapes de la meva poesia, selecció feta per Montserrat Rodés i amb un pròleg-assaig de Dolors Miquel; llibre editat per Lleonard Muntaner, editor. 3a part: al terrat del Museu d’Història i mentre s’anava fent fosc, amb un ponent dolcíssim que confegia una immillorable escenografia, un nombrós conjunt de poetes, amics i cantants, moderats per l’actriu Imma Colomer, van crear un espai-concert en es van sentir els meus poemes.

L’acte de Manlleu va tenir lloc el diumenge 27 maig del mateix 2012, a l’auditori Unnim-Caixa Manlleu. Va començar amb una taula moderada per Carme Codina, amb Àlex Garrido, Teresa Pous, Ferran Albrich, tocant el violoncel, i amb la projecció filmada de l’acte de Barcelona. Després, al Jardí de Can Puget, un grup de poetes-amics va recitar, parlar, i cantar: Jacint Sala, Pilar Cabot, Teresa Matas, Biel Barnils, Ramon Farrés, Montserrat Llorens, Pilar Godayol, Sergi Oliva, Anna Piella, i Ferran Albrich. Tot seguit, i en un ambient amistós i de ple goig, es va servir un dinar fred sota els til·lers del jardí de Can Puget, gentilesa d’Unnim-Caixa Manlleu.

Només em falta agrair i deixar-ho escrit, per a tots i cadascun dels participants i al públic assistent, la seva generositat i gentilesa.

He de confessar que l’èxit que em reportà Sense alè, llibre del gènere d’autoficció –on vaig començar a barrejar narrativa i poesia, ficció i realitat– em va sorprendre agradablement. Aquesta obra agosarada i trencadora, menyspreada per algunes editorials, va ser publicada amb alegria i confiança per Josep Cots, editor d’Edicions de 1984. Confiança que potser no s’ha vist recompensada en el sentit de ser un best-seller però sí plenament gratificant intel·lectualment.

Sense alè va obtenir tres premis importants a llibre publicat, que són aquells que costa tant d’imaginar-te poder-hi entrar. Aquests premis compten amb un jurat d’especialistes que decideix sobre el millor llibre publicat durant l’any anterior. El Ciutat de Barcelona de literatura en llengua catalana del 2012, em va omplir de joia; el seu jurat va publicar el motiu de la seva tria amb aquest enunciat: “Per saber conjugar materials molt diversos, per fer-ne una experiència moral unitària i una reflexió sobre la mateixa representació literària”. Després va venir el molt preuat premi d’un altre jurat prestigiós: Premi Crítica de Serra d’Or 2013 de novel·la. Tot seguit va arribar el prestigiós Premi Creixells de narrativa 2013, que concedeix l’Ateneu Barcelonès; premi que s’atorga des de l’any 1932, interromput el 1938, pel període de la Guerra Civil i reprès en la segona etapa el 1982 fins a dia d’avui. Tots els guanyadors de les 45 convocatòries han sigut homes i només l’hem guanyat sis dones. Per ordre cronològic: M. Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Carme Riera, Maria-Mercè Marçal i Josefa Contijoch. A molta honra.

Aquesta recompensa a la meva obra s’ha vist reforçada per l’obtenció de la Creu de Sant Jordi el 2016. Un guardó que agraeixo profundament, que m’enalteix i m’obliga.