Fabià s'havia mirat els àngels de l'Anunciació per última vegada. Visió esfereïdora. Dues pedres descomunals amb forma humana se li projectaven a sobre, amb aquells ulls sense ninetes. No somreien, sotjaven fixament.

La remor de la ciutat ambre s'aturava de cop i els sons esdevenien colors. Des de la part més alta de l'Anunciació planava elegant la fi del món. Soroll d'àtoms modificant la posició. Petites fissures, esquerdes primes s'anaven dibuixant sobre les túniques de pedra. I passats uns instants, l'evidència del moviment de dues figures que fins llavors havien estat rígides. 

Els àngels s'estaven aixecant.

Eternament asseguts, fins aquell moment. Les cames, endevinades sota la roba, s'estiraven, la tela allisava els relleus i es movia, flonja, amb un caient de peça cara. Tones i tones de pedra mudaven la seva configuració centenària. Ressonava el brogit dels àngels movent-se.

Fabià es duia les mans a les orelles per esmorteir el soroll dels àngels aixecar-se, un cra-crac paorós.

Els àngels, aixecats del tot, van quedar immòbils en la nova posició, equilibri perfecte amb el nucli de gravetat. Les trompetes, cara avall, assenyalant el terra. Cap tensió en els músculs, ni l'ombra d'un esforç, impertèrrits, com si sempre haguessin estat dempeus.

I Fabià, sense control, venut al pànic, endevina que faran una passa i baixaran a gran velocitat per la façana. Ho aixafaran tot: les finestres del convent, la portalada de fusta, les lloses del carrer, els semàfors, els cossos dels vianants. I la ciutat serà una runa ingent, barreja de vidre, ferro i vísceres.

(Fragment del llibre Ciutat ambre, 1995)

***

Acabat el funeral, sis homes de Déu entren de nou al monestir per reprendre les feines. No alcen els ulls de terra. Ara que ja ha passat tot, els ànims i la força s'esgoten de cop.

Dos dels frares van a l'scriptorium i un altre a la cuina. El mésjove es tanca a la infermeria i contempla el pilot de llibres i pergaminsescampats sobre la taula, els alambins, el morter, les rengleresde pots ordenats en una gran prestatgeria. Mai no havia conegut una tristesa tan fonda. Però un frare no ha de plorar.

L'únic que trenca la norma és, precisament, el prior.

S'ha agenollat a la seva cambra privada, amb els ulls fixos en la imatge d'un sant Llorenç mortificat al llit de flames.

–És l'hora de laudes, senyor –diu el jove, darrere d'ell.
–Déu no em pot perdonar, aquesta vegada no. –Les llàgrimes li llisquen galtes avall, la barbeta li tremola.
–La congregació us necessita!
–Aneu a l'església i torneu després de l'oració. Us he de parlar en secret.
–Prior Daniel!
–Feu el que us dic, si us plau...

El frare desapareix en silenci. Un jorn com aquest es recorda tota la vida.

Tres anys i mig enrere, ningú no s'hauria imaginat tanta desventura.

Era l'agost del 1378 i plovia.

(Fragment del llibre El monestir de l'amor secret, 2008. Finalista del Premi Sant Jordi 2007)

***

SETEMBRE DE L'ANY DEL SENYOR DE 1375

Amb aires de sang noble, el jove mira de dalt a baix l’humil servent que li està obrint la reixa. Encara se sent ric i intocable; vesteix cota llarga de roba bona fins als turmells, una vaporosa capa marró amb caputxa folrada d’ermini i calça sabates de cuir gruixut. Durant uns moments, es gira per contemplar el món que ja ha perdut: els boscos de la seva infància, ara tintats d’ambres, vermells i grocs; els senders per on transiten les obtuses ovelles; els cims enlairats, cau d’óssos i llops...

Com és que enyora el que un aristòcrata no ha ni de valorar? Per què hauria de trobar a faltar similars estupideses? No, no cal que s’enganyi. El que ha perdut no té forma ni olor ni pes. No és matèria, és el lliure albir.

Es pregunta si el que sent és nostàlgia o ràbia. Sigui quin sigui el sentiment, l’haurà de destruir. Qualsevol penitència li ha de semblar tova, si així purga el seu pecat terrible.

Avui estrenarà una nova vida. Un càstig. El Càstig.

Parpellejant seguit, seguit, franqueja la reixa d’accés al notable edifici. A partir d’aquest moment —ho sap de sobres—, allò del passat no s’ha de repetir. Mai, mai més.

Però té una por espessa, que no remet, encallada a la gola.

(Fragment del llibre El Càstig, 2017)

***

Acabat el funeral, sis homes de Déu entren de nou al monestir per reprendre les feines. No alcen els ulls de terra. Ara que ja ha passat tot, els ànims i la força s’esgoten de cop.

Dos dels frares van a la biblioteca i un altre a la cuina. El més jove es tanca a la infermeria i contempla el pilot de llibres i pergamins escampats sobre la taula, els alambins, el morter, les rengleres de pots ordenats en grans prestatgeries. Mai no havia conegut una tristesa tan fonda. Però un frare no ha de plorar.

L’únic que trenca la norma és, precisament, el prior. S’ha agenollat a la seva cambra privada, amb els ulls fixos en la imatge d’un sant Llorenç mortificat al llit de flames.
—És l’hora de laudes, prior Daniel —diu el jove, darrere d’ell.
—Déu no em pot perdonar, aquesta vegada no —les llàgrimes li llisquen galtes avall, la barbeta li tremola.
—La congregació us necessita!
—Aneu a l’església i torneu després de la litúrgia. Us he de parlar en secret.
—Prior!
—Feu el que us dic, si us plau...

El frare desapareix en silenci. Un jorn com aquest es recorda tota la vida.

Menys de tres anys enrere, ningú no s’hauria imaginat tanta desventura. Era maig de 1378 i plovia.

(Fragment del llibre L'hora quieta, 2018)