El vaig tractar, i intensament alguns cops. La conversa que ve a continuació vam gravar-la un dia, bevent ginebra i fregint carn de porc amb mongetes, al seu precari pis de Sant Cugat, davant camps plàcids i assolellats.  [...]

De sublimitats poètiques

—I per què et vas posar a escriure poesia?

—Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! funcionava.

—Va ser el teu gran moment poètic.

—Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

 [...]

De l'ordenació de Babel

—La cultura catalana d'avui, com la veus?

—Recolzada encara en la poesia, malgrat que s'hagin publicat novel·les excel·lents, com La Plaça del Diamant de la Rodoreda i El carrer estret d'en Pla. Però, com va dir Paul Valéry en unes conferències que va fer a Barcelona l'any vint-i-tants, una cultura que té el punt més sòlid en la poesia, està girada de cap per avall. La poesia ha de ser la punta d'una piràmide i no pas la base. Llavors s'hauria de procurar que la cultura catalana no fóssiu vosaltres els novel·listes sinó els matemàtics, els físics, els geòlegs: això és la base d'una cultura. Pots dir, és clar, que jo tinc part de culpa en aquesta situació, però com que no em faig meva cap responsabilitat col·lectiva, sinó individual, mira...

—No estic gaire d'acord en el que dius sobre poesia i novel·la, però. Exceptuant els monstres sagrats de rigor, i amb alguna altra excepció, alguna, no algunes, i quatre poemes aïllats, jo crec que aquests últims quinze o vint anys el país ha produït més novel·les, i alguns novel·listes, de qualitat, més que no pas poemes i poetes.

—Potser, i a més no ho sé gaire. Et remarco només que si m'hagués de sentir col·lectivament responsable d'alguna cosa, seria de no ser matemàtic, geòleg, antropòleg, arqueòleg o qualsevol d'aquestes coses. Aquí quan la gent parla d'una cultura, és d'una cultura literària, i això és una insignificança respecte al que és la cultura autèntica del món. I ara no vull aixecar la qüestió de les dues cultures, però sense la científica, no hi ha cultura. 

—I per què ens trobem en aquesta anormalitat?

—Per la dominació exterior. Però, i això és un punt que t'agrairia que registressis, no s'ha de creure que aquesta anormalitat sigui tan estranya, perquè una de semblant s'ha donat també a Alemanya, on durant almenys cinquanta anys tots els funcionaris han estat prussians, i Adenauer, encara que feia veure tot el contrari, tenia una política dirigida contra la unificació de les dues Alemanyes, perquè la comunista és l'Alemanya prussiana, la que havia governat tota la resta d'Alemanya. És un país total, que s'ha de construir, si no la nostra cultura no assolirà mai un nivell acceptable.  [...]

(Baltasar Porcel. "In memoriam" [entrevista a Gabriel Ferrater], Serra d'Or, núm. 14, 1972, p. 384-9)