Per a Fiol, els límits són en la literatura mateixa, i els sintagmes i el seu ordre no ens fan arribar mai al somni ni desentranyen un prec tan eficaç que faci actuar les madones o els àngels, recurrents pretextos d'una incompleta esperança. En els límits, però, defensa l'hermètic, malgrat la dificultat del combat. L'abaltiment per les dificultats del llenguatge s'expressa en la paròdia i l'humor d'uns jocs de llenguatge barroquitzants, sempre en la frontera de la modernitat i el vast llegat de la tradició. Un dels postulats d'Auden, com vèiem abans. Igualment creatiu és en l'ús de l'erudició: Fiol fa una reivindicació ètica de l'etimologia ("Atordit –que segons el Coromines ve de tord"–) i crea potents neologismes que reafirmen les moltes funcions del poeta: "El poeta és el personador", aquell qui fa l'acció de persona sense rostre, ens diu. Tot porta a reivindicar una poesia que existeix enllà de la paraula, no exacta, no impecable, però que ha de servir per a explicar la matèria, el món. Allò de més llibresc que pugui aportar sempre passarà al cementiri ideal o a la biblioteca que els futurs poetes aprendran per evitar el mateix abisme que els presents. Fiol no oblida la proximitat amb el fang: per a ell el poema no és un artefacte, és un atuell que abans que mostrar l'ofici ha de ser útil als éssers. I sobretot desconfia de la poesia servida amb receptes o amb llengües exageradament normalitzades que han après a fer de l'ètica un caprici artificiós.

(Susanna Rafart. "Tot Fiol", Avui. Cultura, 4 d'abril de 2002, p. 10)
 

* * *
 

Bartomeu Fiol ha singularitzat com mai tot un univers poètic a base d'un dictat rabiosament trencador: la seva poesia s'extreu del seu propi món, no abeura en el món dels altres ni ha escoltat les caragoles llunyanes –ai, els consells!– que el podrien haver allunyat del camí dreturer que volia seguir. El que més sorprèn al lector que s'acosta als seus versos és la seva força poètica –un no deixa de veure la seva còrpora majestuosa, eternament omnipresent–, fonamentada en uns recursos expressius clars, durs i contundents per a fer-nos entendre, des dels llavis d'un jo poètic força trasbalsat, tota la ràbia i tot el sarcasme que una veu poètica pot assolir.

De la mateix manera com, per Villangómez, l'Illa d'Eivissa pot ser un símbol de la realitat total, i com ho és Sinera per Salvador Espriu –el localisme dut cap a la universalització–, Bartomeu Fiol exemplifica en Cavorques la projecció de tot l'univers, ja sigui en indrets més reduïts com Calaloscans, Camp Rodó –la topografia esdevé llavors un correlat objectiu per a parlar del seu món, n'és l'excusa– o en l'univers més eixamplat, en el cas de Calaportal de Cavorques. L'indret també pot esvair-se a favor del personatge, és el cas de Contribució de bàrbars, una anàlisi gairebé psicoanalítica de diferents egos, o de Contribució de Verges –el llibre més original de Fiol, una basculació entre l'àcida ironia, amb una forta crítica al món de l'església, i el penediment més fort d'un home humiliat i fastiguejat en tot–. A Capells de ferro a Son Cabaspre no ens allunyarem gaire dels seus eixos temàtics i trobarem el tema de la Metapoesia usant com a correlat objectiu la topografia, un indret concret. Els tres darrers llibres, La comunió dels sants o els morts ho callam tot, Cave carmina, cape canes i Catàleg de matèries representen el regne de la Mort i de la Metapoesia o, el que és el mateix, la meditació sobre la mort i sobre l'essència de la pròpia poesia amb un rerefons místic. […]

El nostre poeta, situat a mig camí entre el filòsof, l'ésser panteista i el devorador de genialitats literàries, s'endinsarà en un procés metafísic, gairebé purament ontològic, sense decòrum a la recerca de la veritat. La interpretació del món, amb unes petites dosis de falsa modèstia, serà un motiu inesgotable, extenuant, per a la creació literària. Des de Cavorques estant –recordem que l'incerta etimologia llatina ens parla de cova infernal– Fiol rebutjarà la bellesa per ella mateixa i ens fascinarà amb una barreja de lèxic culte amb lèxic popular, fins ni tot vulgar, amb uns efectes sinestèsics extrets del món teatral, amb la intenció de produir-nos fàstic –el retrat del seu món en conté molts, d'elements fastigosos–; tot seguit, amb la paradoxa ens dibuixarà el món de l'irreal, i amb l'anàfora i les diverses repeticions burxarà amb insistència en els ulls, àvids i inquiets, dels corpresos lectors. El to de cançó, moltes vegades amb tornada inclosa, amagarà un rerefons irònic i l'adjectivació, que deu molt al barroquisme, s'encadenarà per anar potenciant una gradació concisa, perfecta, dels diversos elements. […]


(Antònia Arbona. La poesia de Bartomeu Fiol. Sense decòrum a la recerca de la veritat. Palma: Lleonard Muntaner, 2000, p. 138-143)