"Fins i tot en els poemes llargs, narratius, més pròxims al realisme històric, les caigudes de tensió motivades per la tendència al més extrem prosaisme eren compensades per llampegueigs de metàfores intuïtives que ressaltaven dins aquest context. Era una poesia, doncs, difícil, que no lliurava el seu sentit de seguida, sinó que exigia com la poesia postsimbolista una exegesi detallada i minuciosa, que invitava al joc intel·lectual del desxiframent, i que, fins i tot així, retenia sovint un últim residu d'ambivalència o obscuritat. La separava de la tradició simbolista —i l'apropava, com a ell li agradava remarcar, a la poesia anglesa contemporània— no tant la temàtica deliberadament apoètica com la manca de pretensions demiürgiques, el quedar-se ençà de la presumpció de ser una reordenació recreació del món, una revelació del seu sentit ocult últim. Ferrater, per dir-ho una vegada més amb els seus propis mots, no es deixava temptar per l'inefable. Però si aquesta reticència i aquest sentit de les proporcions es prestaven a ser interpretats com a una mostra de realisme —i ho eren, sense cap mena de dubte—, la naturalesa del joc intel·lectual refinat i complex i la corresponent manca d'intenció política d'aquesta poesia la distingien molt clarament dels postulats del realisme històric. [...]

Els seus versos proposaven, amb tots els matisos del cas, una moral: una moral basada en una visió lúcida dels mancaments i les febleses humanes —començant per ell mateix— i que invita a una mútua indulgència i a gaudir dels plaers de la vida, a ser feliços. El seu ideal moral semblava ser el del jove ple de vida, que se sent centre absolut del món i que usa i abusa del seu cos. Ferrater, però, escrivia des del punt de vista d'un home madur, el cos del qual ja no sempre respon com caldria i que ha viscut massa per poder actuar ja amb la incomplicada naturalitat d'un adolescent. La poesia és aleshores —ho és, vull dir, per a Ferrater— una manera de reviure, en el record, i, alhora, d'explicar, el que l'adolescent va viure sense cap necessitat d'explicacions. Hom no escriu poesia fins «passats vint anys» dels fets.

També és, però, altres coses: la sàtira amarga del món creat i controlat pels grans —sense, de vegades, perdonar-se a si mateix— i la celebració d'aquells moments en què sobretot el contacte amb els joves, i molt especialment el contacte sexual amb les joves, permet al poeta madur de ser, un altre cop, jove ell mateix.

L'erotisme és l'altre gran tema de Ferrater. Em sembla, doncs, que no cal insistir en la coherència de la poesia de Ferrater amb la seva pròpia vida d'etern adolescent, sempre en plena provisionalitat, sempre negant-se a posar seny. I amb la seva mort: el suïcidi, el dia que la imminent decadència física amenaça la continuïtat d'aquesta existència lliure."

(Joan-Lluís Marfany. "Gabriel Ferrater", dins Riquer; Comas; Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. XI, 1988)
 

* * *
 

"La germanofília de Gabriel Ferrater, si ens atenem al que relaten les seves cartes, contrasta amb la seva afició per la lectura d'autors francesos, cosa que encaixa amb el seu bon coneixement de la llengua francesa, que havia millorat molt com a conseqüència de la seva estada a França. És probable que la germanofília fos un desig, unes ganes d'identificar-se amb un món distint del dels seus pares, una manera d'estar prop dels més malvats. No hi ha indicis per pensar que tingués un coneixement massa profund del nazisme o del que representava la cultura alemanya clàssica. A Reus, i en aquell temps Gabriel Ferrater només coneixia bé Reus, no era habitual que s'hi representés una òpera de Wagner ni tampoc una peça de teatre de Von Kleist, Schiller o Brecht. En la seva debilitat per la lírica germànica o pels fabulosos teatres alemanys tocava d'oïda, però no pas per coneixement directe dels fets.

Gabriel Ferrater seguia escrivint algun poema. Ho va fer a França i després del seu retorn, a Reus i a Barbastre. Acostumaven a ser sonets o tankes. Segons Xavier Amorós, «Gabriel Ferrater tenia prou sentit crític per fer-los desaparèixer, com si només fossin una mena de pirueta verbal» (X. Amorós, 1997). Hi ha bocins d'alguna de les cartes que va enviar des de Barbastre que tenen també un cert alè poètic. Destacaria com a exemple aquest bocí d'una carta adreçada a la mare, a l'octubre de 1944: «ventet, fulles mortes que semblen trossos de la pell resseca del soc, matins de color de fi del món» (Carta a la mare, 17.10.1944)."

(Ramon Gomis. El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998)