PEREMATEUS I XUFLETERS

A les berbenes de les festes d'agost del Sineu de les meves primeres joventuts, recordava jo ara, sempre hi havia aquell extern imprudent que anava per enmig del carrer Major fent el xot que se'n diu, sobrevalorant-se molt sovint, quasi sempre, degut al resultat i conseqüències d'haver buidades algunes copes d'herbes mesclades (dolces i seques, mig i mig), s'estufava com un paó davant les nines i contava acudits al taulell de la taverna que, normalment, sols se'ls reia ell mateix i algun acompanyant seu del mateix poble extern, o de Sineu mateix, però addicte pel que fora. Poca gràcia o cap ni una. Si insistia i tenia una certa entitat personal, podíeu posar messions, prest o tard, més bé aviat, hi hauria brega oberta i el que feia de peremateu acabaria regalimant baves de bístia al bell mig de l'abeurador municipal. Fix i puntual. 
Si sols sortia de to, però ningú no li feia més cas que al moix que rondinejava davall taules a veure si pescava qualque cosa, perquè la gràcia la tenia a les soles de les sabates aquelles d'anar-se'n a casa seva el més d'hora millor, i no empipar més, els solíem anomenar simplement xufleters, qualificatiu que no he sabut trobar a l'Alcover-Moll en el sentit despectiu que jo em referesc, però que, pensant i pensant i posats de veritat a arribar a qualque conclusió una miqueta versàtil, potser el mot prové de certa insonora ventositat alliberada a l'espai exterior pel forat de desmenjar, amb l'acompanyament d'una mala olor característica i molt mala de suportar per la gent que no és sorda de nas. No ho sé del cert, malgrat avui hagi d'aventurar la hipòtesi. Però vaja, sociolingüistes hi ha per aquí que m'ho podrien aclarir, si els vengués de gust, estic en la suposició.
I el que és més curiós de tot, i ben digne potser de fer-ne un acurat estudi sociològic, és el fet que he retengut en memòria que, els peremateus, solien venir pràcticament tots d'un poble dels voltants del meu, i els xufleters d'un altre diferent però no gaire enfora l'un de l'altre. Pensau, i parlam de deu quilòmetres cap aquí, tretze cap allà, vuit cap allà deçà, res. Quins misteris té la percepció de les coses mitjançant l'antiga memòria! Quines coses! No aclariré ara i aquí quins eren aquests des pobles perquè, entendreu, com que hi tenc bones amistats a cadascun, idò pens que tampoc no es tracta de fer-les malbé per l'assilvestrada d'un relat mitjanament destres. Que quedi així com està i qui dies passa, anys empeny, no trobau? [···]
Tot això venia de bri dir-ho, al meu parer, perquè, aquests darrers dies, setmanes, temps, he vist reflectits aquests conceptes, eixes definicions del personal, mentalment, aquí, dins la closca, en el cos i l'animeta de gent molt important en teoria, que mana molt, qualcun que ho mana tot, o s'ho pensa, o mos ho vol fer creure, o és tan il·lús que li han fet creure a ell. Me'n guardaré com de caure de dir noms, perquè, potser, em podria caure una manxiula d'aquelles que fan bòfega, però sí que citaré un fet que, vosaltres, podreu anar qualificant-lo segons la vostra sempre ben encertada opinió. 
O sigui, aquest: que un senyor trivialitzi el succeït que un submarí anglès va estar a punt de petar entre Malta i Gibraltar (!!), on exactament?, perquè entre Malta i Gibraltar hi ha també Mallorca, Eivissa, Formentera, i va amollar 200 litres d'aigua altament contaminada, on exactament altre pic?, i que surti per la televisió parodiant la cançó dels Beatles "Yellow submarin", a mi em sembla, si més no, molt preocupant. Per la nostra seguretat i per la salut mental de l'interfecte que mana tant. No hi puc fer més, mirau.
Però vaja, vosaltres sou els qui l'heu de qualificar en una de les dues categories que us he apuntat abans, si us ve de gust i la paciència arriba: peremateu o xufleter. Que Santa Llúcia us doni vista i enteniment a bastament. Que l'Esperit Sant n'hi atorgui a ell per no fer disbarats exagerats. Que tots ho pugam contar amb salut. Amén"

(Del llibre Terra prima. Pollença: El Gall, 2005, p. 35-37)