Xesca Ensenyat era una novel·lista desconcertant que se les enginyava per obtenir un estil molt modern, ple de paradoxes i digressions, a partir de l’observació d’una realitat petita, vilera, fins i tot kitsch de tan pròxima al costumisme, molt fàcil de situar per als qui coneixem el poble mallorquí de Pollença i el seu port. També és cert que la seva intel·ligència afilada a vegades semblava detenir-se a les portes d’alguna gran revelació que s’intuïa a l’abast, en part per convicció poètica i en part, però, presa d’una ràbia freda que n’ofegava l’esforç final. Així, almenys, recordo els seus llibres —i heus aquí el que importa: els recordo molt. Si parlem de succés mundà, el seu nom va mig treure el cap pel gran circuit literari, algun premi, alguna editorial de prestigi, per conformar-se finalment amb la dura condició de “veu silencia­da”. Això darrer ho diu el seu fill, el novel·lista Marc Cerdó, a Una llum submergida, un llibre en el qual escoltem la mateixa Ensenyat celebrar el fracàs de la seva trajectòria, perquè “l’èxit no sempre és bo; moltes vegades perjudica: abaixes la guàrdia i comences a dir bestieses; i, sobretot, no disposes de temps per escriure, per llegir, o per estar sense fer res, que també és molt important. A mi els elogis no m’han tudada...”. Potser tenia raó i, tanmateix, jo crec que en meresqué més, d’elogis.

(Nadal Suau. El País, Quadern: 3 d'octubre de 2025).

***

Xesca Ensenyat (Pollença, 1952 – Inca, 2009) va ser una de les veus més incòmodes de la literatura catalana contemporània. Va ser una de les pioneres de l’escriptura digital i en aquesta casa va escriure el bloc L’hidroavió apagafocs, en què va anar publicant fragmentàriament el llibre Babalusa, la medusa. [...] A la novel·la destaca la mirada sobre la realitat illenca i la transformació que ha generat el turisme a Mallorca, però sobretot la voluntat estilística i l’ús particularíssim de la llengua que fa servir Ensenyat a tota la seva obra i que aquí excel·leix novament. 

Xesca Ensenyat va ser sempre una veu incòmoda i li va costar de trobar el seu espai a la literatura catalana contemporània, tot i que els anys noranta va ser una autora molt llegida i seguida. Nascuda el 1952, alguns hi han volgut veure un epígon de la generació dels setanta. Certament, va publicar el primer llibre, Ciutat de l’horabaixa, el 1969, i el primer de narrativa el 1976, L’amagatall de Guipur, que va guanyar el premi Ciutat de Manacor. Un any abans havia debutat Carme Riera i quan es va estrenar en poesia feia poc que havien començat a publicar Antònia Vicens i Maria Antònia Oliver. Totes quatre conformarien el pòquer de narradores illenques d’aquella mateixa generació, però Ensenyat va ser sense cap mena de dubte la més amagada i desconeguda, i avui dia ho continua essent tot i tenir una obra d’una potència i una qualitat fora mida. […]

Però sota tot aquest posat vital hi ha una obra de primera magnitud que la publicació de Babalusa, la medusa confirma i fins i tot consolida. Pollença es transforma en Bellpuix o País d’Urxella al corpus d’Ensenyat i la seva mirada sobre el territori és sovint demolidora. El 1985 va guanyar el premi Ciutat de Palma amb l’obra Villa Coppola, però el seu èxit més gran va arribar el 1994 amb l’obra Quan venia l’esquadra, un llibre a mig camí entre la novel·la de no-ficció i les memòries, en què repassa una part important de la seva vida i de les transformacions que va comportar per a Mallorca el turisme de masses que va començar a arribar els anys seixanta. Passava comptes així amb una de les grans qüestions de la transformació social illenca, tal com havien fet tants autors abans: Llorenç Capellà amb Dos dies de maig; Antònia Vicens amb 39 graus a l’ombra i Gabriel Tomàs amb Corbs afamegats. Aquesta novel·la es va convertir en un monòleg teatral protagonitzat per Cati Solivellas el 2015.

Retratava el món incipient del canvi turístic, però Ensenyat no mostrava la cara amable de la Mallorca pre-turística, ans al contrari: ens ensenyava tota la duresa i crueltat de l’illa, potser perquè la seva pertinença a una família de pescadors sense gaires recursos li havia fet entendre ben aviat el sistema de classes socials imperants a la pedra que sura. […]

Ensenyat va ser una escriptora que sempre va cercar la màxima qualitat literària i lingüística per als seus texts i no es va estar de denunciar l’empobriment progressiu de la literatura catalana. A més de la creació pròpia, són molt recordats els pregons i alguns texts assagístics i sobretot la lectura moderna que va fer de la poesia de Maria Antònia Salvà el 1981, ara fa quaranta anys, i que llueix al pròleg a l’antologia poètica de la poetessa de Llucmajor.

El 2012 es va fer una jornada sobre blocs i literatura i creació virtual a Búger en homenatge a l’escriptora, que havia estat tota una pionera. Cal desitjar que l’edició d’aquesta novel·la pòstuma serveixi per a redescobrir una narradora excel·lent, incòmoda i valenta.

(Sebastià Bennasar: El ressorgiment de Xesca Ensenyat. VilaWeb: 1 d'agost de 2021).