Una cosa era Pollença, i l’altra el Moll. A Pollença deien l’amo’N Biel i aquí el cosí-En-Biel; a Pollença deien l’amo, i aquí el patró; a Pollença la madona, i aquí la patrona, alhora que per embullar-me més encara la troca, a Pollença La Patrona era una Mare de Déu que havia ajudat a arruixar els moros, cosa que em feia veure les nostres patrones, que anaven a cercar el pa al forn de can Buger amb un cantó del davantal, tot ple d’escates (l’havien duit per vendre el peix davall El Tamarell), travat a la cintura, em feia veure les nostres patrones com criatures sobrenaturals, i no dic que ho hagin deixat de ser.

(Fragment de Quan venia l'esquadra)

***

A les festes dels gitanos no hi havia cadires mai a bastament i feien seure els convidats damunt aquella roca fabulosa que ja li he retret que no hagués conservat, entre les herbes trepijades, i ells rebien la calentor del foc de drets o d’ajaguts per damunt mantes. Una vegada que un gitano vell se va aixecar per donar una cadira rompuda a la meva tia, ella s’havia estimat més no seure, i pot estar ben segur que a n’aquelles hores que hi anàvem na Rafela ja estava ben espotonada. Era més neta que les flors la tia Rafaleta, pertot purificava. Quan en Paco es va casar (amb una nina que podia haver estat filla seva i que jo vaig entendre que la família d’ell l’havia ‘baratada’ o ‘comprada’ als seus pares quan va néixer) embolicat amb paper de regal els havíem duit un càmping-gas perquè es poguessin fer el menjar ells dos totsols dins la seva caravana.

No sé si és perquè es posaven davant la mar, que aquells aperduats sempre em feien pensar en els peixos. El seu estil de vida era molt paregut, i quan havien de fugir escapats, eren iguals. Les llunes dels vestits que aquelles dones duien per ballar, quan el pàlpit d’una flama s’hi superposava, a mi em feien l’efecte d’escates; i a tots aquells altres, els que no teníem tan vists, quan se n’anaven del costat del foc i els pegava la fosca, jo els trobava misteriosos com els peixos solitaris, els veia com els pedassos en descobrir-me inesperadament quan nedava, que de l’esglai d’haver-me vista els venia un tremolor dins la clapa de sorra que els posava un reixat de com tela mosquitera, un vel que momentàniament els estotjava ocults, fins que fugien escapadets amb aquella disfressa d’una arena remoguda i tota esfilagassada. Els gitanos també em feien pensar un instant en les moles d’esparralls que jo havia posat en fuga, i em feien pensar en el vestit de retxes de les salpes, uniformades de presidiàries quan m’ensenyaven els costats. Perquè jo moltes vegades nedava ben aferrada als peixos davall el sacseig d’aquelles arboces que, menjades amb desmesura, més de dos pics m’havien fet engatar.  

(Fragment de Babalusa, la medusa. Capítol 3 del blog L’hidroavió apagafocs, 10 de juliol de 2008).